[Reigian Studies.] [On behalf of the baroness.]

20.10.07

In old floppies new jewels. Here Trail's Scarface; first draft done in 1991

Here Reig’s translation of Trail’s Scarface.
This was done in 1991. It is a first draft. But it is much better than the abject “improvements” with which the Barcelona publisher later afflicted it.



L'ESQUERDAGALTAT




I




Destinat, fet i fet, a esdevenir el més
important dels gàngsters



nordamericans, el més notori entre tots els
cappares, Tony Guarino va



cometre el seu primer crim seriós quan tenia
divuit anys. I, com s'escau



sovint, la causa d'aquest crim va ésser una
dona.


Quina dona, però. Aquella nit que s'esperava
dret en aquell carreró



estret i fosc que desembocava al carrer d'ençà
de la porta xapada que



accedia part darrere a l'escenari d'aquell cabaret
barat, Tony podia



imaginar-se-la sense capficar-s'hi gens. Una rossa de
cabells daurats,



alta, ben plantada, de pell rosada i blanca, amb unes
cames llargues i



elegants. Quantes de vegades, assegut entre el
públic, mentre ella



ballava, durant la funció, no s'havia ell
estat mirant aqueixes cames; i



cada vegada amb el mateix resultat: l'envaïa un
pessigolleig emocionant



que el deixava gairebé sense bleix.


Tot d'una, doncs, algú va obrir aquella porta
que feia d'entrada



per als artistes; un rentangle de llum groga
s'estimbà damunt la densa



foscor i revelà, dispersos, alguns homes
granats i massa mudats, i també



alguns altres de joves, tots plegats amb el mateix
posat que un ramat de



llops qui ensumessin la caça de la nit.
Llavors, d'una empenta, amb un



espetec sord, la porta es clogué i el carreró
s'enfonsà novament en la



foscor. Una noia s'esmunyí ràpidament
entre l'escamot, aparentment sense



fer gens de cas de les mans que volien abastar-la
perquè s'aturés un



instant ni de les veus ronques que li proposaven
descaradament



invitacions dubtoses.


Era ella! Ningú sinó Vyvyan Lovejoy no
feia servir aquell perfum



tan dens i engrescador. Tony es llençà
al seu darrere, cap a les llums i



els sorolls que anunciaven el carrer.




2
Un cop a la vorera, la noia s'aturà; el seu
cos esvelt i àgil anava



una mica enfarfegat per un vestit-jaqueta d'un verd
molt viu, amb la



faldilla alhora un pèl massa curta i massa
estreta, i amb pler de joies



d'imitació que guspirejaven pertot arreu. Per
a qualsevol persona amb un



dit de seny i amb perspectiva del món, aquella
exhibició no hauria



passat per altre sinó per allò que era:
un mirallet fals i perillós per



a atrapar babaus; Tony, però, la trobava
gairebé com allò que no hi ha,



adorable com una deessa, el premi més
meravellós.


Se li atansà fins a posar-se-li al costat i es
llevà el barret de



la mateixa manera com ho feien a les pel·lícules
de cine, de les quals



havia apreses, fet i fet, totes les normes
d'urbanitat que coneixia.


--Bon dia tingui, senyoreta Lovejoy.


Ella es tombà a mirar-se'l amb aquella cara
que a ell li semblava



tan cor-robadora, una cara que era tot difressa, tan
falsa com les



joies, plena de capes de potingues i colorets, part
davall les quals ell



no era capaç d'adonar-se dels estralls de la
dissipació, ni de les



arrugues que li voltaven els llavis cridaners, ni
d'aquell nas gruixut i



pintat que traïa una afany de cobenjança
sense compliments. Ella, al



mateix moment de veure'l, endurí encara més
la fesomia amb una ombra de



menyspreu i els seus ulls verdosencs brillaren amb
una lluïssor



inquietant.


--Tu! Una altra vegada!


--No pas una altra vegada; encara --Tony amollà
una rialleta per a



acompanyar aquell acudit que per a ell era genial--.
I que m'hi estaré,



i cada nit, fins que es decideixi a dir-me que sí,
que sortirà amb mi.


La noia féu com aquell qui se'n riu, però
pel so que engegà, curt i



escardalenc, mancat d'alegria, semblà més
aviat que hagués esgüellat.


--Ei, calen galtes; n'hi ha qui els en sobra, no fa?
--demanà, com



ara si s'adreçava a un públic; alhora,
tanmateix, els seus ulls verds



s'enfonsaven en els negres i desafiadors amb què
Tony la llambregava--.



3
Tot plegat una criatura qui encara no té ni
cotxe i es pensa que pot



sortir amb mi. Ei, nen, no val a badar; si sembla que
no sàpiguis ni amb



qui surto, jo.


--Ni ho sé, ni m'importa un all --respongué
ell, amb la fatxenda



dels apassionats galifardeus de raça
llatina--. Sigui qui sigui, qui ho



serà de debò seré jo.


--Doncs perquè ho sàpiguis; és
Al Spingola.


Tan aviat com ella li esmentava aquell nom, Tony va
sentir que els



budells se li esgarrifaven de fred. Al Spingola era
un dels pocs



cappares de debò importants entre els
gàngsters de la ciutat, un



personatge sense pietats ni compassions, amb uns
ingressos continus i



força sòlids; a part que tenia tot un
regiment d'estiracordetes sense



manies qui li eren d'allò més lleials,
perquè els feia por i els pagava



com cal, i, per a acabar-ho d'amanir, ell mateix no
era pas dels qui es



quedaven enrere a l'hora de prémer el gallet.
Fet i fet, un home ben



perillós.


--Res. M'hi jugo que tot és llautó
--contestà Tony ceballudament.


--Creu-t'ho. O fes com vulguis --apaivagà
Vyvyan--, però almenys



ell pot oferir a la seva enamorada alguna coseta de
més substància que



no pas petonets i a córrer, saps? Guaita, nen,
quan tinguis tants de



patacons que no sàpiguis on desar-los i un
cotxàs gros com no sé pas,



aleshores sí, i tant, deixa't caure per aquí
i ja n'enraonarem com bons



germans; hi pesques?


Se'n rigué novament i féu un parell de
passos fins al caire de la



vorera a l'instant que un gran cotxe negre, lluent i
luxós, feia cap i



frenava davant per davant seu mateix. Tony féu
continent d'anar-li



darrere, però s'aturà en sec quan
s'adonà qui era el soci qui maniobrava



el volant. Era Al Spingola! Un home bru, fort i
rabassut, amb uns ulls



foscos que llambregaven amb insolència i
duresa, i una boca cruel, de



llavis gruixuts i brutals. Anava vestit de gris,
d'una manera força



4
elegant, amb un brillant enorme que, clavat al bell
mig de la seva



corbata, llençava espurnes cap a tot arreu.
Tothom sabia, tanmateix, que



la part més important de la seva indumentària
li reposava ben junteta



part damunt el maluc, és a dir, el seu
revòlver d'acer blau i canó curt,



el qual no es treia pas sovint; ara, quan se'l treia,
aleshores sí que



algú o altre el veia i sentia potser més
i tot que no li hauria calgut.


Tony comprengué que badar la boca per dir res
més a Vyvyan i caure



segat per una bala, tot hauria estat u. És
clar, no pas en aquell



moment, davant per davant de tota aquella gent; ara,
segur que al cap



d'uns quants dies algú s'ensopegaria amb el
seu cadàver esbaldregat en



algun mal racó d'atzucac. Spingola li havia
etzibat un cop d'ull al



moment que la noia pujava al cotxe, i ell romangué
una estona neguitós i



espantat. No respirà fins que aquella màquina
de luxe parrupà una mica



més, agafà velocitat i fugí
carrer amunt. Com havien de fer també els



seus altres companys d'ofici, per tal de minimitzar
les possibilitats



que els prenguessin per estaquirots per a pràctiques
de tir, Spingola



s'havia acostumat sempre a menar el cotxe a tota
pastilla.


Tony esguardà com el vehicle es fonia;
llavors, es va tornar a



posar el barret i s'encengué un cigarret.
Tombà la cantonada i s'adreçà



cap a una sala de billars on solia passar l'estona.
Un cop a dins,



s'asseia damunt un dels tamborets i es ficava a
rumiar aquell problema



seu, que, fet i fet, era el primer de la seva vida
adulta. Normalment,



tot i que d'educació no pas gaire, tenia un
cap fi, és a dir, processava



els pensaments d'una manera sòlida, precisa i
ràpida. Avui, tanmateix,



no era capaç d'anar enlloc; el cervell el feia
patir; rosegat per la fam



molt goluda de la seva primera gran passió, no
li rutllava ni amb rodes.



És clar que algú tan ben plantat com
ell havia tinguts tants d'embolics



com havia volguts amb les noies del barri, però
allò no havia estat ni



pensaments prou satisfactori. Ell allò que
volia de debò era alguna cosa



de superior, alguna xicota amb una saó que la
fes bon tros més deliciosa





5
i emotivament profunda que no pas el que en treia amb
l'amor únicament



epidèrmic d'aquelles bandarretes de no res.
Foguejat per l'ambient



difícil on passà la infància,
ell, com tants d'altres amb les mateixes



experiències, havia esdevingut gat vell abans
d'hora. Amb aquell rictus



cínic seu, els ulls savis i la barba d'home
que, tot i raguda de fresc,



sempre li enfosquia encara més la cara bruna,
li hauríeu fet, pel cap



baix, els vint-i-cinc. I coneixia més astúcies
i secrets del viure



pràctic que no pas els que la majoria de la
gent no coneix tot al llarg



d'una vida. L'hauríeu pogut deixar
escarrutxat, sense ni un ral, enmig



de qualsevol ciutat del món i podeu estar
segurs que, a l'hora de la



teca, mai no s'hauria quedat a l'escapça i
sense bufar cullera. I això



sense necessitat d'haver hagut de robar res, perquè
robar, això sí que



era feina de nyèbits i betzols. Per als
lladres tots plegats, i sobretot



per als lladregots de poc recapte, només en
sentia un fàstic immens.


--Escolta! --li mormomolà a cau d'orella una
veu molt tifa.


Tony aixecà els ulls per a calibrar aquella
cara de rata, cofada



amb una gorra de quadres tota bruta i arrugada.


--Què hi ha? --respongué, fredament.


--Véns amb nosaltres? Som uns quants qui anem
a veure si ens fem



unes quantes estacions de benzina. Què hi
dius? --ronc, demanà el



bordegàs.


--Fuig.


--Anem a partir. Cadascú a parts iguals.


--Que toquis, et dic. Et penses que vull que
m'enxanpin per una



misèria.


--Una misèria? Molt més que no això,
Tony, home. On vas a parar?



Aqueixes estacions van carregades de calés. I
només som quatre a



repartir. Anima't.


--Fot el camp! --atacà Tony--. Et trenco la
cara, eh?


Tot remugant, el cara de rata es féu fonedís
immediatament. Tony



6
era per als altres un mena d'enigma. Ningú,
entre tots els peces qui



sempre freqüentaven els billars, no li'n sabia
veure l'entrellat; cap ni



un no hi havia lligat una amistat prou franca, com
les que lligaven ells



amb ells contínuament. Una mena de prevenció
els n'havia privat fins i



tot d'intentar-ho. Es veu que s'adonaven que fet i
fet, entre ells i



Tony, hi havia una difèrencia. Ell, Tony,
també se n'havia adonat. Però



ningú no es veia amb cor d'escatir d'on venia
aquell contrast. Un



psicòleg els ho hauria explicat amb la fórmula
que el "percentatge



mental" de Tony superava els dels seus companys,
que aquella diferència



percentual era la que separava un home destinat a
dirigir els altres i



els qui només servirien per a fer el ramat una
mica més atapeït.


Per les nits, la majoria dels xicots del barri feien
incursions



il·legals. Lluny del districte, per
descomptat, no fos cas que el



conseller que el representava se'ls girés
d'esquena. Mentre que si es



captenien al gust del conseller i només
actuaven lluny del districte,



vingut el dia que els enxampaven, el conseller sempre
es presentava al



comissariat de policia i es posava a cantar-ne les
lloances, que quines



reputacions més bones no tenien al seu barri,
i feia tot el que podia



per a treure-los-en com més aviat millor. Així
que, és clar, arribat el



dia de les eleccions, cadascun dels trinxeraires no
solament votava



quinze o vint vegades a favor del conseller, sinó
que es reunien tots



plegats en escamots i anaven amunt i avall del
districte tot amenaçant



les persones qui trobaven que s'esperessin quina una
de més grossa no



els en cauria damunt si doncs el conseller no sortia
elegit per una



famosa majoria. I la gent se'ls creia fil per randa
i, tot i que tothom



estava convençut que el conseller era un vell
rufià podrit, el tornaven



a triar una vegada més.


Tony sempre havia refusat d'ajuntar-s'hi, a aquelles
expedicions



nocturnes a la percaça de tristos guanys
il·lícits. "Misèries



d'afaneta", en deia amb desdeny, i era evident
que la vida mesquina del



7
tinyeta no era cosa per a ell. El que volia esdevenir
ell era un peix



gros, algú qui manés; potser, més
aviat, un polític. El posseïa l'afany



de manar, de tenir poder, d'esdevenir molt ric. I
estava decidit a



assolir tots aquests objectius. Mentrestant, però,
ningú no hauria pogut



dir que mai l'haguessin vist treballar en cap mena de
feina i, tot i que



rebutjava d'apuntar-se als mateixos mitjans criminals
dels seus veïns



per a guanyar-se les garrofes, anava millor vestit
que no cap d'ells i



sempre semblava que tenia tots els cèntims que
li calien. Força dels



xicots trobaven que aquest fet era estrany d'allò
més; ara, atès que ell



mai no volia avençar cap entretoc que
n'il·luminés els punts foscs, el



més probable era que romangués com un
misteri indefinidament, perquè, en



aquella barriada, poc era gens prudent d'anar a ficar
el nas en les



fonts dels ingressos de ningú, ni que fos d'un
amic íntim. I Tony,



d'amic íntim, no en tenia cap.


En aquell moment, tot de sobte, hi hagué una
commoció a la porta



dels billars i uns quants personatges tots cairats
feren cap dins



barroerament i sense manies. Alguns dels presents
dins el local



intentaren d'escapolir-se per la porta de darrere,
debades, perquè també



per allí entraven d'altres d'aquells homes
cepats qui els paraven el pas



i els menaven novament cap a l'interior. Eren
detectius, és a dir,



agents de la policia secreta, és clar;
cercaven què hi havia de nou



entre el personal.


Tony, perquè sabia que els pudents no li
volien res, no es va



moure; s'ho guaitava tot amb un mig somriure
divertit, ple de sentiment



virtuós, mentre la bòfia recorria el
local ple de fum i mal il·luminat



bo i tocant aixelles i malucs, demanant qüestions
i, de tant en tant,



clavant un bon mastegot a la boca fastigosa d'algun
trinxeraire qui



volia protestar. Tal com havia calculat, a ell
pràcticament no li anaven



a dir ni hola.


--Deixeu el marrec --féu un dels homes, el
lloctinent Grady, qui



8
ell havia reconegut de veure'l al comissariat de la
barriada--. Ell,



rai. És el germà de Ben Guarino.


--Això no vol dir res --replicà un dels
detectius, robust, d'ulls



freds, amb un posat dur i sec i una manera matussera
de dir les coses



que l'identificava com a provinent de la seu de les
oficines centrals de



la policia.


--No vol dir poc! --tallà Grady--. Sense
romanços, tu; estem



parlant d'en Tony; que ningú no sàpigui,
encara és hora que s'hagi posat



a repèl de la llei, en aquesta qüestió
o en la que sigui.


--Agraït, tinent! --somrigué Tony--. Puc
convidar-lo a cigars, a



vostè, ep, i als minyons?


Tots es prengueren la sortida a broma. Ni un d'ells
qui no tingués



prous anys que no pogués fer-li de pare, i
tenia la barra de dir-los



"minyons"; i el millor era que els feia
gràcia de sentir-s'ho dir. Amb



la confiança i l'aplom d'un jutge fent i
desfent a la seva sala de



tribunals, Tony s'aixecà de la trona i emmenà
l'esvalot de policies fins



a la barra dels billars, on comprà cigars per
a tots plegats. Llavors,



en acabat de desitjar-li enjogassadament que passés
bona nit, i que ell,



recíprocament, els la desitgés a ells,
tocaren el dos. I és que Tony ja



s'havia ensumat que allò de tenir una bona
reputació de cara als pudents



només li podia portar beneficis. A part que ja
s'havia adonat que allò



altre de tenir gent que et degués favors, per
petits que fossin, com ara



l'obsequi d'un cigar, valia tot plegat qui-sap-lo. En
canvi, ell, això



d'aceptar de quedar en deute amb ningú, s'ho
pensava molt; ara, si mai



hi accedia, sempre procurava, tan aviat com li era
possible, de



retornar-ne un que fos el doble de gros, de manera
que, favor per favor,



la seva responsabilitat moral es veia esborrada i era
l'altre el qui ara



li'n devia un. Tenia l'ànima i el cervell d'un
polític de veritat.


Tot d'una, Tony s'adonà que l'ambient fumós
i resclosit del local



li havia donat un maldecap i decidí de tornar
a casa. Tret d'aquells



9
billars, i uns pocs altres oasis semblants, el barri
no era sinó un



desert malènconic, buit i ple de pudors de
romàtic. Als carrers només hi



havia llums molt de lluny en lluny, i els pocs que hi
havien eren



antics, d'aquells que amb prou feines si feien llum;
molt fer soroll de



repapieig, com algunes persones, tot plegat per a no
res. Tot i que



aquella nit no havia plogut, pertot arreu s'hi
enganxava encara una



humitat malaltissa. Els vells edificis, sòrdids
i esbaldregats, amb les



finestres dels pisos de les plantes baixes tots
tapats amb planxes de



fustes clavades, feien l'efecte de surar com monstres
malèfics d'ulls



cecs part damunt els carrers estrets i llords. Un
dels carrers més



amples, que, de jorn, el feien servir de mercat de
carretó, ara era tot



ple de capses, paperots i munts d'escombraries
pudents. De tant en tant,



l'ombra d'algú, caçat o caçador,
s'escorria per les cantonades. Si mai



un cotxe passava rabent, aixecava ecos que es podien
sentir tot al llarg



d'illes i illes pels carrers silents. Carrers que
tothora semblaven



presos de latents tremolins entotsolats, com ara si
es veien amenaçats



contínuament per alguna mena de presència
indefinida que obligava els



forasters de la barriada a esguardar per damunt
l'espatlla tot de sobte



i sense cap raó.


Aquest era el terreny adobat per al món dels
pistolers, el lloc on



tenien alhora el planter, el cau per a amagar-s'hi i
un dels camps més



importants d'operacions. Aquest era el barri de Tony,
l'únic veïnat que



mai li havia estat permès de conèixer.
Ara, el que a ell li era



impossible d'haver copsat fins aleshores era el fet
d'adonar-se que el



seu fat ja vingués dictat per tot un gran
entrellat de circumstàncies,



una teranyina tot plegat massa entortolligada perquè
ell fos capaç de



compendre'n les giragonses que, d'ençà
que el nasqueren, l'abocaven



gradualment a esdevenir allò que havia
d'esdevenir, en el seu cas un



gàngster, cosa que li seria molt difícil
d'evitar, de la mateix manera



que el príncep designat té molt pelut
d'esquitllar-se tard o d'hora que



10
no el coronin tot plegat rei.


Tony féu cap a l'alçada de la botigueta
on sa mare era l'adroguera



i on, al pis de dalt, vivia la família;
s'arribà fins a la porta del



costat, ficà la clau al pany, obrí i,
tot fent-ne ressonar els esglaons



bruts i sense moqueta, pujà escales amunt. Al
menjador, que també feien



servir de saleta, hi cremava un llum. Assegut damunt
un balancí esbotzat



i després adobat amb filferro, Ben Guarino hi
llegia el diari, amb les



cames uniformades de blau i les sabates negres de
puntes escairades



repenjades damunt les estovalles de quadrets blancs.
Penjat al



respatller d'una altra cadira atrotinada, a l'altre
costat d'on eren



també la gorra i la jaqueta d'uniforme, hi
havia el revòlver enfonyat al



seu estoig.


En sentir Tony fer cap dins, Ben aixecà els
ulls. Aquells ulls



negres i atrevits, sovint tenyits d'una lluïssor
tristoia i enyoradissa,



pertanyien a un individu d'uns vint-i-tants anys,
fort i rabassut, amb



uns queixos i una boca d'aspecte brutal. Tony, per
tota una sèrie de



raons de les quals amb ningú no n'havia dit
res, estava convençut que



son germà faria una carrera d'allò més
brillant com a policia. Per a



ell, l'única diferència entre un
policia i un pistoler era que el primer



duia la xapa d'identificació. Tant l'un com
l'altre havien sortit dels



mateixos barris, tenien si fa no fa les mateixes
idees i educació,



generalment es coneixien d'abans que no prenguessin
rutes divergents i,



fet i fet, posat que els gàngsters
escartegessin prous diners, sempre



s'entenien d'allò milloret.


--D'on deus venir, a aqueixes hores? --demanà
Ben, amb truculència.


--Què collons n'hauries de fer? --replicà
Tony, però de seguida



se'n recordava que li havia de demanar un favor i es
tornà molt més



mal·leable--. Ei, perdona, que t'hagi
contestat així tan emprenyat, però



és que porto damunt un maldecap, tu.


--De can O'Hara, m'hi jugaria, que no? Merda de
taverna.




11
--Home, on vols que vagi? Cau el vespre i on t'has de
fotre? A part



dels billars, només hi ha el saló de
ball, i allò està ple de faves



barates.


--Així que ens tornem llepafils amb les dones,
ara, eh?


--Ja ho veus.


--Farem goig --respongué Ben, amb un gran
somriure--. No hi ha res



com un dona d'aquelles de to apujat qui burxi i atiï
un pobre mec perquè



aquest pugi fins més amunt del capdamunt..., o
s'enfonsi fins més avall



del capdavall --tot d'una, amb una espetegada, deixà
caure els peus



damunt el terra, es repenjà cap endavant i,
amb uns ulls molt penetrants



fits en els de son germà, l'increpava--.
Escolta, i com és? M'han dit



que ets dels qui passen paquetets per encàrrec
de Smoky Joe.


--I quin mal faig?


--No em diràs pas que ets tan bajà que
no sabies que dintre hi



havia droga.


--Em ve de nou, tu. Però, ara que ho sé,
t'asseguro que s'haurà de



mocar per una mica més del que no em paga.


--Ei, no te m'enganxifis les mans en aqueixa
porqueria. T'aviso.


--Què hi fotrem. Tu manes. Suposo que algun
gurrípies amic teu ha



vingut a fer-te el ploramiques. Bé, tant se
val, que és quedi ell la



comissió. Això, rai; jo tinc l'ull
agullat a d'altres coses.


--Poc m'hi cap cap dubte, noi --adustament, Ben li
donà la raó--.



També he sentit a dir que ara també fas
de cap d'escoltes al tuguri que



s'ha muntat Mike Rafferty.


--Sí. I per què no? Vigilant de timba;
a diquelar amb els ulls ben



oberts, guaitant que no fos cas que els pudents et
vinguessin a



destorbar la jugada. Que potser no és pas una
feina prou decent? Què



vols que faci? T'estimaries més que sortís
de nits a escometre la gent a



punta de pistola, com fan tots els altres minyons del
veïnat?


--És clar que no --es repenjà cap
endavant una mica més i afegí,



12
molt seriosament--: No em facis mai la gran porcada
d'embolicar-te amb



res de massa gros. M'ensorraries la carrera.


--T'ho juro. I no et capfiquis amb el que faig o
deixo de fer. Prou



feina tens tu amb els teus tripijocs.


--Què vols dir?


--No res --Tony encengué el seu somriure;
davant la sobtada cara de



por de son germà, es trobava lleuger i
divertit--. Només t'ho entretoca



un amic teu, perquè vol que sàpiguis
que potser sap molt més del que et



penses que no sap.


--De qui enraones? Quin amic?


--Jo, home, jo --Tony somrigué novament i
llençà la cendra del seu



cigarret damunt el terra sense catifa--. Escolta,
Ben, per què no em



deixes el cotxe, demà a la nit?


--No puc. El necessito. Demà a la nit tinc
festa.


--I la nit de l'endemà?


--No, home, no; segurament que només el vols
per a pendre-hi mal.



Canalla i cotxes, això sí que no va ni
amb rodes.


--Gràcies, doncs. Això, rai; ja me'n
procuraré un jo de ben aviat;



i me'l procuraré tan fàcilment com tu
t'has procurat el teu.


Amb aquell darrer tret, girà cua i, fent petar
la porta de la seva



cambra, se n'anà a clapar. Allò que
algú qui guanyava cent cinquanta



dòlars cada mes es comprés un cotxe que
en costava gairebé tres mil, i



que ho hagués fet d'una manera honesta, Tony
no s'ho empassava ni que li



ho encolomessin amb embut d'or i brillants. És
clar que tots els de la



secreta presumien pel món amb cotxes
quilomètrics, i no cal dir els



capitans, qui tenien tantes de cases amb pisos de
lloguer que semblava



que se'n feien col·leció i qui enviaven
la canalla que acabessin els



estudis a les escoles europees.


Tony trobava que l'estranya tranquil·litat que
a aquella hora de la



nit embolcallava de moment la casa dels Guarino feia
meravelles per a la





13
seva salut. Era l'únic tram de vint-i-quatre
hores que podia passar a



casa seva sense tenir la impressió que estava
a punt de parar boig. El



romanent del dia tot era sorollada, sorollada i
sorollada. Es demanà si



les cases de l'altra gent també en foren tant,
de maleïdes i



repel·lents; de fet, totes les que ell havia
mai vistes, n'eren.


Es despullà ràpidament i es ficà
al llit ronyós que compartia amb



son germà Ben. Es volia adormir abans son
germà no entrés, per tal



d'evitar de continuar discutint. Però el
cervell li anava a cent per



hora sense parar al voltant de Vyvyan Lovejoy. Fins i
tot només de



pensar-hi el feia anar de bòlit, passava de
tenir calfreds a tenir



fogots i es moria per tocar-la. Es resolgué
que la noia aviat seria



seva, i que ningú no fóra capaç
d'aturar-lo. Ningú, inclòs l'Al



Spingola.


El fet que la dona qui volia ja tenia qui la festegés
no li feia ni



fred ni calor. Per a Tony, la vida era així,
una batalla contínua on el



més fort sempre s'enduia el botí. I, de
tota manera, ella prou li havia



dit que tan aviat com el vegés amb cotxe i
calés que se li presentés,



que ja en parlarien. Doncs bé, això,
rai; només calia procurar-se'ls i



demà a la nit, allí el tindria,
esperant-la a la porta de part darrere



del cabaret, per on entraven i sortien els artistes.












II




La nit de l'endemà, ben puntual, a dos quarts
d'onze, Tony Guarino



es ficava al carreró fosc que duia a la porta
posterior d'aquell cabaret



xaró que es deia el Gaiety Theatre. Tot
caminat, tifejava forceta; es



14
veia important i poderós com un personatge de
pel·lícula; aquells



deliris de grandesa no eren del tot naturals, en part
eren deguts al fet



que abans d'arribar havia entrat a tres bars
diferents, cosa que no feia



pas sovint, però amb què avui
subratllava la realitat que estava decidit



a tot. Un cotxe d'esport descapotable, d'aquells tan
ràpids i cars, que



ordinàriament es veia emprat per a comeses
força més sinistres,



descansava ara ben arrambat al caire de la vorera.
L'havia llogat per a



aquell vespre, de fet sense saber exactament per què
fer-ne. Si havia de



fer cas als qui menaven aquella mena de negoci, no hi
havia res de tan



fàcil com ara xorimangar un cotxe, tant si era
per a cometre-hi cap crim



com per a fer-s'hi fonedís; de fet, el noranta
per cent dels criminals



començaven per aquell cantó. Però
era evident que no volia pas fer-se



enxampar justament el primer dia que Vyvyan li feia
l'honor de la seva



companyia, atès que això que anava a
sortir amb ell ja era cosa feta,



tot i que ella encara no en sabés res. Doncs
vet ací: per això l'havia



llogat.


A la butxaca dels pantalons li feien bot tot un feix
de bitllets



que sumaven la quantitat de dos-cents dòlars;
tots els que tenia al món.



S'ho havia manegat de tal manera que un bitllet de
cent tot nou de



trinca fos el que emboliqués tots els altres.
Dins el de cent, tot hi



eren bitllets d'un dòlar, amb uns quants de
cinc; ara, entre tots



estiraven el de cent fins a fer veure que hi havia
allí dintre molt més



del que realment hi havia.


Així que, de moment, tenia tot el que ella li
havia demanat que



tingués. És clar que encara tenia una
altra cosa. A la butxaca dreta de



l'abric hi portava un revòlver d'acer blau,
d'aspecte força lleig i



fastigós, que havia comprat tard aquell
migdia. Fins avui no havia mai



portat pistola, però ara li semblava
emocionant d'allò més. Allò li



donava un sentiment de seguritat i de poder,
d'igualtat amb la resta del



món. Ei, amb aquell revòlver a la
butxaca, ningú, ni l'Al Spingola, no



15
li podia passar la mà per la cara. D'aquesta
manera, Tony s'havia anat



animant fins a aquell nivell d'exaltació i
d'ardidesa. Ara, al fons del



fons, no ho veia gens clar, i es demanava quina mena
d'home fóra,



arribat el cas que hagués de plantar cara, a
vida o mort, amb Al



Spingola.


Una pèl abans d'hora, Vyvyan eixí tota
conteta, bo i fent botets,



fragrant i espurnejant com de costum, amb un gran
barret d'ala ampla que



li emmarcava tota la cara de poca-vergonya
despietada.


--Apa, només ens mancava aquest! --exclamà
quan el va veure--. Es



veu que a en Patufet l'han tornat a deixar anar a
comprar un dineret de



safrà.


--L'endevines, tita --somrigué Tony, amb
satisfacció--. I que l'hi



han deixat anar amb un cotxe d'allò millor i
més dinerets que no vulguis



saber, com la senyoreta havia manat.


--De debò? --contestà ella, burleta--.
Doncs, si és veritat, ja



posarem en Patufet de primer de la classe, au.


Tot d'una, Tony es cansà d'aquell joc, féu
fondre el somriure i



engrapà el braç de la noia.


--Escolta, nena, prou punyetes. A mi em tractes com
cal!



--esgaripà, irat--. Tu i jo aquesta nit ens
n'anem de conya.


--Ah, sí?


--Sí! Així que més et val que
t'ho prenguis tranquil·la i facis



bondat.


--Bé --respongué, fent-se veure la
cansada--, saps què? No em toca



sortir amb l'Al fins demà a la nit, de manera
que potser sí que podria



aprofitar que tu ets aquí. Vejam com
t'espaviles. Però no vull que ningú



ens vegi, no fos cas que ell se n'assabentés
--tremolà lleugerament--.



No saps si n'és, de perillós, l'Al,
xiquet. Agafa el cotxe, planta't



fins a la cantonada de Taylor i Sangamon i espera'm
allà. Jo ja agafaré



un taxi i al cap de cinc minuts ja ens trobarem.




16
--Vols dir que no em deixaràs penjat?


--De cap manera. Tu espera'm, que segur que hi seré.


--Més et valdrà --digué Tony,
foscament--. O torno demà a la nit,



em trec el trabuc i no deixo res per verd. Us moc un
batibull de caldéu.


Dit això, es ficà al seu cotxe
d'esports i, tot sentint-se molt



important, s'allunyà a tot gas. Un cop a la
cantonada convinguda, es va



estar esperant tot nerviós, bo i mastegant-se
insults i amenaces. Però,



al capdavall, ella féu cap i pujà de
pressa al seu costat. L'estretor



del descapotable els obligava a tocar-se cuixa contra
cuixa i, en



sentir-ne el contacte, una emoció sobtada el
torbà. Quan també ella se'l



mirà de cop i volta amb una llum estranya als
seus ulls verdosencs, ell



comprengué que li havia notat el revòlver.


--No te'n facis gens, tita --li somrigué ell,
bonhomiosament--.



Això, rai; tampoc no l'haig de fer anar pas,
mentre no calgui.


La dugué fins a un restaurant de la part alta
que tenia fama de



saber ésser discret. Llavors, asseguts l'una
davant de l'altre dalt al



primer pis, en un menjadoret privat, endraparen un
sopar exquisit i



carot i es begueren dues ampolles de xampany. I
parlem dels temps quan



hom podia adquirir xampany autèntic gairebé
a qualsevol restaurant.


Enllestit el sopar, i només amb una altra
ampolla i les copes



damunt la taula, Tony arrossegà la seva cadira
fins a posar-se-la ben a



la voreta de la de Vyvyan, qui a poc a poc havia anat
fent camí pel



cantó de les trompetes, fins al punt d'arribar
al nivell on de tant en



tant havia d'enviar-se una gran esbufegada cara
amunt, com la qui vol



bufar-se els cabells fora dels ulls.


--Què, xiqueta? Com et sembla que va? --ell
qui li demanava, alhora



que li agafava la mà.


--Buf, fa calor-- rigué ella, una mica ruc.


--Raó que tens.


Després, quan Tony la tornà a casa
seva, ja a punt que no toquessin





17
les cinc de la matinada, ella el besà, li
desitjà bona nit i davallà del



descapotable amb un feixuc sospir.


--Bufa, noi; de debò, ets dels qui en saben!
--digué, frèvolament,



i tentinejà porta endins del seu hotelot de
bon preu.


Més tard, Tony no s'aixecà fins al
migdia. La seva aparença



esbalandrada, sobretot la seva cara de ressaca, hi
guanyaren una mica



amb una bona passada del raor i amb pler de talc
especial per a després



de l'afaitada. Tanmateix, al seu interior, hi
refilaven dolçament els



ocellets de la joia. Allò se'n deia
acompliment: haver assolit al



capdavall de dominar una dona de molta més
edat i molta més experiència



que no ell. Alhora, se n'adonava que, en qüestions
d'amor, allò que



realment li sabia bo era haver adquirit un domini
damunt una altra



persona. La set pel poder s'havia tornat gairebé
en la seva mania. I el



fet que les circumstàncies i condicions on es
movia no li donessin ni el



dret a l'esperança de mai adquirir-ne ni mica,
encara l'atiava a



voler-ne amb més força de voluntat.


Sa germana Rosie, una minyona alta i bonica, de setze
anys, li



cogué el dinar. Els sis petits qui venien
després de Rosie eren tots a



estudi. S'empassà el tec de pressa i sense dir
res. És que ara tenia una



feina de caldéu.


Quan davallava sorollosament les escales, sentí
el crit ronc i



imperiós de sa mare. Dubtà un instant i
llavors, amb cara de pocs amics,



es ficà a la botiga. La senyora Guarino era
una italiana baixeta i



arrugada, amb el cos d'un sac mal atapeït,
lligat ben fort pel mig,



vestida amb un gran davantal amorf, de burell, el
cinyell del qual



esdevenia invisible gràcies a un parell
d'immenses mamelles que hi



queien part damunt. El cabell gris, sense bufar, se
l'havia estrebat tot



plegat fins al capdamunt del cap on se'l cabdellava
en un picacancell



ben premut. Pels foradets de les orelles, hi duia
penjades dues



arracades d'or, feixugues i senzilles. A despit de la
lletjor i de la



18
ferotgia, les seva fesomia denotava honestedat i
intel·ligència



naturals. Carlotta Guarino era una ciutadana com cal.
Ves si no hauria



pogut fer dels seus fills uns ciutadans tan decents
com ella i el seu



home..., però, és clar, aquell era un
desig il·lusionat que, tot i que



ni ella ni els mateixos nens mai no podrien
compendre-ho, era de totes



totes impossible.


--D'on vas venir, tan tard? --demanà, en un
italià rabent--. Eren



les cinc tocades de la matinada.


--Res, parlant amb algú, de negocis
--respongué Tony, en anglès.


--Ja em diràs tu de quina mena de negocis heu
de poder parlar a



aquelles hores --tornà a dir en italià--.
Vull que tornis més d'hora.



Vull que siguis un bon minyó, com en Ben, i
que no ens donis cap



disgust.


--Entesos, entesos --assentí ell, i fugí,
un bon tros descansat



d'haver-se'n escapolit amb una renyada tan lleugera.


Ara, aquest era el pa de cada dia: retrets,
recriminacions,



acusacions, advertències. Tant sa mare com son
pare; si semblava que



juguessin a qui se'n pensaria més, de noves
prohibicions. No li havia



vingut mai al cap de considerar la possibilitat que
tot allò els seus



pares ho fessin en un intent d'inculcar-li el codi
ètic d'honestedat que



ells ja posseïen. La forma salvatge com ho
impartien, això era el que el



prevenia d'adonar-se'n. I, de tota manera, encara que
se n'hagués



adonat, del que intentaven de fer, tampoc no ho
hauria acceptat. Atès



que, tot i que estimava els seus pares amb l'amor
ferotge, tribal, típic



de la raça llatina, tampoc no en respectava
gens ni mica les idees. I



per a estintolar-ho hi trobava un munt de raons: el
fet que, fins i tot



després de vint anys, encara no haguessin
sabut parlar l'anglès prou bé;



que es quedessin enrere mentre els temps i la nació
sencera es



precipitaven cap al progrés; que encara
trobessin incomprensible aquell



gran país que havien triat per a viure-hi; el
fet, especialment, que,



19
tot i que son pare treballés de ferm de Sol a
Sol i que sa mare es



passés el dia a la botigueta, tot plegat si
amb prou feines en treien



prou per a tirar endavant la nombrosa família.
Doncs, per què havia



d'acceptar aquella mena d'idees? Fet i fet, on els
havia duts, aquella



manera de pensar? Enlloc; i allò no era pas
per a ell, una vida de



misèria, no pas; feu-li lloc a l'olla, que
aviat serà un peix gros. Vet



aquí, doncs, una altra família com cal
i decent que, de la mateixa



manera inevitable com una ostra fa una perla, ha
acabat covant l'ou d'on



desclou un altre gàngster.


És clar que també calia considerar
d'altres factors que contribuïen



fortament a fer-l'en un, naturalment. L'actitud de
Tony davant



l'autoritat, per exemple. El primer contacte que
n'havia tingut es



remuntava a un mal jorn que, a l'edat de sis anys,
esvaït, amb una gana



que s'esvolava, havia furtada d'una estrebada una
pera d'un dels



carretons del mercat i un policia l'empaità
sense compliments. Així



aprenia, des del començament, que els
representants de la llei, per



comptes d'ésser al carrer per a protegir-lo,
hi eren com a enemics i com



a entrebancs posats entre el seu desig i la manera de
realitzar-lo.


L'inici de l'embolic que es portava amb la Vyvyan
semblava haver-li



fet compendre tots aquests mecanismes i haver-li
posats els pensaments



en dansa, de manera que trobava justificat de
captenir-se amb una



iniquitat i un desdeny per la llei que fins llavors
havia trobats



intolerables.


Des d'un aparell d'una apotecaria-magatzem de
cantonada trucà



Vyvyan al l'hotel barat on s'estatjava.


--Ei, preciositat! Com anem? --cridà.


--Ves, ja t'ho diré --contestà ella.
Per la veu cansada i



desmenjada, es veia que es devia acabar de llevar.


--No et pensis, tampoc, que jo estigui gaire fi --va
reconèixer--.



Ara, no diguis que no ens hem passada una bona nit,
així que... Escolta,





20
Vyv, que no et rellisqui de l'esment que aquesta nit
tornes a sortir amb



manguis.


--Ja tenia cita amb l'Al, avui.


--L'Al a la merda! --Tony esclatà,
rabiüdament--. Al s'ha acabat;



d'Al ja no en raja. Que es desi, em sents? I si se
t'emprenya, m'ho



dius, que ja me n'encarregaré jo. Si ell té
un ramat de brètols darrere,



jo en puc reunir ramat i mig. Així que tu
tranquil·la. Aquesta nit surts



de la feina una mica més aviat i em trobes a
la mateixa cantonada



d'ahir; ell, rai, que sempre arriba tard. Ep, i tu
que hi siguis, o



escolta'm, hi haurà garrotades de les grosses.


El romanent del dia Tony se'l passà fent-se
una mena d'inventari de



tots els tripijocs i negocis bruts que es duia i que
li procuraven algun



patacó. Amb unes quantes trucades, havia
tornat a engreixinar els motors



dels que havia deixats rovellar últimament i,
amb unes trucades més,



n'engegà de nous, d'aquells que no feien gens
de gràcia als clients



involuntaris qui els havien de patir, però que
a ell li serien



qui-sap-lo profitosos. De fet, més li valia
dedicar-se de ferm a aquests



darrers, d'ara endavant, perquè li feia
l'efecte que, si doncs no



vigilava, Vyvyan era d'aquelles amb les quals sempre
sembla que hagis de



fer curt.


Aquell vespre, als billars de sempre, mentre ell qui
sí s'ho prenia



amb calma, es veié sorprès de veure que
un italià amb cara de mona se li



asseia misteriosament a la vora i li donava un copet
amb el colze.


--I doncs? Què cony vols? --féu Tony,
fredament.


--Ets Tony Guarino, oi?


--Sí, senyor. I?


--Res. Només això. Que si tornes a
sortir amb la meuca d'Al



Spingola, que no duraràs ni una setmana.
Paraula de l'autèntic mateix.


--No entenc pas què polles t'empatolles
--respongué Tony, tot i que



ho sabia amb escreix.




21
--No et facis el ximple. Un dia d'aquests et trobaran
en qualsevol



atzucac de mala mort amb la gola amb dos bocins.


--Molt bé, ja m'espavilaré jo amb ell i
amb qualsevol dels



estiracordetes qui li pengin --tifejà Tony, i
tot seguit se'n rigué--.



Amb un bon trabuc, sempre es fa més bona feina
que no amb un ganivetet



de desgraciat, i m'hi jugo que el manejo millor que
qualsevol d'entre



tots ells. Així que ja pots córrer,
fill meu, i els dius a tots plegats



que s'ho fotin on els càpigui.


Tony se'n rigué a la cara del lleig, quan
aquest, completament



esbalaït de sentir el que sentia, obria una boca
de badoc; en acabat,



amb una rialleta d'escarn, se'l guaità com
s'esmunyia.


Sí, el revòlver no se li havia pas
bellugat de la butxaca de



l'abric, calentet com un torró i ben seguret.
Allò l'encoratjava



estranyament; de fet, l'omplia de força i
d'audàcia. Aquesta era la



funció d'una arma com cal, d'equilibrar la
diferència entre un David i



un Goliat. Tots els pistolers de veritat ho veuen
així. A part que ell,



aquest migdia, havia quedat amb un amic, qui tenia
una mà molt ferma amb



la pistola, que, d'ençà d'avui, que
l'acompanyés, de nit, pertot arreu



on ell anés, bo i portant-li discretament la
reressaga, i que s'estigués



preparat a foradar, amb un parell de trets i part
darrere mateix,



qualsevol qui fes continent de voler-li fer el mateix
a ell.


Vyvyan tremolava de nerviosisme quan féu cap,
amb un taxi, a la



cantonada de la cita i pujà al descapotable
per a asseure's al seu



costat.


--Tony, tinc por --digué, alhora que li
engrapava el braç i



esguardava cap enrere part damunt l'espatlla.
Aleshores etzibà un



xisclet--: Tony, un altre cotxe ens segueix!


--No et preocupis. Va amb nosaltres. El meu
guardaespatlles.


--Oh!... Doncs, escolta, avui, tot just d'entrar al
cabaret, un



homenot, amb la carota més malparida que mai
et poguessis imaginar, se



22
m'ha plantat davant i, amb una burxada, m'ha donat un
paper. No m'hauria



estranyat gens si hagués començat a
matar-me allí mateix. Però no, ha



continuat caminant. M'he ficat al camerí i
m'he posat a llegir la nota



immediatament. Estava escrit amb llapis, tot brut i
mal guixat; ara, el



sentit del que hi deia sí que no deixava lloc
a dubtes. Hi ficava: "Si



em tornes a plantar, fes-te la idea que la teva vida
ja no val ni cinc



cèntims. Recorda-te'n!" Anava signada per
l'Al, és clar.


--És clar, és clar. Un altre dels seus
brètols amb cara d'animal



m'ha vingut a espantar als billars, però li he
dit que a manguis me la



porta tan fluixa l'Spingola com el qui sigui.


La dugué al mateix restaurant del dia abans i
els oferiren el



mateix menjadoret. Mitja hora més tard, la
porta s'obria d'una violenta



revolada i el muntant n'emmarcava, tan alt com era,
la figura d'Al



Spingola. La pell bruna de la seva cara havia agafat
un color gris



espectral, les flames de l'infern li cremaven als
ulls i havia serrat



els queixos brutals en una expressió maleïda
de gos assassí. Més



significativament, tenia la mà dreta enfonsada
a la butxaca de l'abric.


Tony havia agafat un color estrany, entre verdós
i blanc, i tenia



els ulls tots envidriats. Així que vet ací
com es trobava, al capdavall,



cara a cara amb Spingola, i que allò era un
enfrontament a vida o mort



era evident.


--Al! --panteixà Vyvyan--. No ens ma... --però
la veu li féu figa.


Tony i Spingola es fitaven encarcaradament. El jove
semblava



nerviós; es veu que tampoc no és tan
fàcil, fer-te el primer mort.


--Així que a mi no se'm fa cas, eh, parell de
merdosos? Us pensàveu



que de mi se'n pot riure ningú, de mi?


--Escolti, però, i vostè qui és?
--li demanà Tony, bo i sabent prou



bé que no podia haver-li demanat res de tan
desconcertant.


--Que qui sóc jo? --quequejà
Spingola--. Ja t'ensenyaré jo qui s...


En aquell instant, Tony disparà a través
de la butxaca. És que, al



23
moment que Spingola havia entrat, es disposava a
abastar el tovalló.



Aleshores, imperceptiblement, havia tombada la mà
cap a la pistola.



L'havia tingut agullat des del començament,
però s'havia empescat



aquella distracció de demanar-li el nom només
per tal d'estar



completament segur de guanyar la primera de les seves
batalles a trets.


Spingola féu cara de sorprès i llavors
s'esbaldregà rodó a terra.



De seguida, Tony es tragué un mocador, torcà
la pistola ràpidament i la



llençà per la finestra al carreró
de sota.


--Som-hi, preciosa --digué fredament, alhora
que s'enduia pel braç



la tremolosa Vyvyan. És que ara que el fet ja
era fet, se sentia



estranyament tranquil i fort, disposat a qualsevol
cosa.


Deixà caure un bitllet de cinquanta dòlars
damunt la taula i



empenyé la noia escales avall. Corregueren
carreró enllà fins on tenien



el descapotable. Pujaren i es fongueren a tota erra
per un carrer tot



fosc, just a l'instant que dos policies d'uniforme
feien cap



esvalotadament per la porta principal del cafè.


Tony no tenia gens de por que ni el propietari ni els
cambrers



gosessin de donar una descripció mitjanament
acurada de les persones qui



havien ocupat el menjadoret privat. Segur que, tot
plegat, foren uns



detalls tan vagues, això si doncs no eren del
tot falsos, que fet i fet



no servirien a la policia absolutament de res.












24
III




Que hom hagués matat Al Spingola esdevingé
la sensació del moment.



El cas s'havia escaigut només uns quants de
dies abans que els Estats



Units no entressin a la Guerra Mundial, força
abans, doncs, que les



bandes de pistolers no haguessin adquirit, ni
pensaments, el grau immens



d'influència que tenen avui com avui, a les
darreries dels anys vint:



poderoses, milionàries i pelant gent a
cor-què-vols, sense impediments.



De baralles ja n'hi havien a munts, naturalment; de
tant en tant, que a



algú li fessin un set a la pell amb un
ganivet, tampoc no era gens inoït



ni aixecava gaire enrenou; ara, que hom hi anés
a cops de pistola, això



era extraordinari. Spingola havia estat pràcticament
el primer dels



autèntics o cappares a utilitzar-ne cap per
tal de fer valer la seva



autoritat, però això que ara
l'haguessin liquidat tan de sobte



trastocava els projectes dels altres caps de banda
qui estaven a punt de



fer servir el meteix mètode; ara es veien
plens de dubtes, incapaços de



resoldre si la utilització de la pistola els
duria de debò el poder o



més aviat no res de bo.


L'endemà de l'incident, Tony es llevà
d'hora, una mica marejat.



Ara, el primer que féu fou d'engrescar sa mare
que li cosís, a l'abric,



aquell foradet tot cremat de les vores, bo i
explicant-li que allò s'ho



havia fet amb la punta d'un cigarret. Després
es decidí, amb força de



seny, de desar l'abric i de no tornar a deixar-se
veure pel carrer amb



allò posat.


Un cop fora, s'adreçà cap al bar de
Klondike O'Hara. Darrere la



barra, hi trobà el propietari mateix. Un
irlandès jovenot, caravermell i



robust, al qual li agradava molt de presumir de cap
de banda pel seu



veïnat i el qual era conegut que fins llavors
havia estat un dels més



fidels enemics de Spingola.


--Sóc en Tony Guarino --anuncià--.
D'aquí baix al carrer Taylor.




25
--I què?


--Suposo que has llegit que anit l'Al Spingola se'l
van fer



espetegar.


--Sí --assentí O'Hara, amb molt de
compte, alhora que mastegava un



cigar negre.


--Bé, doncs, no res. Com que sé que tu
i ell éreu enemics, he



pensat que potser, si m'agafaven per culpa de la seva
mort, que ja



t'encarregaries tu de trobar-me un bon advocat i tot
això.


--Tu? Tu vas caçar aquella puta rata, ara sí
que..., un pobre



desgraciat com tu?


--Això no és pas el que jo dic
--contestà Tony, ceballut--. Només



vull saber si, si de per cas m'enxampen i em
carreguen el mort, si tu em



procuraràs cap advocat.


--I tant, home, dóna-ho per fet! I, d'ara
endavant, deixa't caure



per aquí tant com et vingui de gust. Un marrec
amb ous de veritat,



d'això sempre ens en cal.


--Gràcies.


Des del bar de Klondike O'Hara, Tony s'adreçà
directament a l'hotel



barat on vivia Vyvyan. La trobà nerviosa i
plorosa, tot i que li semblà



que, darrere el nerviosisme, una nova manera
d'enfocar les coses, tota



plena de duresa arrogant, havia fet acte de presència
i que, darrere els



plors, l'espurneig d'aquells ulls verds era més
aviat capficador. Es



demanà si ella se n'adonava com era de car per
a ell el seu silenci, i



s'hagué de respondre que sí, que era
probable que se n'adonés massa i



tot.


--M'has pres el meu pobre Al i m'has desemparat
--sanglotà--. Així



que ara tu hauràs de fer com ell, i hauràs
de tractar-me amb la mateixa



delicadesa que ell, saps?


--Prou! --esclatà Tony--. Ja ho faré.
Per què no anem a llogar un



piset ben bonic ara mateix?




26
D'aquesta manera fou com, en vint-i-quatre horetes,
Tony Guarino



occí el seu primer home, esdevingué
gàngster amb una banda amb totes les



de la llei i plantà pis, on s'ajuntà en
concubinat. I és que en els



baixos fons els esdeveniments sovint es precipiten.


De fet, de moment Tony tenia la intenció de
continuar si fa no fa



vivint a casa dels seus pares; no els volia espantar
gaire.


Després travessà novament la ratlla que
separava el domini dels



irlandesos del dels italians i féu camí
cap al bar de l'O'Hara. Un cotxe



ben feixuc s'atansà a la vorera i, amb un
garranyic dels frens, s'aturà.



--Tu, marrec! --esgaripà una veu ronca--.
Vine!


El seu primer impuls fou el d'arrencar a córrer;
ara, atès que



havia reconegut el vehicle i que sabia que pertanyia
a la flota de la



seu de les oficines d'investigació criminal,
comprengué que córrer i que



li tiressin un tret a l'esquena tot hauria estat u.
Així, doncs, que



pensà que més valia d'atansar-se'ls
bonament.


--Fica't a dins! --manà bestiotament un
energumen.


I pràcticament l'arrossegà fins al
seient del darrere, alhora que



el cotxe ja se n'anava rabent. Fets cap a la seu de
les oficines, tots



plegats, amb Tony al bell mig, pujaren fins a una de
les "sales de



conferències" del primer pis.


--Bé, suposo que ja en deus estar assabentat,
cavà? Anit, l'Al



Spingola, oi? Me li paren els peus en sec, me li
torcen la girada i apa,



desviat cap a un clot del cementiri --elaborava el
qui semblava dur-ne



la baqueta.


--Sí --assentí Tony, amb
tranquil·litat--. Ho he llegit aquest matí



al diari.


La mitja dotzena d'agents se'n rigueren lletjament.


--I una merda en vinagre, has llegit! --reprengué
el primer--. No



hi ha diari al món que et pugui passar la mà
per la cara. Perquè qui ha



pelat l'Al Spingola ets tu!




27
--Ja em perdonareu, però esteu segur que no
deveu haver agafada una



mica de febre? --respongué Tony, fredament.


--Ep, treu-t'ho del cap. Encalla'ns, fes-nos perdre
el temps i



prepara't a trobar-t'ho. Desenganya't; ho sabem tot.
Bah, som-hi, ara



només cal que piulis com cal.


--No sé pas amb què em voleu embolicar,
però, escolteu, no hi estic



gens interessat --hi tornà ell, bo i fent-se
el desmenjat amb tot aquell



enfarfec de la investigació.


--D'acord, jugues a fer-te el dur, doncs, eh?


--No, senyor. No jugo a res. Només a dir la
veritat.


--On érets, anit, entre les dotze i les tres
de la matinada?


--Al llit, a casa meva.


--En tens proves?


--Tota la meva família ho pot jurar.


--I això, d'on ho havies tret? --demanava, tot
de sobte, un altre



dels detectius, alhora que li empenyia, part davant
els ulls astorats,



l'arma amb la qual havia estat comès
l'assassinat de Spingola.


El minyó englotí un glop saliva; ara,
amb un esforç esfereïdor,



assolía de mantenir, de cara enfora, un posat
calmat.


--La primera vegada que ho veig --contestà,
ceballudament. I,



tanmateix, es demanava fins a quin punt sabien el que
s'havia esdevingut



la nit passada. De fet, allò, com més
anaven, pitjor carés prenia. Car,



al capdavall, aquells encara eren els dies on la
policia s'hi posava



seriosament i esmerçava el mateix esforç
i la mateixa tenacitat a



resoldre un assassinat entre pistolers com a
resoldre'n un de diguem-ne



més normal. Fet i fet, l'únic recurs
que tenia de moment era el de



ficar-s'hi dempeus i plantar cara.


--Per primera vegada --repetí, redreçant
l'esquena, reblant el bluf



desafiadorament.


Tot d'una, el qui menava l'interrogatori li etzibà
un mastegot a



28
mitja boca.


--Prou romanços! --bordà--. Mou-t'hi;
la veritat, volem!


--Parareu molt de compte amb els cops --tallà
Tony, amb fredor, tot



i que els ulls li treien flames--. Tinc un germà
a la bòfia i, doncs, no



us penséssiu pas que no sé com tracteu
la gent perquè piulin encara que



no en sàpiguin. A més a més,
tinc un pilot d'amics dels qui remenen les



cireres, a part que jo mateix penso esdevenir ben
aviat un dels peixos



grossos del districte. De manera que tothom hi
sortiria guanyant si em



tractàveu amb una mica de decència.


--Bufa, escolta-te'l, el mitja-merda! --escarní
un dels pudents--.



D'entre tots els desgraciats qui lliguen gossos amb
llonganisses...


--Diuen que sorties amb una de les meuques d'en
Spingola --burxà el



principal.


Tony somrigué part davall el nas i digué:
"Doncs, si hem de fer cas



del que deia la brama, el viu es veia que tenia la
meitat de les



xicotes de Xicago qui li feien de meuca."


--No, vull dir, la de debò, la qui li feia com
aquell qui diu de



dona. Ja saps a qui em refereixo: aquella rossa amb
cames llargues



d'allà baix, al Gaiety Theatre.


--Ni idea. No la conec de res.


--Tots els savis del teu barri fa dos o tres dies que
en parlen i



no paren, de tu i ella anant amunt i avall. Tothom se
n'esperava alguna



de grossa. I ara l'Al és al cel.


--Molt bé, però tot això què
prova, contra meu? No res --argüí



Tony--. Encara que tot el que dieu fos veritat, si
aneu a mirar els



motius, si algú en tenia cap per a despatxar
algú altre, aquest era ell



per a despatxar-me a mi. I, sigui com sigui, us
imagineu que un pistoler



tan acreditat com l'Spingola s'hauria deixada fotre
la mà per un pipioli



de no res com jo?


--Fe de Déu, no pas --va admetre el principal
de l'escamot.




29
De sobte, se sentí un daltabaix part defora la
porta i de seguida



un homenet d'ulls vius, amb bigot, entrà a la
cambra tot enfeinat.


--Porto aquí un certificat d'habeas corpus on
es decreta



l'alliberament del senyor Tony Guarino --anuncià,
amb dignitat, alhora



que arborava un document.


Els investigadors romangueren bocabadats. Que un
certificat



d'aquella mena hagués pogut ésser
lliurat amb tan poc de temps indicava



que el presoner tenia "contactes". Mai no
s'haurien pogut imaginar que



un marrec com aquell ja estés tan ben enganxat
amb els elements



organitzats del món del crim. Tanmateix, allí
els ballava el paper.



Doncs, ara, no els quedava altre remei que honorar el
document i deixar



que Tony sortís lliure, atès que tampoc
no tenien prous proves per a



penjar-li cap acusació i engarjolar-lo.


--Nois, sense tírries mútues, ca?
--s'acomiadà ell, graciosament,



bo i seguint l'advocat.












IV




Tony estava content amb l'activitat que li portava el
seu lligam



amb la banda de l'O'Hara. Al començament, als
irlandesos no els feia



gens de gràcia, allò de veure un italià
per allí enmig; ara, ben aviat,



quan va córrer el rum-rum que es tractava del
qui havia disparat i pelat



el temible Al Spingola, se'ls esfumà
l'hostilitat de la mateixa manera



que s'aixeca la boira quan lluu el Sol; aleshores el
rebien amb els



braços oberts. De fet, ell mateix no en va
parlar mai, d'aquell



esdeveniment, ni per a desmarcar-se'n ni per a
fer-se'n el valent. Ara,



30
nit i dia servava els ulls ben oberts, no fos cas que
els estiracordetes



de Spingola es decidissin a revenjar-se'n. Amb tot,
ell conservava el



seu guardaespatlles armat, el qual el seguia pertot
arreu tan aviat com



ell sortia al carrer, i això ni els membres de
la seva pròpia banda no



ho sabien.


L'habilitat que demostrà a l'hora d'executar
les diferents comeses,



ben aviat li guanyaren la confiança de
Klondike O'Hara, el qual el



nomenà segon seu. Ara bé, des del
mateix començament, Tony havia dit ben



clar a l'O'Hara que ell no hi volia res a pelar, amb
feinetes de



bot-i-fora, com ara robatoris, atracaments i
efraccions. I justificava



la seva posició amb aquella fraseta que
després havia d'esdevenir tan



coneguda:


--A mi que no m'enxampin per cap misèria.


Per a ell, la cosa no tenia res a veure amb cap mena
de problema



ètic; tot se li reduïa al fet econòmic:
calia fer el balanç, veure si el



guany probable en superava el risc; a fi de comptes,
saber si



l'operacióo s'ho valia o no s'ho valia prou.
Fos com fos, trobava que



aquella mena de "feina grollera", per
definició mancava de gràcia, de



finor, d'estratègia i de virtuositat; fet i
fet, una tasca per a



ensopits. A ell li plaïen força més
les especialitats de lladre on



entraven en joc la intel·ligència i la
destresa, és a dir, si fa no fa,



les modalitats que tocaven l'extorsió i el
xantatge. Per exemple, no li



costava gens, tot plegat cosa de minuts, de convèncer
un adroguer de



poca volada que cinc o deu dòlars cada mes era
un preu ben mòdic per tal



d'assegurar-se que ningú no li robaria la
botiga ni li asclaria el cap



quan tornés a casa a l'hora que és
fosc. Tampoc no li mancaven mares



esfereïdes i ignorants qui de seguida es
deixaven persuadir que amb mig



o un quart de dòlar per fill cada mes
compraven una bona assegurança que



les cobria contra el rapte dels petits i llavors, és
clar, damunt, el



pagament eventual d'un gran rescat pels ostatges. I,
això sí, un cop



31
convençuts, tan aviat com ell els enviava el
seu recaptador, talment com



si hagués estat el mateix agent de les
assegurances, tots plegats



pagaven el tribut, sempre i sense ni dir-hi ni piu.
Era capaç de



pensar-se'n cada dia dues o tres més de noves,
d'aquestes samfaines o



combinacions; i sempre li donaven resultat. Com li
digué a l'O'Hara:


--Ja em diràs tu on és la gràcia
d'haver d'anar a burxar la gent



amb una arma, o d'anar a esquerdar-los la closca,
quan només amb unes



quantes bones paraules ja et donen el que vols. No
solament no hi ha el



risc que hi puguis pendre mal, sinó que també
t'hi diverteixes bon tros



més.


De totes bandes rebia mostres de respecte. La raó,
i ell ho sabia



prou bé, era perquè havia correguda la
veu que era un matador. De fet,



era veritat que havia occit algú una vegada,
però en defensa pròpia i



atiat sobretot per la por; així i tot, ara ja
estava marcat de per vida



com a matador i, mentre fos viu, els avantatges i
desavantatges que es



portava l'anomenada el seguirien pertot arreu.


Ara guanyava uns tres-cents dòlars per setmana
(una quantitat



enorme per a un gàngster abans no arribés
l'època de la Prohibició, que



els féu tots milionaris), i, amb l'ajut de
Vyvyan, s'espavilava, fet i



fet, a passar-s'ho força bé. La tenia
ara en un pis encara més bufó i



ella havia abandonada la feina del cabaret.


--Nena, és que no puc pair de cap manera la
idea que tots aqueixos



carallots t'estan fitant aquestes cametes tan
precioses que tu tens --li



féu avinent per a convèncer-la que
plegués--. Que potser no guanyo jo



prou i de sobres per a tots dos? Doncs plega, dona,
plega.


I ella, qui, com la majoria de les rosses, allò
de la bona vida,



assegurada amb una despesa mínima d'energia,
era fet i fet el que li



feia més patxoca, no es féu pregar
gaire i obeí les ordres. Ell mateix



encara vivia a casa dels seus pares, tot i que tenia
la intenció



d'anar-se'n tan aviat com en fos capaç. Son
germà Ben, el policia, en



32
saber que l'havien sotmès a un interrogatori
sobre l'assassinat de



Spingola a la seu de les oficines, li n'havia muntat
un altre a casa



mateix, mentre el romanent de la família
engegava plorosos escarafalls



pels rerefons. Aquí també, Tony, molt
murri, havia guardat silenci amb



una cara de tres déus just als moments on
calia, mentre que en d'altres



s'havia tornat d'allò més oliós
i voluble, tot plegat amb el resultat



que, com abans s'havia guanyats els detectius, ara
havia convençuda la



seva família que amb la defunció de
Spingola ell tampoc no hi tenia res



a gratar.


Tot animat, una mica abans de les set del vespre d'un
dissabte,



Tony es presentà al pis de Vyvyan.


--Som-hi, nena, estic tot per a tu. Ja em diràs
on vols que anem a



fer-la petar, aquesta nit --digué en fer cap.


--Perquè no anem a can Colosimo?


--No, allò no val res, un sostremort per a
trastes vells. Tirem més



aviat cap a un d'aquells indrets tan elegants que hi
han a la part alta,



fa?


--Doncs no, senyor. Jo vull anar a can Colosimo --el
llavi inferior



de Vyvyan s'anava replegant amenaçadorament.


--Et dic que no, que aquell sostremort per a mals
endreços no em fa



gens de goig.


--Per què no?


--Perquè els dissabtes a la nit molts dels de
la banda de



l'Spingola hi van a bellugar el cul.


--Ve-t'ho aquí, té por, el senyoret
--escarní ella; semblava que



aquell dia duia un humor maleït al damunt.


--Por, no gens! --tallà ell--. Però no
et pensis que mai m'hagi



encantada gaire la idea que em puguin cardar una bala
a l'esquena.


--Buf; tant hi fa, doncs. Si així és
com ho veus, què te'n sembla



del local de l'Ike Bloom?




33
--Em sembla bé. No és pas que sigui
gaire lluny de can Colosimo;



ara, la gent qui hi va tenen força més
categoria. Decidit, som-hi, si



vols.


Tony guardava gairebé tota la seva roba allí
mateix al pis. Ara es



banyà, s'afaità i es posà, a poc
a poc, un smòking molt ben tallat. Però



allò no era pas tot. A més a més,
quan al capdavall aparegué a la



saleta, sota l'aixella esquerra hi duia un revòlver
dins la corresponent



revolvera penjada a l'espatlla i, a la butxaqueta
dreta de l'armilla, hi



amagava, ben desadeta, una automàtica d'acer
blau de mida minúscula.


Pel que fa a Vyvyan, estava de debò
sensacional en un vestit de nit



verd lluent i un suau mantellet de color blanc. Tot
plegat, quan



davallaren al carrer i s'enfilaren al cotxe de luxe
que els esperava a



baix, n'hi havia per a tombar el cap i veure passar
una parella tan



xamosa. El vehicle de luxe ara era seu; Tony havia
promès a son germà



que aviat en tindria un de millor que no ell i que
se'l faria amb la



mateixa facilitat, i tot ho havia acomplert amb
escreix.


A ca n'Ike Bloom, un cabaret esplèndid i
grandiós del carrer



Vint-i-dos, prengueren una taula dalt a l'amfiteatre,
ben arrambada a la



barana, de manera que, sense deixar-se veure gaire,
esdevenia un bon



punt d'observació. A part que es trobaven
també a una de les dues puntes



de la ferradura que formava el cafè, cosa al
capdavall que permetia que



Tony pogués estampar l'esquena a la paret i,
és clar, xalar-se molt més



amb l'espectacle.


Menjaren un sopar exquisit, begueren un xampany
excel·lent i



esguardaren la funció: una revista molt
efervescent, si bé potser amb



una mica massa de cuixa enlaire; en acabat, es
distengueren: fumaren,



xerraren, begueren una miqueta més, fins que,
tot just tocades les onze,



començà la tanda d'orquestres, amb
balls a dojo. Tony havia anat posant



molta de cura en sotjar tothom qui anava entrant. Cap
a dos quarts d'una



de la matinada, però, quan al local ja no hi
cabia pràticament ningú



34
més, i encara era hora que ell hagués
vist no pas solament cap enemic,



sinó ni tan sols ningú de sospitós,
doncs sí, aleshores consentí a



ballar amb Vyvyan.


Després del primer ball, ja gairebé no
se'n deixaren passar cap



altre. Entre peça i peça, corrien a
rosegar i beure tot de punyetetes



d'allò més cares, però que no
feien cap profit. I, és clar, a cada hora,



era presentada al públic una nova revista.


Durant la presentació d'un d'aquells
espectacles, mentre una diva



gegantina, amb bona veu, però massa de
diamants part dessobre, entonava



qualsevol xaronada plena d'amors i de clarors de
lluna, Tony redreçà tot



de sobte l'espinada i clavà els ulls en una
femella asseguda davant per



davant seu, a l'altra punta d'amfiteatre. Era una
morenassa d'aquelles



qui fan caure de cul, jovenota encara, abillada amb
un magnífic vestit



de nit tot blanc. El fornit home jove qui
l'acompanyava tenia tot



l'aspecte d'un boxador.


--Quina dona, tu! --bleixà Tony, ple
d'admiració.


--On? --fuetejà Vyvyan, picada.


--Aqueixa morena de blanc d'aquí davant.


Vyvyan arrupí els ulls i esguardà
ansiosament. En acabat, tombà els



ulls cap a Tony i el llambregà.


--No sé pas què hi deus veure --criticà
d'espetec.


--Gelosa, oi?


--Per aquest cassigall? Creu-t'ho! I el pelacanyes
qui va amb ella,



amb la cara paga; lladre segur.


--Potser sí --ell li donà la raó,
sense immutar-se--. Pitjors



feines té la gent. Ara, ella, bufa, quin
sobrecor de dona. M'agradaria



de saber qui és.


--Una bandarrota ordinària, es veu d'una hora
lluny.


--Doncs jo no ho veig! --tallà Tony i, amb un
signe, féu venir el



cambrer--. Digueu, no sabríeu pas qui és
aquella femella, vull dir,



35
aqueixa d'aquí davant, tan bonica, morena,
vestida de blanc?


El cambrer mirà i féu un somriure.


--Sí, la senyoreta Jane Conley --respongué.


--Mai no n'he sentit a parlar --remugà Tony.


--Potser li sonaria molt més el seu altre nom
--suggerí el



cambrer--. Sap com li'n diuen, sobretot? La "Gun
Girl", la noia estoig.


--No foteu! --es bocabadà ell--. Ella, de
debò?


--Efectivament, senyor. Ara, ens estimem més
de tenir-ho ben amagat



perquè aquí al local no hi volem raons.


--Ja ho entenc, ja ho entenc --reconegué Tony,
secament.


--Què és, tot això de la noia
estoig? --tan aviat com el cambrer



s'havia fet fonedís, demanà Vyvyan,
tota malfiada.


--Doncs bé, nena, saps què? Neteja-te'm
les orelles que te'n faré



cinc cèntims, dels secrets de la vida
subterrània, tot i que, a fe de



Déu, no és pas l'únic tema on tu
de pescar-hi, amb prou feines les



ganes. Un pistoler bo de debò generalment
tothom el coneix, no solament



els altres perdularis, també els pudents, i
aquests, quan el veuen pel



carrer, l'aturen i l'escorcollen, que no fos cas que
no portés res part



damunt, camí d'alguna feina. No pot tirar dret
que, abans de dues



cantonades, no s'hagi fet tornar a aturar i a
escorcollar, bé pels



gànguils de paisà, bé per la
bòfia d'uniforme. No li queda altre remei



que tenir algú altre qui li dugui el trabuquet
ben amagat per a



donar-l'hi tan bon punt l'hagi de menester. I aquest
algú generalment,



és clar, és una xicota bonica i ben
vestida, la qual ningú mai no



sospitaria de dur el que duu. A l'hora de la veritat,
ella accelera,



arriba a l'alçada del pistoler, li passa la
pistola i continua passejant



tranquil·lament carrer avall. Ell fa la
feineta, arrenca a córrer, torna



a passar el trabuc a la xicota qui passeja, i prou.
Ella agafa un taxi,



o puja a un cotxe que ja tenia preparat, o simplement
se'n va a peu; la



qüestió: que desapareix; ara, això
sí, amb calma, sense donar mai la



36
impressió que fuig. Llavors, tant se val;
posem que a ell l'enxampessin



de corre-cuita; doncs res, no li poden trobar res.
Què, ho comprens?


--Ves, no veig pas que costi tant de fer.


--Ah, no? Doncs no en vas poc, d'errada; et penses
que trobar-ne



una de bona és tan fàcil com trobar-te
un capicua. No, poc n'hi ha



gaires; una espècie ben escassa. Calen molts
de pesquis i molts de...,



eh? Molts de collons. I, si el cambrer no ens ha dit
cap mentida,



aqueixa xiqueta tan eixerida d'aquí davant és
la més famosa de totes.



Li'n diuen "la" noia estoig, comprens?
Estoig de pistola, la noia



pistolera, la "Gun Girl" per antonomàsia.
Fa un parell d'anys que en



sento a parlar, però ni el nom de debò
no li'n sabia. Va començar a Nova



York, treballant amb Leech Benson i, quan el
Sangonella finalment



l'enviaren al penitenciari, se'n va anar amb Lefty
Kelly; quan



l'Esquerrà el pelaren, ella canvià de
ciutat, vingué cap aquí i es posà



a treballar per a Ace Darby. Suposo que encara deuen
ésser junts. Potser



és aqueix qui ara s'està amb ella i
tot.


--No, no ho és.


--Ah, no? Com ho saps?


--Perquè el conec... Me'l van presentar a una
festa, una vegada.


Novament, baixaren a ballar. La Gun Girl i el seu
acompanyant també



ballaven. Tony, fascinat per la xicota, trobant-la
encara més bonica i



encantadora com més a prop li era, atès
que només tenia ulls per a ella,



va trigar a adonar-se que hi havia un altre soci per
allí qui,



mentrestant, li feia l'aleta a la seva Vyvyan. Es
tractava d'un homenàs



altot, voluminós, amb un tern gris que no li
esqueia gaire bé. Un home



granat, d'una edat que li hauria pogut servir de
millor consellera.



Ballava amb una rosseta menuda, la qual embolcallava
amb els braçots,



talment un infant amb la seva nina. Era evident que
li agradaven les



rosses. No tenia res de senyor, però. Es veia
que anava trompa i que es



posava en evidència.




37
Durant un instant, on les dues parelles foren gairebé
a tocar,



l'homenàs es posà portentosament a fer
hola amb la mà cap a Vyvyan i a



picar-li l'ullet. La pell bruna de Tony esdevingé
d'un color porprat



fosc. Llavors, quan les dues parelles convergiren
novament, l'homenàs



parlà:


--Ai, bufona! --exclamà, amb un gran
somriure--. Què me'n dius del



ball que ve?


Tony deixà anar la companya, arrabassà
la rosseta dels braços de



l'homenàs i li ventà un mastegot tan
fort a mitja barra que no solament



el tombà sinó que, ert per terra, el
féu relliscar tres o quatre metres



tot al llarg de la sala de ball.


--Som-hi, nena, cardem el camp --espetegà
Tony, arrapant Vyvyan pel



puny.


Hi havia una escaleta d'emergència que gairebé
mai no utilitzava



ningú i que duia ben a prop de la taula que
tenien. Pujaren d'una



esgarrapada i Tony, esvalotadament, féu venir
el cambrer.


--Quina castanya que li ha etzibada, eh? --somrigué
el cambrer,



alhora que li preparava el compte a tota velocitat--.
Comprengui,



senyor. No dic pas que no se la mereixés pas.
Ara, estic segur que, quan



recuperi el coneixement, hi haurà un enrenou
gros d'allò més. Perquè...



Oi que ja sap qui és, oi?


--No.


--El capità Flanagan.


--Hòstia!


Tony llambregà el compte, llençà
un bitllet de cinquanta dòlars



damunt la taula i féu cuitar Vyvyan fins que
eixiren de l'establiment.


Fora, dins el cotxe que corria a tota erra, la noia
demanà: "Qui



és, aquest capità Flanagan?"


--El cap a la seu de les oficines d'investigació
criminal, i diuen



que el més malparit de tot el cos de la
policia.




38
--I et sembla que, ara, arran d'això, tindrem
problemes?


--Home, de bo, no me'n pot fer gaire --respongué
ell, foscament.


Quatre cantonades més avall, minvà de
velocitat per tal de permetre



que el vehicle del seu guardaespatlles se li situés
darrere, a cosa de



mitja illa de cases de distància. Aleshores,
quan en va veure la llum



dels fars reflectida al retrovisor del costat, tornà
a accelerar.


Feren cap part davant la casa on hi havia el pis de
Vyvyan i, tan



aviat com ell frenà, ella sortí
precipitadament. Al mateix moment, a



cremadent, un altre cotxe passà pel carrer
ruixant bales i foc, i



immediatament es fongué xiulant dins la nit.
Vyvyan esgaripà i tornà



enrere.


--Tony! --cridà--. Que t'han ferit?


Ell sortí arrossegant-se del terra del cotxe
on s'havia llençat en



sentir el soroll molt agut del motor del vehicle que
accelerava fins al



límit.


--No m'han tocat! --grunyí--. Però no
pas perquè no s'hi agullessin



prou bé. Encara sort que tu no hi érets,
perquè no hi havia pas prou



lloc, a terra, per a tots dos... I escolta, has fotut
el camp molt de



pressa, tu. Que vols dir que no en sabies res de res,
d'aquesta brometa?


--Tony, tu també! Quines coses de dir!


--Sí, bada. Quan has estat tan a punt que no
t'escabetxessin, també



em fa l'efecte que tens el dret de dir-ne tantes com
vulguis, de coses.












39
V




El capità Flanagan ensenyà els ullals
immediatament. Dilluns, al



migdia, un escamot de detectius destacat des de la
seu de les oficines



d'investigació irrompé dins el cafè
de Klondike O'Hara i, sense fer cas



de ningú més entre la gentada qui hi
passava l'estona, s'adreçaren



directament cap on Tony era i li manaren que
s'afanyés, que se n'anava



amb ells.


--Ja ho sé, què volen --digué
Tony a l'espantat i confós O'Hara--.



Però em sembla que tot s'arreglarà. De
tota manera, espera't un parell



d'hores abans d'enviar l'esmocalleis amb el seu
certificat.


Se l'endugueren de dret a la seu de les oficines. A
empentes,



l'acompanyaren fins al despatx del capità
Flanagan, feren espetegar la



porta en sortir i el deixaren sol amb el capità.
Aquest s'aixecà de



darrere l'escriptori i se li plantà davant.
Era un homenàs, ample i



gros, amb un queixaler pugnaç, una boca
malparida i escarnidora, i uns



ulls burells, tacats de sang, durs com barrines i
massa junts.


--Així que tu ets el cabrit qui l'altra nit em
va perxar a ca n'Ike



Bloom, cavà? --gardenyà.


--Teniu raó --digué Tony, amb calma--.
Vaig ésser jo; ara,



qualsevol hauria fet el mateix. Vós mateix ho
hauríeu fet si algú us



hagués vingut a insultar la xicota
contínuament.


--Ah, sí? Bé, doncs mira el que jo en
penso; que cap nyèbit com tu



no es pot vantar d'anar mai amb cap meuca qui es
pugui sentir insultada,



per greu que sigui el que li diuen. Entesos?


I, sense cap mena d'avís, li clavà un
revés d'aquells que et



parteixen la boca. Tony va estar un moment que, una
mica més, i cau.



Després, hagué d'omplir els pulmons
violentament. Llavors, a mesura que



esdevenia conscient del dolor als seus llavis
magolats, els ulls li



guspirejaren amb fúria i els punys se li
n'anaren sols.




40
--Contra mi, aixecaràs les mans, merdós?
--gardenyà Flanagan--. No



em facis cridar els meus homes, que te'n faig portar
una dotzena que et



fotin un tacó a cop de porra que, si en surts
viu, encara prou pots.


--No us preocupeu. Ja m'ho crec --reconegué
Tony, amargament--. En



fóreu capaç. Sé de quina mena
sou.


--Què vols dir? Quina mena?


--Deixem-ho córrer.


--Doncs, parlant d'altre, quina mena de negoci brut
et portes?


--Cap.


--Ah, no? Doncs ja em diràs com ho lligo.
Sempre ets amb la colla



d'en Klondike O'Hara, i tots plegats són uns
podrits. Així que tu...



Bah, prou collonades, quina és la teva
especialitat d'ensarronada?


--Cap en particular.


--Bé, doncs, què fots, per a l'O'Hara?


--Obeir ordres.


--Oh, tenim un mec dels llestos, eh? --escarní
Flanagan. Li



plantificà un altre mastegot a la cara i de
seguida féu continent d'anar



a treure's la pistola del maluc quan el marrec,
automàticament, tornava



a aixecar els punys--. Abaixa les mans, brètol.
Ja t'ensenyaré jo a



tenir més respecte als superiors. Bah, prou,
bandarra, em dius a què et



dediques: robes cases, atraques, què fots?


--Res. Ni he escomés mai ningú per a
robar-lo ni he fet cap mena de



feina bruta, jo; no és el meu estil --contestà
Tony, amb urc.


--Una cosa o altra has de fotre per a pagar-te tota
aquesta roba



cara i el cotxàs que diuen que tens.


--Tinc els meus sistemes.


--N'estic segur, que els tens --convingué
Flanangan, amb sarcasme



sec--. Això és el que vull que em
diguis: aquests sistemes teus. Bah,



més val que enraonis, o, tornem-hi, encara
hauré de cridar-ne uns quants



dels meus que et vinguin a cardar un tacó que
te'n recordaràs tota la



41
vida.


--Jo, si fos vós, me n'estaria com un mort
--respongué Tony, amb



uns ulls i un to de veu freds i amenaçadors--.
Pareu esment que no us



esdevingui un peix gros d'aquest districte..., i
llavors us hagi d'anar



donant untets.


--Untets? Què vols dir? A mi, m'has de donar
untets? --gardenyà



Flanagan--. Vols dir que a mi se'm pot comprar,
subornar?


--I per què no? Tots els altres detectius bé
hi passen. Vós fóreu



un ruc de no aprofitar-vos-en mentre podeu.


--Poca-vergonya de merdós! --es bocabadava el
cap de la seu de les



oficines d'investigació criminal. Havia presa
una ràbia tan ferotge que



semblava que s'anava unflant coll de la camisa
amunt--. Escolta'm



--assolí de dir, finalment--. No tinc ganes de
perdre més de temps amb



tu. Però et dono només vint-i-quatre
hores perquè cardis el camp de la



meva jurisdicció. Més val que em facis
cas i que te'n vagis. Lluny. Em



sents?


--Sí, us sento. Ara, això no vol dir
que estic disposat a anar-me'n



corrents --i el marrec, tot tifa i pagat d'ell
mateix, eixí del despatx.


Tornà al cafè i, amb els llavis partits
i un cor ple d'odi, anà cap



Klondike O'Hara mateix i li explicà com havia
rutllada la cosa. En



acabat, era evident que el cappare de la banda estava
tot esverat.


--Noi, no m'agrada gens --digué, a poc a
poc--. Flanagan és



malparit d'allò més i, si vol, pot
fotre la vida impossible a qualsevol.


--Que se'n vagi a la merda, home! --se'n mofà
Tony--. Tampoc no és



tant.


I romangué a la vila enllà del temps
que hom li havia permès. De



seguida se n'adonà que Klondike O'Hara tenia
raó. Perquè es trobà que



era víctima d'una persecució policíaca
molt més estricta del que s'havia



pensat que no era possible. L'aturaven una dotzena de
camins cada dia,



pertot arreu: a can Klondike, pel carrer... A
qualsevol lloc, a



42
qualsevol hora, engrapat, escorcollat, interrogat.
Per això, tot i que



sabia que la resta de la banda de Spingola estava
preparada a



liquidar-lo a la primera avinentesa que els saltés,
tanmateix no gosava



portar pistola, perquè també sabia que,
si de cas l'hi haguessin



trobada, ja el tenien: l'acusaven sense compliments
de tota la pesca.



Tot plegat, fou una setmana espantosa de nervis.


Els de la secreta l'anaren empudegant fins al punt
d'irrompre amb



terrabastall al pis de Vyvyan una nit que ell hi era
i, amb l'excusa que



cercaven propietat robada, ho van ficar tot damunt
davall. I llavors



encara interrogaren la noia ben de ferm i sense mirar
prim, captenint-se



tot plegat amb ben poca galanteria.


--Així que aquesta és la meuca, oi? La
qui li pispares a l'Al



Spingola --un d'ells s'adreçà a Tony,
alhora que tirava una llarga



llambregada lasciva envers Vyvyan--. Ei, no seré
pas jo qui el critiqui



per emprenyar-se com s'emprenyà. La tita fa de
bon veure... Què dius,



nena, si quedem tu i jo que sortim junts una
d'aqueixes nits?


--Escolteu... --començà Tony, molt
fosc.


--Amb les coses pudents, ni m'hi parlo, jo, per poc
que me'n pugui



estar --replicà Vyvyan, i girà cua amb
el nas ben enlaire.


--Doncs estic segur que hi deu haver hagut un pilot
de vegades a la



teva vida que no te n'has pogut estar ni mica
--fuetejà el detectiu--. I



les que hi haurà, nena, per poc que continuïs
de freqüentar destralers



com el qui tens ara. Així que para compte a
treure-te'ns de sobre perquè



no som prou finets. Qui sap quan vindràs a
plorar-nos que et salvem d'un



mal pas.


Arribat divendres, Klondike O'Hara féu senyal
a Tony i se l'endugué



al seu despatx, una cambreta atapeïda i
malendreçada, que feia pudor de



romàtic i lluïa un escriptori atrotinat i
dues cadires de fusta de roure



amb el daurat tot despintat. L'irlandès anava
sense jaqueta i portava la



llorda armilla sense cordar, de manera que les
faldilletes dels costats



43
li ballaven a dreta i esquerra sense cap altre mena
de fre que el del



pes de la feixuga cadena d'or del rellotge de butxacó
que li penjava



part davant. L'ala curta del barret fort, rodó,
li baixava fins arran



d'ulls; un cigar apagat, tot mastegat, li ocupava una
de les dues puntes



de la boca primeta, tota tacada de tabac.


--Seu, Tony, seu --convidà.


Tony s'assegué, inquiet, demanant-se que devia
voler dir tot allò.



Car normalment O'Hara menava tots els negocis de la
banda des d'un dels



racons de la mateixa barra del bar, des d'allí
donava les ordres i rebia



els informes o els botins. Ara, quan tenia una reunió
dins el despatx,



aleshores la cosa era de debò seriosa.


--Tota la setmana que n'estic neguitós
--començà l'autèntic--.



Neguitós per tu. La bòfia et va
darrere, noi; amb això, no hi podem fer



res. I, per culpa d'aquest afer teu amb en Flanagan,
t'aniran darrere



fins que t'enxamparan i prou. Quan vol, Flanagan és
molt malparit i s'hi



enganxa amb les dents com un buldog. Home, si fossis
un peix prou gros



que li poguessin anar passant cada setmana un
grapadet prou gros de



patacons, aleshores potser sí. Però com
que de moment ets xanguet, doncs



te n'has d'espinyar i t'has de fer fotre.
Mentrestant, per a manguis i



els meus, tot això no diu res de bo de cara a
la seu de les oficines



d'investigació, saps? Encara que sigui veritat
que els gànguils vinguin



a fotre el nas en aquest local només per tu,
això no vol pas dir que no



s'adonin d'altres detalls del que hi passa. Em
comprens? Si s'hi estan



gaire, tard o d'hora veuran o sentiran alguna cosa
que ens cardarà a



tots plegats. Per tant, em sap greu, però
t'hauré de demanar que part



d'aquí no t'hi deixis caure més.


--Així que em fots la puntada al cul, oi?
--demanà Tony, fredament.


--Ei, de cap manera, home. Cony, noi, ja ho saps que
t'estic ben



predisposat i que m'agradaria tenir-te'm amb mi per
sempre, escolta,



però ja ho veus que això d'estar
contínuament sota la llum dels



44
projectors de la policia només ens pot dur a
mal borràs.


--Sí, tens raó, em sembla que hi
toques. Ara, i de les idees que et



vaig donant i de tots els negocis que he començats,
què?


--La teva part et continuarà caient cada
setmana; cada dissabte



t'enviaré la mossegada que et pertoca a
qualsevol indret que em diguis.



Ep, i sense ensarronades, ja em coneixes. Vull que
tinguis el que t'has



guanyat. Ara, el que no puc fer és que
t'estiguis amb nosaltres; no és



just per a la resta dels companys.


Després d'una encaixada de comiat, Tony
guillà, despatxat per culpa



de la carregosa atenció que la persecució
a què el subjectava la secreta



imposava damunt la banda tota sencera.


A la barra, un dels estiracordetes de l'O'Hara se li
havia atansat



com una serp.


--Escolta, Tony --li digué, bellugant només
un cantó de boca--. He



sentit a dir avui que els de l'Spingola et tenen el
dit ficat a l'ull.


--Això, rai; també se'm van agullar
l'altre dia --respongué,



fredament.


--Ja ho sé. Però aquesta vegada diuen
que hi haurà sang; que no



fallaran pas.


--Bé, gràcies --digué Tony--.
Suposo que no tinc altre remei que



tornar a portar el trabuc, tant se val la bòfia.
La qüestió: que tingui



temps de llençar-lo a l'altra banda de carrer,
si veig que em volen



enxampar.


Tony sortí a poc a poc a la vorera i féu
un senyal amb la mà perquè



se li atansés el guardaespatlles, el qual, bo
i fumant un cigarret,



passava l'estona repenjat a l'entrada d'una casa de
la vorera del



davant. El minyó travessà el carrer;
era un xicot prim, carablanc, amb



la barbeta feble, enfonsada, i uns ulls negres, tots
encesos.


--M'acaben de dir que tinc els de l'Spingola
preparats a fotre'm



ara mateix --féu Tony--. I jo qui no porto cap
pistola. Me'n vaig ara



45
cap al pis i m'agafo l'artilleria. Així que
vigila, no val a badar.


Llambregà ràpidament carrer amunt,
carrer avall, féu mitja volta i



començà a caminar, a un pas ben viu,
vorera envant. Mentrestant, sotjava



malfiadament cap a totes bandes. L'altre, amb la mà
enfonsada a la



butxaca dreta del seu abric, li anava unes deu passes
al darrere.


Vyvyan ja començava d'estar-ne més que
tipa, estireganyada per



aquella vigilància i aquell empudegament
constants de la policia. A



l'hora de sopar, estava tota tensa i repelosa i Tony
se n'anà tot sol al



cine.


Només feia com aquell qui diu quatre dies que
els Estats Units



també s'havien afegits a la Guerra Mundial i a
la pantalla hi



espurnejava una crida de l'exèrcit que
demanava voluntaris per al servei



immediat en les operacions militars d'ultramar. Tony
pensava quina mena



de capdecony fóra capaç de deixar-se
engalipar per un anunci com aquell.



No pas ell. Què li devia ell al país?
Què havia fet mai de bo el país



per a ell? Cínicament, encara se'n reia
roncament per a ell tot sol



quan, en haver-se acabat l'espectacle, sortia del
cinema.


Deixà córrer l'esguard part damunt la
gentada, a la percaça de



possibles enemics, tant se valia si eren els de dins
la llei com els de



fora, però no en copsà cap i, a pas
viu, començà a caminar cap a casa,



perquè encara tenia el cotxe al garatge on li
reparaven les destrosses



que havia sofert la nit del dissabte passat, quan,
davant el pis de



Vyvyan, havien atemptat contra la seva vida.


En deixar la concorreguda avinguda comercial per a
llavors anar-se



endinsant pels carrers laterals cada cop més
foscos i deserts, Tony de



sobte se n'adonà del trepig proper d'alguna
gent. Amb compte, tombà el



cap una mica i va veure tres homes qui, a l'altra
banda de carrer, no



pas ben bé a la seva alçada, caminaven
en el seu mateix sentit. Una



sacsada freda li recorregué els budells,
alhora que, sense fer-se veure



gaire, la mà li cercava la pistola preparada
que duia a la butxaca de



46
l'abric.


De primer, però, calia escatir si, com ell
creia, aquells homes



volien fer-li la pell, si eren assassins de la banda
de Spingola.



Arribat a la propera cantonada, tombà cap a
l'esquerra i accelerà el



pas. Ràpidament, els qui l'empaitaven
travessaren el carrer i es posaren



a mig córrer fins que foren novament en la
posició que aparentment els



feia peça, és a dir, a l'altra banda de
carrer i una mira reculats.


Tony se n'adonava que l'única feina que
aquells tres datspelcul



tenien aquella nit era la de treure'l de penes, que
només s'esperaven



fins arribar a algun lloc predilecte que tenien o ja
establert a la



bestreta. I que no hi havia manera al món
d'escapar a les intencions



criminals que portaven. Córrer només
hauria servit per a fer-los obrir



el foc una mica abans d'hora; i cridant aconseguia el
mateix resultat,



amb l'afegitó que de tota manera ningú
no hauria sortit a ajudar-lo,



perquè en aquesta barriada allò
d'ocupar-se cadascú del seu nas ho



havien convertit en una vera especialitat artística.
No podia fer res



sinó esperar i mirar de guanyar en el raig de
trets que hi hauria tan



aviat com aquells comencessin l'atac.


L'horror específic d'aquella situació
on es trobava, allò que, amb



la mateixa inevitavilitat d'una execució
legal, l'aculessin amb lent



determini fins a l'indret on havia de morir, tot
plegat no li podia fer



ni fred ni calor, perquè, com tots els
gàngsters, Tony no tenia ni molla



d'imaginació.


Tot d'una, el trio canvià el pas i ara
travessava el carrer



ràpidament en angle, bellugant-se cap al seu
immediat darrere. Tony



coneixia la gran vàlua d'un atac per sorpresa
i es decidí a muntar-se'n



un llavors mateix. Com una ombra que s'esmunyís,
de cop i volta es



fongué dins una entrada, alhora que començava
de disparar. Les armes



dels tres homes respongueren rabiüdament i, al
voltant del marrec,



xàfecs de bales hi xiularen i espetegaren. De
més lluny, podia sentir



47
els ressons i veure les fogonades de la pistola del
seu guardaespatlles.



Els assassins estaven atrapats entre dos focs.


Tony, mig a resguard i fred com el glaç durant
tota l'estona,



disparava a poc a poc, però amb una punteria
letal. Va veure com un dels



tres homes s'esfondrava i no es tornava a aixecar. En
veié un altre qui



s'esbaldregà un moment i llavors es reféu
amb tot de feinades, tot



plegat per a ficar-se a fugir, ranc, acompanyat pel
tercer. L'enemic



havia estat derrotat.


"Clang-clang-clang", el típic soroll
d'un dels cotxes patrulla de



la flota de la seu de les oficines de la secreta ja
es podia sentir,



encara perdut en la distància. Era evident que
s'havien assabentat dels



trets i que ara s'hi atansaven a tota velocitat. Tony
s'esquitllà enllà



del seu recer a l'entrada, passà de pressa per
on hi havia, inerta a



terra, la figura del mort, sense ni aturar-se a
llençar-hi un cop d'ull



i, en pic reunit amb el seu guardaespatlles, se
l'endugué corrent per un



carreró fosc i pudent.


--Molt bona, tu; una feina collonuda --digué,
panteixant, i, mentre



corrien, li donava un bitllet de vint dòlars--.
N'hem pelat un i n'hem



eixelat un altre. Però ara hem d'anar de
pressa a esborrar les nostres



petjades completament. Llença la teva pistola
part damunt una d'aqueixes



tanques --de primer Tony hi abocà la seva,
llavors seguí la del minyó--.



Ara, si ens enxampen, no ens hi trobaran res. Però
qui ho vol, que



l'enxampin? Ens separem al capdavall del carreró.
Vés-te'n tan lluny com



puguis d'aquest indret, tan de pressa com sàpiguis,
però no facis la



rucada d'anar com si corressis perquè de
seguida et posaries en



evidència. Si t'engrapen, ja ho saps, no m'has
vist gens, ni en tot el



vespre. Te n'havies anat a veure una pel·lícula.
Entesos?


El noi féu que sí i llavors, tan aviat
com arribaren al capdavall



del carreró, tombà ràpidament
cap a la dreta i desaparegué dins la



foscor. Tony tombà cap a l'esquerra. Al cap de
cinc minuts, pel cap baix





48
sis o set illes de cases s'interposaven entre ell i
el lloc del



tiroteig. Durant aquella ràpida caminada,
tanmateix, tingué temps de



pensar llarg. Sens dubte que el mort pertanyia a la
banda de Spingola.



També els pudents qui el trobarien coneixerien
aquest fet, naturalment,



i no els caldria suar gaire per a imaginar-se de
quina manera, fet i



fet, havia acabat al sac. Tony se n'adonà que
no trigarien gens de



començar-lo a cercar pertot arreu. Entre la
policia i els de la banda de



Spingola (perquè, és clar, el que
s'havia esdevingut aquesta nit només



els podia augmentar el desig de sang), fotria goig,
la vila sencera se



li posava massa roent per a poder-hi respirar. Se
n'hauria d'esquitllar



si més no durant una temporada. Anar-se'n,
però cap a on? Què fer-hi,



com resoldre l'entrellat? Llavors se'n recordà
de la crida que aquell



vespre havia vista a la pantalla. I se'n rigué
bocaclòs, roncament.



Ve-t'ho aquí, s'enrolaria a l'exèrcit.
Ara que s'ho mirava, trobava que



fins i tot podia fer-s'hi tot un catàleg
d'avantatges: ningú no pensaria



d'anar-lo a cercar allí, li pagarien els
viatges sense despendre-hi res,



veuria món, i així anar fent. La guerra
tampoc ja no deuria durar gaires



més dies, ara que els Estats Units també
s'hi ficaven; tot plegat,



tindria unes bones vacances durant uns quants mesets.


De moment, però, estava enfonsat en un bon
desastre. La policia



segur que immediatament seria cercant-lo per tots els
llocs on ell



normalment es bellugava. Més li valia que ni
gosés de tornar a casa, o



al pis de Vyvyan o al cafè d'O'Hara. Entrà
en una apotecaria-magatzem,



trobà un telèfon i trucà O'Hara.


--Ei, Klondike --féu, en un to cautelós--.
Tony. Acabo de tenir una



baralla amb uns quants membres de la banda de
l'Spingola. N'he pelat un



i escalabornat un altre. Estic segur que la bòfia
em voldrà caure a



sobre de seguida. He decidit de deixar la vila per a
uns quants de dies.



Abans de fugir, m'agradaria de veure't i també
la Vyvyan, però no goso



pas venir a casa teva ni anar a la seva. On ens podem
trobar?




49
--No ho sé, potser el millor fóra que
ens trobéssim al pis d'una de



les meves meuques --respongué O'Hara, i li'n
donà el nom i l'adreça--.



Em sembla que allí estarem segurs. Hi vaig
d'una esgarrapada i t'hi



espero.


Tony trucà Vyvyan. Llavors sortí de la
botiga, prengué un taxi i



donà l'adreça. En arribar, va veure que
es tractava d'una casa de pisos



en un sector tranquil de la ciutat. Després
d'estar segur que el número



que cercava era al segon pis, pujà a
corre-cuita i tustà a la porta.



O'Hara el féu passar cap dins i li presentà
Gertie, una rossota



d'aspecte una mica com una mula, amb pler de cabells
color de palla, uns



ulls blaus cel de mirada buida, encerclats d'una
tonalitat fosca de



dissipació i un embalum de dona tot
embolcallat en un descuit de color



de l'espígol i orlat amb una abundor de pells
tenyides. Als peus hi



portava unes sabatilles de taló altet del
mateix color que el descuit i



amb enormes borles plantificades al capdamunt de
l'empenya, mentre que



les cames les duia totes nues. Aprofitava qualsevol
pretext, per mínim



que fos, per tal d'engegar grans riallades tombejants
i semblava que la



por que tothom tingués prou mam per a beure la
consumia a tot instant.



El piset estava decorat a l'estil del rococó
francès, amb cortinatges de



tafetà blau que tapaven les parets i tot
plegat tan ple de mobles



carrinclons que amb prou feines si s'hi podia
caminar.


Ràpidament, Tony ho va tenir tot explicat: en
quina situació es



trobava i la intenció que tenia de fer-se
fonedís durant una



temporadeta. O'Hara hi donà el vist-i-plau i,
per part seva, va prometre



que cada setmana enviaria a Vyvyan i a la mare de
Tony el que li



pertocava en els profits de tots els negociets per
ell empescats i



engegats,


Vyvyan arribà aleshores i O'Hara, oferint
mostres d'una penetració



psicològica molt rara en persones de la seva
mena, s'endugué Gertie cap



a una altra cambra per tal que els altres dos
poguessin estar sols una



50
estoneta. Llavors Tony explicà a Vyvyan com
anava tot plegat i que havia



resolt d'apuntar-se a l'exèrcit.


--I si t'hi maten? --ella hi trobà a dir.


Tony somrigué: "Ja em diràs tu si
és gaire millor l'alternativa. Si



em quedo, una de dues: o em liquiden, o m'engarjolen
per a un pilotet



d'anys".


--Però, Tony, i jo què faré
sense tu? --ensumà Vyvyan, plorinyosa.


--Ja ho he arreglat amb l'O'Hara que t'enviï
bons calerons cada



setmana --respongué el marrec, amb
murrieria--. Així podràs anar tirant



uns quants mesets... fins a la meva tornada. Perquè
no te'm preocupis



que, tornar, tornaré. I quan torni --digué
amb un to sinistre a les



vores de la veu--, que espero trobar-t'hi que
m'esperes amb els braços



oberts.


--I és clar que sí, Tony, i és
clar que sí --ella se li penjava



damunt, apegalosa, bo i petonejant-lo febrosament i
sanglotant com una



bogeta--. Oh, si t'estimo tant, tant, tant. Torna cap
a mi, si us plau,



torna cap a mi ben aviat.


Ell la besà amb la mateixa passió que
ja l'havia obligat a matar



per ella i a arriscar la vida per tal de fer-se-la
seva. Després, amb



O'Hara, eixí del piset, amb els plors i precs
pel seu retorn que encara



li ressonaven a les orelles.


Mentre Tony jeia al seient del darrere, tapat de la
vista de



tothom, O'Hara el menà amb el seu cotxe fins
enllà dels límits de



migjorn de la vila. A un indret anomenat South Bend
s'esperaren que, tot



just passada la una de la matinada, s'hi aturés
un instant el tren que



anava cap a Nova York. Tony agafà el tren.
Llavors, dos dies més tard,



ja era soldat a l'exèrcit i els enemics de
Xicago ja el podien anar a



cercar amb un flabiol sonant. És clar, també,
que aquells dies, rai, que



no et demanaven gaires punyetes si et volies fer
soldat.






51
VI




Tony Guarino teniu un tremp que en feia un bon
soldat. L'havien



destinat a una companyia de metralladores i s'hi
estava content d'allò



més. Els oficials consideraven que la fredor
sense nervis que demostrava



davant el foc enemic era extraordinària. És
clar que ells no sabien que,



per a ell, allò de veure's sota el foc era
cosa vella; al contrari, el



que a ell se li feia estrany era tenir milers de
companys que



l'ajudessin a repel·lir l'atac. El mateix
calia dir de les trinxeres;



vet ací una protecció de més,
desconeguda en les batalles que



s'esdevenien als carrers de la seva barriada. Tot
plegat, doncs, cregué



que allò de la guerra era un joc més
aviat inofensiu i s'hi ficà amb



entusiasme.


En sis mesos ja era el sergent major de la companyia.
Els soldats,



la majoria dels quals eren de poble i, en
conseqüència, tenien una



manera d'ésser completament diferent a la
seva, no s'hi feien gaire ni



s'hi sentien de gust, amb ell com a persona; ara,
atès que posseïa



aquell toc misteriós i inefable que marca els
dirigents nats, per poc



que hagués calgut, l'haurien seguit orbament
pertot arreu. Fet i fet,



justament és el que havien hagut de fer una
vegada. Havia estat un



maleït combat nocturn enmig del bosc. Portant el
capità, qui havia



perduts els sentits, carregat a coll, Tony emergí
tentinejant de la



fosca, i, gairebé eixorbat per la sang que li
rajava del cap, va veure



que la resta dels oficials tots eren greument nafrats
o morts, i que la



tropa, sense ningú qui els manés, es
trobava al caire del pànic. Tony



posà curosament el capità damunt de
terra i instruí dos dels soldats qui



l'atenguessin tan bé com sabessin amb llurs
farmacioles de primers



auxilis; llavors, s'eixugà amb la mà la
sang que li tapava els ulls i,



amb tota la calma, prengué el control de la
situació.


Amb les primeres clarors de la matinada, el coronel
descobria,



52
esbalaït, que Tony comandava tres companyies,
que tenia la seva posició



ben consolidada i que servava sense més
problemes el seu sector de línia



d'atac. Pel que fa a Tony mateix, el coronel el va
trobar que s'havia



assegut al capdamunt d'un turonet, on, amb el perill
letal que el



tombessin els franctiradors enemics, i amb la seva
automàtica jaguda a



la falda, vigilava, a cop d'intenses llambregades, a
dreta i esquerra,



amunt i avall de la línia de foc, no fos cas
que hi trobés algun dels



soldats mig disposat a recular. Feia impressió
de veure'l, allà dalt,



amb les cames nues i fangoses i el cap, a part d'ulls
i boca, tot



malembolicat amb les tires de les antipares i amb
mocadors plens de



sang.


--N'hi ha de barruts, però aquest deu
endur-se'n la palma!



--exclamà el coronel cap als oficials qui
l'acompanyaven--. Mira que



agafar el comandament de tota la pesca i sortir-se'n
millor que no ho



hauria pas fet cap comandant. Si els capgrossos
d'alemanys ens haguessin



fet forat per aquest cantó, a hores d'ara ens
haurien escombrat del



mapa. Ei! --cridà envers Tony, des del recer
de la galdosa trinxera que



recorria de dalt a baix per tal de veure si podia
tornar a reunir el seu



regiment que ara tenia dispers pertot arreu--. Baixa
d'aquí i torna a



rereguarda que t'hi curin les nafres!


--Si no tenim oficials! --respongué Tony,
ceballut--. La majoria al



pot durant la nit. Però uns quants qui només
estaven escalabornats els



he enviats enrere que els apedacin. No pas que hi
haguessin anat amb cap



ganes, per poc que els hagués tinguts gens
desperts, és clar, però tots



estaven totalment com aquell qui diu exàmines,
sense poder dir ni fava,



així que no m'han donat ni mica de feina. La
tropa s'hi fica de debò



quan veuen que hi algú qui hi posa interès,
en el que fan --continuà--;



ara, si ningú no en para esment, de seguida es
posen a parir, neguitosos



i malfiats d'allò més; per això
en prenc cura jo, fins que no arribin



alguns o altres oficials.




53
--Jo et flic! --exclamà el coronel cap als
membres del seu estat



major qui l'acompanyaven--. No el sentiu? Si no
discuteix amb mi perquè



el deixi estar-se allà dalt i li facin volar
la síndria? --aleshores



aixecà la veu i tornà a
adreçar-se-li--: Sóc el coronel Riley. Ja



deixaré el capità Stone perquè
"prengui cura" dels teus soldats. Ara



baixa d'aquí dalt. Immediatament, em sents? Se
t'infectaria la nafra,



encara, i no em puc pas pagar el luxe de perdre un
home del teu calibre.


Llavors, doncs, Tony davallà en ziga-zaga del
turó perillós que li



feia d'observatori, saludà el coronel, el qual
sense dir res volgué



encaixar amb ell, i sense ganes començà
d'anar-se'n cap a la rereguarda.


Abans que el dia no s'acabés, el coronel Riley
ja havia rebuda una



comunicació complerta de les activitats que
s'havien esdevingudes durant



la nit del dia abans i havia enviat al Quarter
General un informe que



hauria acabat marejant el seu protagonista. Les
medalles que li foren



atorgades arran d'allò, la Creu al Servei
Distingit dels britànics i la



Creu de Guerra francesa, deixaren Tony més
perplex que no pas content;



al capdavall, no comprenia que el vantessin tant per
haver fet



simplement el que la situació demanava, el
mateix que hauria fet en un



combat de carrer a la seva barriada.


Fet i fet, un bon jorn s'imposà l'armistici i
Tony el tornaren a



enviar cap a casa. Ell ja en tenia ganes, de tornar.
Davall la capa,



dins un cinyell que li voltava la cintura, hi portava
el seu petit



capital, tot en bitllets: una mica més de sis
mil dòlars que havia anats



amuntegant després de guanyar a aquells
carallots de soldats en partides



de jocs als quals els donava cinquanta voltes. És
clar que també hi



havien hagudes moltes de vegades que allí, a
França, hauria regalats



tots els seus guanys per tal de poder passar ni que
només fos una horeta



amb Vyvyan.


Ara que el govern l'havia perfecccionat en cada
aspecte de l'art de



la matança i s'havia escarrassat també
a ajustar els seus processos



54
mentals per tal que el fessin més capaç
i disposat a traduir a cada



instant en acció aqueixos nous coneixements i
tècniques, ara el govern



semblava que confiés que, en deixar-lo lliure
novament amb l'afegitó de



beneir-lo amb un llicenciament honorable, se
n'oblidaria de cop i volta



i esdevindria un ciutadà amb totes les de la
llei, pacífic i com cal. I,



tot plegat, si era demanar molt de qualsevol
individu, amb més raó de



Tony; en el seu cas, era evidentment demanar massa.


Havia tornat a casa amb una cara nova i unes noves
idees, de les



quals pensava munyir-ne grans beneficis, però
que tot plegat



perjudicarien qualsevol comunitat on, fet i fet, les
posaria en



pràctica. Aquella esfereïdora batalla
nocturna del bosc que li havia fet



guanyar les dues medalles (que ara duia ben amagades,
cordades dins la



butxaca interior; tampoc sense ensenyar-ne ni les
cintetes que les



representaven entre les seves insígnies),
també l'havia deixat amb una



cicatriu tota lívida que li davallava pel
cantó esquerre de la cara, una



cicatriu llarga i feixuga que li anava des del
capdamunt de l'orella



fins a la punta de la barbeta. D'alguna manera, tant
els nervis com els



músculs que li voltaven la boca se n'havien
vists implicats i ara el



racó esquerre dels seus llavis sempre el tenia
estrebat cap amunt, no



pas gaire, però ja n'hi havia prou per a
canviar-li les faccions fins a



un punt sorprenent. Quan ell somreia, aquell racó
mort no responia i



feia que tota la cara adquirís un aspecte
extraordinàriament sinistre.


Tot decidit, eixí de pressa dels quarters
d'intendència. Amb el seu



uniforme i la gorra que proclamava que havia servit a
l'estranger, se'l



veie jovenívol i sorneguer. Amb la paga,
portava un feix de diners i, de



record de guerra, a la butxaca interior de la capa,
l'automàtica d'un



oficial alemany.


Ara que era a casa, la primera cosa de totes era anar
a veure



Vyvyan. Redéu, i com la desitjava! Fóra
magnífic, això de poder-la tenir



novament als braços, sentir-ne el cos àgil
i esvelt que se li plegava i



55
vibrava contra el seu. Agafà un taxi i digué
l'adreça, alhora que



ordenava al xofer que hi trepitgés fort.
Encara que ja era fosc, dues



cantonades abans de fer cap, ja reconegué
l'edifici; els seus ulls



famolencs cercaren el pis. Sí, hi havia llum!
Ella era a casa... És



clar, si encara hi vivia. Això darrer li sortí
del cap gairebé sense



pensar-hi, com si fos el rosec d'una possibilitat
massa temible. Però de



seguida descartà la mala idea i somrigué
obertament i parrupà tot



content. Vyvyan l'estaria esperant amb candeletes:
prou recordava com



havia sanglotat i com li havia promès que era
tota seva, aquella nit que



ell se n'anà.


Donà al xofer una bona propina per la
velocitat amb què l'havia dut



i es ficà dins la casa amb alacritat. Cercà
intensament entre els noms



que marcaven les bústies i va veure que sí:
Vyvyan Lovejoy continuava



vivint al mateix indret de sempre! Quina sopresa li
donaria, pobra noia;



ara ja feia dos mesos que no li havia escrit, per
culpa de la feinada



que havia tinguda últimament. Provà la
porta del cancell que menava a



les escales pensant-se que potser no estaria tancada
amb clau i,



efectivament, en poder-la obrir, es tirà
escales amunt. A punt de perdre



el bleix, es plantà davant la coneguda porta
del segon pis i hi tustà.



Sentí una mena d'arrossec que es bellugava
part dedins, darrere la



fulla, però ningú no vingué a
obrir. Aleshores tornà a trucar, fort i



amb una mica d'impaciència.


La porta es badà lleugerament. Els braços,
que Tony havia preparats



per a l'abraçada, li caigueren als costats i
els ulls li cremaren de



despit. Car qui servava la porta era un home: un
jovencell amb cara de



lladre i posat de rata, però de llavis
gruixuts i sensuals i amb un nas



de grans badius, apassionat. I anava en cos de
camisa.


Amb una empenta, Tony esbatanà la porta,
gairebé fent caure



l'intrús de cul, i s'enfonsà dins la
cambra.


--On és, la Vyvyan? --exigí.




56
En aquell instant, ella, embolcallada en un bell
descuit que ell



feia temps li havia regalat, sortí
precipitadament del dormitori. Tony



se n'adonà que, part davall el descuit, Vyvyan
només hi duia els pijames



de seda i que portava les cames nues.


--Què voleu? --interrogà ella,
furiosament--. Qui sou, vós? I què



vol dir, aquesta manera d'entrar a casa nostra
fent-ho malbé tot?


Tony es quedà tot sobtat; se n'adonava que
ella no el reconeixia.


--Com, qui sóc? Sóc en Tony. Ja ho sé,
que he canviat una mica --en



dir això, els dits li recorregueren, d'esme,
aquella marca terrible que



li fenia la galta esquerra--, però, així
i tot, suposava que tu...


--Tony! --exclamà ella, tota astorada, i se li
atansà amb el cap



amunt i li fità la cara amb admiració--.
Ara sí que em voldria morir.



Però que no havien certificat fa sis setmanes
que t'havien mort al



front? Prou ho duien els diaris.


--Mentida, ja ho veus. Aquí em tens, de carn i
ossos, i tan bo com



sempre --tot d'una, però, se'n recordà
del foraster, el qual ja havia



tancada la porta i se li esperava al seu darrere. Es
girà violentament,



de manera que els tingués tots dos part davant
i, amb una veu acusadora,



tenyida d'un to que donà tremolins a
l'espinada de Vyvyan, exigí que li



diguessin--: I aquest, qui és?


--Un..., un amic meu --respongué ella.


--Un teu amiguet, cavà? --repetí, tot
amarg; i, amb un gran posat



de menyspreu, s'esguardà l'altre.


Es tornà a tombar ràpidament i s'abocà
al dormitori. Dins l'armari,



barrejats amb els vestits de Vyvyan, hi trobà
sabates d'home, cinc terns



masculins i àdhuc uns pijames d'home. Abans
d'anar-se'n a la guerra, ell



hi havia tinguda allí la seva roba, però
ara no hi tenia res. En canvi,



allò que hi havia ara era tot molt estrany; es
tractava, evidentment, de



la impedimenta d'aquell lladregot amb cara de rata.
Tony, tot tremolós



d'ira, cuità cap a la saleta.




57
--Així que enganyant-me, oi, mala puta?
--gardenyà, amb les dents



serrades--. Suposo que, aquest, l'has anat peixant
amb els meus calés,



cavà? Els calés que en Klondike t'envia
cada setmana.


--No és veritat, Tony --esbufegava Vyvyan,
sense bleix. Les mans li



papallonejaven al voltant de la gola, a través
de la qual semblava que



ni podia fer-hi escolar les paraules--. Tony,
treu-t'ho del cap; no



pensis pas el que penses. No tens raó: durant
tot el temps que fores



fora, mai ningú, ni per un remei. No m'he
guaitat mai cap home, cap ni



un. Fins que no va sortir aquell comunicat oficial
que deia que t'havien



mort al front. T'ho juro per Déu, Tony!


--Tant se val. No has esperat tampoc gaire. Això,
una dona com cal



no ho fa. Ningú no es posa a viure amb un
amant el primer dia de



conèixer-lo. I no et vas preocupar ni
d'assegurar-te si aquell comunicat



era cert o fals; ni t'has esperat una miqueta a veure
si potser hi havia



sort i tornava viu. Que, fet i fet, és el que
de debò ha passat. No, tu



no. Tu, tan aviat el mort al pot, agafem-ne un altre,
tal com ve. I no



veig pas enlloc que hagis portat mica de dol, per mi;
tots els teus



vestits, tan alegrets i extremats com sempre. Ara ja
ho veig, si



m'estimaves gens. Fora dels calés, jo, per a
tu... --de sobte, tot ho



veié vermell, la sang li pujava al cap, la
ràbia li glaçava el cervell,



no podia pensar en res. D'esme, la mà se li
n'anà burxant cap la pistola



que duia a la butxaca--. Jo, per a tu, no era res;
res, només una merda,



mala...


La cua terrible de l'insult es perdé en el tro
que féu l'arma.



Vyvyan s'arrapà el coll i s'ensorrà,
feta un pilot d'oripells estovats i



sangosos. L'home s'havia esquitllat i tractava
d'amagar-se darrere una



cadira. Però Tony, amb precisió letal,
també l'arranà. Llavors enfonyà



la pistola part dessota el coixí de fluixell
d'una cadira de braços



massa atapeïda de borra i, amb la seva bossa del
soldat encara a la mà,



fugí del piset.




58
VII




Era passada la mitjanit. No havia vist ningú
mentre sortia. Tampoc



no havia vist ningú en entrar. Estava, doncs,
segur que tot plegat no hi



havien testimonis oculars qui el poguessin
identificar.


Dues cantonades més avall, agafà un
taxi i esmentà el nom d'un dels



millors hotels de la vila. La bòfia, encara
que cerquessin Tony Guarino



pertot arreu, mai no pensarien a anar-lo a cercar en
un hotel com



aquell.


Molts d'uniformes pels carrers. Fins i tot n'hi
havien al vestíbul



d'aquell hotel més aviat carot que ell havia
escollit. Era una mena de



vestit que saltava als ulls. Al taulell de recepció,
s'inscrigué amb el



nom de J.H. Stevens, de Denver, Colorado. Llavors el
grum l'emmenà a una



cambra amb bany ben bonica.


Ell es tragué la capa i s'ajagué a
fumar i a pensar damunt una



cadira de repòs. Havia matats Vyvyan i el seu
nou amant. No hi havia cap



dubte que els havia morts: tres o quatre trets d'una
Luger etzibats amb



la seva destresa despatxarien qualsevol. Un acte que
no li recava gens,



tanmateix. Vyvyan mai no se l'havia estimat, això
ara pla era palès. De



fet, més que no pas recança, al
contrari: sentia una mena d'alleujament



que li hagués sabuda tancar la boca per
sempre. Al capdavall, ella, per



qualsevol caprici, prou l'hauria pogut denunciar per
l'homicidi de



Spingola, i que era capaç de fer-ho, allò
ho sabia tothom; només calia



que es deixés emportar a qualsevol moment per
algun dels seus atacs de



gelosia o d'empipament. Sí, doncs; i tant,
endavant: ara que ella ja no



hi era, buf, era ben cert que podia respirar prou més
tranquil.


I així que deien que l'havien pelat al front,
oi? No n'estava del



tot segur, si Vyvyan havia dita la veritat, que no
fos cas que només ho



hagués dit per tal de justificar-se'n el
capteniment. N'havia d'estar



absolutament cert. Perquè aquesta era una
informació bàsica per al



59
desenvolupament, en l'esdevenidor proper, de la
carrera que estava a



punt d'empendre.


Agafà l'aparell de telèfon que tenia al
costat i trucà al cafè de



Klondike O'Hara.


--Deixa'm parlar amb en Klondike --digué,
ronc, estrafent la veu.


--Si vols enraonar amb en Klondike, truca al cel.
Se'l van carregar



ja deu fer sis mesos --respongué un estrany.


--Malament, rai; greu que em sap. És que he
estat a fora i no



n'havia sentit a dir res. En realitat, el que volia
saber era la manera



d'entrar en contacte amb un greixós qui
teníeu, un marrec italià qui



sempre treballava amb en Klondike. Tony Guarino, es
deia.


--Ah, aquell. Oh, el va picar el corc del patriotisme
i s'apuntà a



l'exèrcit tan aviat com vam declarar la
guerra. El van matar a França



una setmana o dues abans de l'armistici.


--Mort? Com ho saps, que el van matar?


--Perquè ho van portar els diaris. En una
llista de baixes. Ei,



però tu qui ets, demanes molt.


Ell havia penjat. Als seus ulls, hi ballava la flama
d'una gran



alegria. Era veritat, doncs. Tothom es pensava que
Tony Guarino era



mort. Ni la policia ni la banda de Spingola no
l'empudegarien més. I era



evident que la seva fesomia havia canviada encara més
del que a ell no



li semblava; ho provava el fet que ni Vyvyan no
l'havia reconegut.



L'individu qui havia estat ell, ara era mort i ben
mort; molt bé, no el



ressuscitaria pas ell. Es canviaria la identitat,
fóra un home nou. Era



un expedient que no feia cap mal a la seva família;
tota la pena que



havien d'haver passada per la seva pell antiga, ja
l'havien passada.



Se'n rigué fortament. Allò era sort!


L'endemà, en acabat d'una bona clapada,
s'aixecava tard. Davallava



al carrer i es ficava a uns grans magatzems que hi
havien a tocar de



l'hotel. Comprava tota mena de roba de paisà,
deixava instruccions per



60
tal que els paquets els hi lliuressin immediatament a
la seva cambra de



l'hotel, tornava al vestíbul, comprava els
diaris del matí i pujava



novament a la seva cambra.


Trobà que tots els diaris duien ben destacats
els assassinats de



Vyvyan i el seu amant. I tots tractaven el cas com un
gran misteri.



S'assabentà pels articles del nom de l'amant:
un tal Frog Merlin,



propietari, aquell cara de Granota, d'una casa de
jocs de la part alta i



ben conegut com a tractant en licors d'estranquis.
L'arma del crim no



havia estada localitzada i no hi havien indicis que
apuntessin cap a



ningú prou sospitós. El sergent de la
secreta Ben Guarino era



l'encarregat del cas.


Aquella darrera línia, Tony se l'hagué
de llegir tres vegades; en



acabat, esclafí a riure com un boig. Així
que son germà ja era sergent



de la secreta. Ep, i tant. Ara només mancaria
que encara acabessin



enfrontats l'un davant de l'altre. Allò sí
que fóra divertit. Però



aleshores una ombra li caigué damunt la cara.
O potser no; fei i fet,



potser no en fóra gens.


En pic arribaren els paquets, Tony es vestí
amb la roba nova i



davallà al carrer. Tingué un bon
esmorzar i llavors se n'anà cap a la



seva antiga barriada. Hagué de vèncer
la temptació gairebé irresistible



que l'impel·lia cap la botigueta de la seva
família, però es mantingué



ferm i girà cua devers la direcció
contrària. Va veure pler de gens qui



coneixia, però no deixà anar cap senyal
que havia reconegut ningú i els



altres tampoc no se'l guaitaren dos camins.


Passà el dia fent veure que perdia el temps
dins de tot de bars que



durant aquell temps eren il·lícits, en
realitat parant l'orella a tot el



que sentia i demanant tantes de qüestions
detallades com al capdavall



gosava de plantejar. Trobà que la situació
era si fa no fa com ja



s'havia imaginat. El tràfec de begudes feia
molt rics els pistolers i la



competició que hi havia per a pendre part en
els enormes beneficis



61
començava d'esdevenir aspra d'allò més.
A qualsevol moment, podien



iniciar-se les mortaldats.


Hi havia un home qui havia controlat la situació
gairebé d'ençà que



fos instituïda la Prohibició. Llavors, un
mal jorn que es passejava amb



el seu cavall per un corriol del Lincoln Park, el
cavall s'havia alzinat



tot de sobte i el llençava a terra amb tanta
de pega que l'havia mort.



Una mort ben prosaica, gairebé irònica,
per a un gàngster qui havia



viscut violentament i qui tenia, doncs, tot el dret
d'esperar



d'anar-se'n d'aquest món de la mateixa manera.
Aleshores tots els seus



segons havien intentat de posar-se al seu lloc, però
no n'hi havia cap



qui hagués estat prou fort per a guanyar-se el
suport de la majoria de



la banda. En conseqüència, s'havien
separat; cadascun d'ells s'enduia



els seus, la part de la banda que els hagués
estada lleial, i ara, és



clar, hi havien, esbargits per la ciutat, sis o set
grups de pistolers,



si fa no fa importants, qui en dominava una secció
i la defensava de la



intrusió de tots els altres.


Tony comprengué que, al capdarrer, aquell qui
sabés fer rutllar



millor la seva organització, és a dir,
transformant-la en una empresa de



negocis normal i corrent, acabaria per endur-se'n els
grans beneficis.



Perquè sabia que, en realitat, els gàngsters,
inclosos autèntics i



cappares, eren, tots plegats, amb ben poques
excepcions, uns ignorants



pel que feia a les activitats empresarials i no eren
més capaços ni



tenien més cervell per a dirigir un negoci amb
cara i ulls que el que



tenia el mateix revòlver amb el qual feien la
llei. Per a ells, l'única



teoria econòmica que valia era la que
formulava la supervivència del més



fort: que la força fa la llei i que el qui es
queda enrere es fa fotre.



Per això només calia plantar-los cara
amb prou seny, a més a més de



força, per tal que d'un en un caiguessin tots
plegats fets malbé sense



remei.


Arran de les seves recerques, Tony resolgué
fet i fet que, entre



62
tot el patoll, aquell qui tenia una visió més
empresarial de fer negocis



era un qui es deia Johnny Lovo, el qual es basava en
el suburbi de



Cicero, a la part de ponent de la ciutat, un sector
força extens, però



més aviat decaigut i miserable. Tot i que
ningú qui hagués estat un



foraster hauria pogut distingir on s'acabava la
ciutat i començava



Cicero, de fet aquest formava una entitat
administrativa diferent, amb



el seu propi consell rector, i la policia de la vila
no tenia dret de



poder-hi pelar res, allí. Tony en tragué
una bona impressió; se



n'adonava que aquell era un indret ideal des del qual
menar les



operacions, i, doncs, aquella mateixa nit se n'anà
a veure Johnny Lovo.


Aquells dies no exisitia encara la necessitat que
existeix ara



d'amagar els moviments dels cappares i, en
conseqüència, Tony no tingué



gens de dificultat a localitzar el seu personatge. El
trobà al seu



centre d'operacions, situat al pis més alt
d'un hotel, l'aparença del



qual era molt millor que no n'era la reputació.


Lovo resultà ésser un homenet rabassut
i fosc, de cap als



trenta-cinc anys, de cara riallera i no pas lletja,
qui mossegava



constantment un cigar llarg i negre, anava vestit amb
roba bona i



portava un gran diamant al capdamunt d'un anell i una
agulla a la



corbata. Ja feia temps que era un dels peixos grossos
de Cicero, primer



només com a proveïdor del vici i
administrador de timbes i tuguris, però



ara, gràcies a la Prohibició, hom li
havia servida en safata una branca



de negocis encara més profitosa, i això
era justament el que li



convenia, car a fi de comptes la seva gran idea era
amuntegar diners i



prou.


Tony trobà de seguida que el personatge li
agradava. Aquí hi tenia



finalment algú qui no solament podia actuar i
donar odres, sinó que



tampoc no es quedava enrere a l'hora de planejar
l'acció.


--Fa dos dies que m'han llicenciat de l'exèrcit
--explicà Tony,



sense preàmbuls--. Vull entrar en aquest
negoci. M'agradaria entrar en



63
el de vostè.


--Ah, sí? I tu qui ets? --volgué saber
Lovo, naturalment malfiat,



com tots els de la seva mena.


--Em dic Tony... Tony Camonte --la seva identitat
anterior era



morta i ben morta, i poc tenia cap intenció de
deixar-la ressuscitar.


--I has format mai part d'alguna organització
de les nostres? --els



ulls penetrants de Lovo l'examinaven seriosament.


--Sí, senyor. Abans de la guerra, era el més
important dels segons



de Klondike O'Hara. És clar que a hores d'ara
m'estimaria més que això



no se sabés gaire. De fet, m'ho vull posar
enrere i no hi vull pensar



més.


--No m'estranya. Tot allò eren misèries.


--No tan misèries --defensà Tony,
immediatament--. Només jo sol pel



meu costat, ja feia rajar cap als tres-cents per
setmana.


--De debò? --Lovo se'l guaitava ara amb una
mica més d'interès--.



En devies saber, doncs.


--És clar, que en sabia --Tony reconegué,
francament, i, amb urc,



afegí--: I, sobretot, sense que mai m'hagués
calgut fer feines brutes;



ni assalts ni robatoris; no, només cosa fina,
jo.


--Entesos --somrigué Lovo. Amb el seu cervell
deixondit, ja el



tenia calat, comprenia perfectament quina mena
d'activitat era la que



Tony havia menada anteriorment--. I em sembla que
tard o d'hora seràs



dels qui em faràs servei. És clar que
de moment, però, hauràs de



començar per baix. I primer t'hauré de
posar a prova una estoneta. Té,



t'ofereixo un lloc de xofer de camió a cent
dòlars la setmana.


Tony sentí que el cor se li enfonsava. Menant
un camió! Ell qui mai



no havia fetes sinó feines netes, qui mai no
s'havia embrutat les mans



amb treballs que no fossin finets i ben calculats;
ell qui havia estat



com aquell qui diu un gàngster d'escriptori,
amb guants i corbatí, i



qui, abans de la guerra, prou n'havia feta de
patxoca, entre els



64
companys. És clar, també, que els temps
ja no eren els mateixos; tot



havia crescut i on ell es volia ficar ja no era tan
fàcil de ficar-s'hi;



l'empresa s'ho valia.


--D'acord, com vostè digui --acceptà--.
Però no m'ho faci fer més



temps del que calgui. Això, rai; per a
aqueixes menes de treballs, no hi



manca mai xanguet.


--Deus saber fer anar una pistoleta? --inquiria Lovo,
fluixet.


--I tant. No fóra pas la primera vegada.


--Vols dir, a l'exèrcit?


--Sí; i abans i tot, també.


--Ah, sí? Interessant. Tens raó, em
sembla que no et caldrà menar



un camionet durant gaire temps. I ara, portes trabuc?


--No, no en duc cap.


--Això, rai; ja te'n donarem un nosaltres. Què
passa, estàs pelat?


--No. Vaig a punt de sobreeixir-ne. En tinc desats
més de sis mil



dels grossos.


--Això va bé. Però moixoni, que
no se t'escapi i ho diguis a ningú



més. Demà te'n vas a aqueix banc que hi
tenim aquí davant i hi llogues



una de les caixetes fortes que hi tenen a la volta, i
te'ls hi fiques,



ben estalviadets. Això de portar gaire pasta
damunt, és molt mal



aconsellat; gens de bo per a la salut. Au, vés;
demà a migdia et vull



veure aquí.


D'aquesta manera, Tony esdevenia un gàngster
modern, membre d'una



gran organització, poderosa i plena de
recursos, que s'enduia més d'una



tercera part de tots els beneficis que reportaven el
licor, les timbes i



el vici d'una ciutat, inclosos els voltants, que, tot
plegat, tan



econòmicament com demogràfica, era la
segona dels Estats Units.


Ara Tony es passava la major part de la seva jornada
de treball bo



i transportant alcohol des d'alguna de les
innombrables destil·leries,



que operaven per a Lovo tot al llarg dels suburbis de
ponent de Xicago,



65
fins a la gran fàbrica de Cicero, on llavors
el whisky era manufacturat.



Cap agent de la bòfia no gosava
d'entrabancar-li el viatge; de fet, Lovo



els tenia tots ben untats. Els qui li feien por,
doncs, no eren pas els



gurrípies, sinó els pirates qui
aleshores havien començat d'entrar en



activitat. Però per a aquests, sempre duia, a
tocar de mà, al camió,



dues pistoles preparades (una autmàtica i un
revòlver de sis bales) i



cada vegada que pensava en els pirates qui
segrestaven camions el



determini li feia prémer fortament els llavis.


Arran d'això, a Tony li vingué una
idea: no fóra més econòmic i



pràctic de fer que tots els camions fossin
equipats amb cabines d'acer



ben tancades i amb vidres a prova de bales, de manera
que qualsevol



caminoner atacat pogués defensar-se impunement
ell mateix i alhora les



mercaderies que hom li encomanava? Es presentà
davant Lovo i li proposà



la idea.


--Bona pensada! --aprovà l'autèntic--.
Ho farem com tu dius;



començarem ara mateix. Ei, t'has guanyada una
primeta, té --d'un feix



espès de bitllets, en pelà un de cent
dòlars i l'hi llençà a través de



la taula de l'escriptori--. Em sembla que ja has
menat un camionet prou



estoneta, Tony. Vine aquest vespre, a les nou; tinc
una feineta que vull



que em facis.


Ben content per dintre, perquè sabia que
l'havien promogut i,



doncs, que encara arribaria a algun lloc en aquest
negoci, a l'hora



convinguda, Tony feia cap puntualment a l'oficina de
Lovo.


--Saps què? La banda de la part alta
últimamaent em pren el



territori --explicava Lovo, i els ulls negres li
espurnejaven amb uns



reflexos durs i sedecs de revenja que Tony encara no
li havia vists



mai--. Per poc que me'n pugui estar, m'estimaria més
de no començar cap



gran guerreta amb ells. Ara, el que sí que em
sembla apropiat és de



fotre la por al cos dels propietaris dels locals que
serveixen les



begudes, com a avís, per tal que no comprin on
no han de comprar, és a



66
dir, a ningú altre fora de nosaltres. Bé,
doncs, escolta, ara et diré



què vull que facis.


Tony, molt amatent, parà l'orella mentre
l'altre li donava les



instruccions. En acabat, sortia a corre-cuita, amb
les butxaques dels



costats ben feixugues. Un quart d'hora més
tard, es ficava a poc a poc



dins un gran cafè de cantonada situat en una
barriada més aviat força



pollosa. Arropenjat contra la barra del bar, demanava
una copeta i



pagava. Tot seguit, caminava deseixidament cambra
avall fins a anar a



parar a la punta de la barra, un indret d'ençà
del qual dominaria, amb



els ulls i les pistoles, tota la situació
sense por que res no sortís de



trascantó.


Sense comptar-se ell mateix ni comptar el propietari,
el qual feia



alhora de cambrer, hi havia allí dins unes
quaranta persones: el públic



típic d'un cafè atrotinat de barriada
pobra, una barreja de gent



grollera i cridaire. Amb moviments pausats, Tony
s'encenia un cigarret;



llavors, d'una estrebada rabent, es tragué
totes dues pistoles, una a



cada mà. Amb la primera apuntava, barra avall,
el propietari, mentre el



canó de l'altra el feia passejar davant la
gent.


--Apa, nois, tothom s'atansa; bah, que beureu
--manava,



tranquil·lament--. Ja us convido tots jo.


Tothom se'l guaitava, estranyat. Ara, les pistoles
feien por i, tot



i que ningú no n'entenia borrall, tots plegats
s'arramadaven a la barra



del bar. Nerviosament, l'astorat propietari començà
de servir tothom,



mentre els ulls sovint se li n'anaven sols cap a
l'ull del canó del



revòlver que el fitava.


Després de la primera copa, Tony, amb calma,
manà que tothom en



prengués una altra. I llavors una altra, i
encara una altra. A poc a



poc, whisky, ginebra, vi, cervesa, tot rajà
goles avall, fins que tard o



d'hora totes les begudes s'anaren acabant. Quan ja no
en restava ni



gota, Tony féu bellugar una de les pistoles
per a indicar al propietari



67
que se li atansés.


--Prou comprar el teu material dels samfainers de la
part alta



--manà, en un to de veu baix--. Tu fidel a en
Lovo, com sempre. No



t'equivoquis. Si no em fas cas, tornaré a
deixar-me caure per aquí i



potser una d'aquestes joguines meves es desmanxarà:
pum; bona nit.


Reculà fins a la porta, corregué carrer
avall, s'embotí a un



carreró que passava part d'enmig d'una illa de
cases, desembocà a



l'altre carrer, féu signe a un taxi, hi pujà
i es fongué.












VIII




--Bona feina, Tony --vantà Lovo, quan el
marrec aparegué l'endemà



de matí--. Trobo molt divertidet, allò
que li vas dir al propietari que



tu convidaves.


Tirà el cap enrere i esclafí a riure a
cor-què-vols. En canvi, en



sentir allò, Tony arronsà els ulls


--No us ho he dit pas jo, que vaig dir res d'això.


--Tens raó --reconegué el cappare--. Ja
ho veus tu, així i tot, sé



del segur que ho digueres. Entén-ho: no
estaves sol. Un parell dels meus



homes també hi eren, tot amanidets a
ajudar-te, cas que t'hagués calgut,



és clar.


Aquella explicació tan ranca no convencé
Tony ni un instant. Aquell



parell d'espietes els hi havia tinguts per a
vigilar-lo i veure com es



captenia a l'hora de la veritat en una feina
delicada. Johnny Lovo la



sabia encara més llarga que Tony no s'havia
pensat.


--Te'n sortires d'allò milloret, marrec. Aviat
et donaré més



68
feinetes especials, no et preocupis. I, d'ençà
d'avui, al teu salari,



fica-hi els dos-cents per setmana.


Tony s'encarregava ara de visitar els locals oberts
al públic. La



seva tasca era de convèncer-ne els propietaris
qui ja eren clients de



Lovo que més els valia de continuar essent-ho
i, als qui encara no ho



eren, que farien bé de canviar de proveïdor.
Era una comesa plena de



perills, però Tony s'hi xalava. Palesament, el
seu "do de paraules"



excedia de molt el de qualsevol altre minyó
sortit del mateix ambient i



educat de la mateixa manera. I podia "collar"
la gent amb una suavitat



somrient que resultava gairebé mestrívola.
Tot plegat, tenia un èxit



admirable.


Un migdia que feia la ronda, tot d'una un cotxe
feixuc frenà amb



una gran garranyic i s'aturà part defora del
caire de la vorera per on



ell caminava.


Ei, tu! --lladrà una veu lletja--. Vine aquí.


Tony girà el cap. Dins el vehicle, hi havien
quatre brètols



malcarats qui servaven escopetes de canó
escurçat, els sengles nassots



de les quals l'apuntaven directament. Durant un
instant, sentí que



s'afixiava tan desesperadament com el qui es nega
sense remei, amb tot



d'episodis rabents de la seva vida que se li
escolaven calidoscòpicament



per l'esment. Ve-t'ho aquí quina manera de dir
adéu, ignominiosament fet



malbé per una banda de trinxeraires
despietats. En aquell moment, només



fer continent d'anar a treure's el trabuc, volia dir
la mort



instantània; ídem amb qualsevol intent
de fugida. No li quedava altre



remei que obeir. S'atansà al cotxe.


--Bé? --digué, fredament, sense deixar
que li traspués la més



petita suggestió de por.


--Escolta'm, tu! --bordà el qui semblava el
cap de colla, un



personatge fastigós i brutal, amb un nas
aplanat i esguerrat i uns



ullets grisos, granítics--. Ja sabem que vas
pels salons tractant de



69
robar el negoci a la societat de la part alta,
tractant de convèncer els



propietaris que canviïn i comprin a can Lovo.
Prou, m'entens? Prou. Que



no t'hi tornem a pescar. Aquesta vegada, et salves
amb un avís, com hem



fet amb els altres enviats d'en Lovo. La segona
vegada, t'agafem i véns



a donar un tomb amb nosaltres.


El cotxe arrencà i es fongué, rabent.
Tony romangué bocabadat,



guaitant-se'l com un estaquirot. Se l'endurien a
donar un tomb: amb això



l'amenaçaven, amb la més temuda de les
formes d'execució emprades, entre



ells, pels salvatges pistolers del món de la
purrialla. D'aquells



"tombs", mai no se'n tornava viu;
generalment, al cap d'un dies, el



cadàver apareixia enmig del camp; ara, el
pitjor era el que sovint



s'havia esdevingut abans de la mort mateixa. Els
cossos d'alguns



gàngsters havien apareguts sense orelles,
sense llengua, esglaiadorament



destralejats de les maneres més acerbes, amb
marques evidents d'haver



sofertes tortures espantoses abans les bales no
haguessin posat un final



pietós a tota aquella carnisseria. És
clar que, fet i fet, aquesta era



la intenció amb què es nodria la fama
dels "tombs": tot plegat, era tant



o més una advertència per als altres
com la satisfacció d'una revenja



esgarrapada en el cos d'un sol home.


Característicament, Tony no afluixà
gens les seves activitats.



Aquell incident només l'atià a afegir
una altra pistola al seu damunt, i



a portar-les totes a punt i ben amanoses. I ara
parava més d'esment del



que no havia parat mai en vigilar on trepitjava, a
part que reprenia el



vell costum de tenir sempre un guardaespatlles armat
qui el seguís



pertot arreu.


Un migdia, Tony va rebre un missatge que el convocava
immediatament



a l'oficina de Lovo. En pic hi havia fet cap, trobà
Johnny assegut rere



l'escriptori; la seva cara, normalment bruna, ara era
tota esblanqueïda



i tanmateix ferma, resoluda, amb uns ulls negres on
espurnejava el



mateix odi que espurneja en els de l'escurçó
quan és a punt de



70
descarregar una mossegada.


--Seu --manà Lovo, sense cap mena de salut ni
somriure. Tony



endevinà de seguida que quelcom de molt seriós
s'havia esdevingut o era



al caire d'esdevenir-se--. S'han endut Al Swali a
donar un tomb.


De moment, Tony sentí que se li tallava la
respiració; també a ell,



la pell bruna se li havia esblanqueïda
lleugerament. Al Swali era un



dels millors efectius que Lovo tenia a la seva
disposició, un personatge



la feina del qual, tot comptat i debatut, era si fa
no fa la mateixa que



Tony feia. Allò volia dir que, tal com havien
promès, aquells bútxares



maleïts havien complerta l'amenaça!


--L'han trobat mort a l'altra cantó de Melrose
Park --prosseguí



Lovo, amb amargor--. L'havien lligat de mans i de
peus amb filferro i



l'havien omplert de bales, pel cap baix una dotzena.
Es veu que l'han



identificat per uns papers que duia a la butxaca.
M'han trucat fa poca



estona.


--Són els de la part alta els qui li han feta
la feina, per



descomptat --digué Tony, en un to baix de veu,
i aleshores li contava



l'incident de feia pocs dies, quan li havien feta
l'advertència que, tot



allò, més li valia que ho deixés
córrer.


--Això deu voler dir que aviat et tocarà
a tu la tanda, per a anar



a fer un volt amb ells --Lovo digué, amb un
ressentiment una mica



menfotista, desdenyós--. Ja es faran prou
fotre, però. Perquè ni a tu ni



a ningú altre dels meus no us tocaran ni un
pelet. Els haig de cardar



tanta de por als budells que no tindran esme de
piular mai més. I ràpid.



Què hi dius, estàs disposat a ajudar-me
a anar-hi de ferm?


--I tant, el que diguis.


--Som-hi, doncs. I, si te'n surts, hi ha mil dòlars
per a tu solet.



Sigues aquí a les vuit, vine vestidet amb un
smòking. En deus tenir cap?


--Ni un.


--Tant se val; te'l compres, amb totes les punyetetes
incloses.



71
Segurament, el faràs servir sovint. Per a
aquesta feina, et vull a



l'última moda. Bah, recorda-te'n: a les vuit
en punt, tot mudadet. Ja et



tindré una noia estoig preparada perquè
vagi amb tu.


Tony, estranyament animat, cuità a anar-se'n.
Ara sabia que per a



aquella nit hi tenia una mort al programa, i allò
de sortir de caça de



debò major sempre resultava emocionant, fins i
tot per a un pistoler amb



experiència. A més a més, Lovo
havia dit que l'acompanyaria una noia



estoig. Tony es demanava si es tractava de "la"
noia estoig, aquella tan



famosa, la Gun Girl, la morena espaterrant qui havia
vista al cabaret la



nit que va haver d'ataconar i perxar el capità
Flanagan perquè aquest



s'havia posat a insultar la seva Vyvyan. La cosa era
poc probable, és



clar; però sempre hi havia la possibilitat.
Fos com fos, tot plegat,



doncs, esperava amb candeletes les activitats de la
nit que s'atansava.


El seu cor batallava fort quan aquell vespre era a
les envistes de



l'oficina de Lovo. Fóra al capdavall, la seva
acompanyant, "la" noia



estoig? Les seves esperances prou hi eren: tota la
vida que l'havia



volguda conèixer. D'acord amb les ordres
rebudes, anava abillat de



vint-i-un botons i "amb totes les punyetetes".
El seu aspecte era famós,



ell, ben dret, amb la seva figura esvelta i elegant i
havent acabat de



passar per cal barber.


Tustà a la porta, després en féu
girar el pom i entrà. Lovo estava



assegut si fa no fa com l'havia deixat feia unes
hores. Al seu costat,



s'hi asseia "la" noia. Tony la reconegué
instantàniament, alhora que un



oh silent d'admiració l'ennuegava. Redéu,
si n'era, de preciosa! Una



xicota bruna, àgil i airosa, amb un cos
magnífic múrriament revelat per



una vestit de nit ben estret i molt escotat, d'una
blancor immaculada



que contrastava sumptuosament amb la foscor vívida
de la seva beutat,



una beutat de pell d'ivori, de llavis cor-robadors
ben dibuixats, d'ulls



negres i grossos que donaven indicis de focs amagats,
de llargs i ben



pentinats cabells, al capdavall tan negres que cap al
fons tenien els



72
mateixos reflexos blavencs del bon bronzo per a armes
i canons...


--Jane, Tony --presentà Lovo, sense més
contemplacions--. Seu,



xiquet. Tens un aspecte collonut.


Tony s'enfonsà en una cadira, una mica
tremolós perquè es veia com



aquell qui diu alfarrassat, sospesat apreciativament
pels grans ulls



negres de la noia.


--La feina que t'encomano per a aquesta nit, no és
pas cap



rucadeta, Tony --començà Lovo--. De
fet, ben mirat, potser encara et



fóra un treball massa grosset i tot. Però
no, jo confio en tu, i,



carall, la lleialtat que m'has demostrada em diu que
et mereixes



l'oportunitat. És clar que, vigila, que si em
falles, tu i jo bona nit i



bona hora, partim peres i s'ha acabat. Això,
rai; ja ho farà prou un



altre al teu lloc. Ja et dic que confio en tu, però,
i sé que no em



faràs quedar malament. Vull que et facis
espetegar Jerry Hoffman.


--Jerry Hoffman! --exclamà Tony, alhora que la
noia no feia cap



posat, sense trair gens la sorpresa que tanmateix
devia haver sentida.


--Clavat --continuava Lovo--. Jerry Hoffman, el peix
més gros de la



part alta i cappare de tota l'organització.
S'escau que en aquest moment



no tenen ningú amb prou diguem-ne garanties
per a ficar-se-li les



sabatetes un cop al cementiri, i això per
força els farà malbé tota la



samfaina. Ja es pensaran del seguret que ho haurem
fet nosaltres, però



poc sabran exactament qui (ep, això, si
vosaltres sou tan eixerits com



em fa l'efecte que sou); i, tant se val, en veure
l'autèntic despatxat i



no saber del cert qui ho feia, tot plegat els ha de
ficar en un paniquet



de caldéu, d'aquells que et paralitzen durant
una bona estoneta, oi? Eu,



doncs ja ho veieu, xiquets, la partida es juga amb
pedretes, però amb



pedretes de les més precioses, i no em direu
pas que el guany final no



es valgui el risc.


--Som-hi, doncs, aquí t'escolto --digué
Tony, concís--. Vejam com



ho tens manegat?




73
--Aquesta nit, Hoffman ofereix una festeta. A
l'Embassy Club.


--Ell? A l'Embassy Club? --exclamà la noia,
molt lleugerament



escarafallosa, mentre Tony, en sentir-li la veu per
primer cop, una veu



rica, plena, sensual, d'aquelles que pugen del fons
de la gola, es veia



pres per la mateixa mena de tremolí d'emoció
que ja li feia venir el sol



fet de guaitar-se-la.


--Justa la fusta! --respongué Lovo amb una
riallada curta--. Ell



també. Ja ho veus tu on anirem a parar, oi? De
debò, i tant, avui com



avui, els llocs, on amb prou calerets, et deixen fer
d'amo, cavà? Eu,



pagant, sant Pere canta. Bé, tant se val, la
qüestió: que aquesta nit hi



dóna una festeta. Una reunió d'allò
més selecta, és clar; un parell de



jutges, un o dos suplents del fiscal del districte,
gent d'aqueixa, eh?



Això vol dir que per res del món fóra
capaç de sospitar que ningú no



gosés voler-lo atacar allí i amb
aquella companyia. Vet ací per què, un



cop dintre, hi serà sense els seus
guardaespatlles i per què, atès que



no us coneix de res ni l'un ni l'altra, us hi podreu
atansar sense



tenir-hi cap dificultat gaire grosseta. No us diré
pas com us ho heu de



fer. Ja us espavilareu d'acord amb les
circumstàncies. Ara, fregiu-me'l



ben fregit, això sí!... Bé;
portes trabuc, Tony?


--És clar, que en porto.


--Doncs dóna-me'l. Avui el porta ella, oi,
Jane? Ja en té un de ben



seguret al damunt. Tan aviat com et calgui, te'l
passarà. En pic feta la



feina, l'hi tornes. Immediatament, entesos? Ja el
tornarà a amagar ella.



Així, si hi ha algun viu qui es pensa que t'ha
reconegut i



t'escorcollen, no t'hi trobaran res. D'acord?


Malganós, Tony deixà anar la seva
pistola. Llavors, prengué la



targeta d'admissió a l'Embassy Club que Lovo
li lliurava i escortà la



noia cap al cotxe de luxe amb xofer que, també
cortesia de Lovo, ja els



esperava.


L'Embassy Club era el més exclusiu i car de
tots els clubs nocturns





74
que havien sorgit des de la guerra i la Prohibició.
A més a més de



restaurant, de teatre de varietats i de sala de ball,
venia els millors



licors i només s'hi podia fer cap amb un
carnet o targeta especial. Tony



no tenia cap idea d'on Lovo devia haver poguda treure
la cartolina de



membre del club que ara era dins la seva ben atapeïda
bitlletera de pell



de foca; ara, tal com el cappare havia dit: pagant,
sant Pere canta.


Una taula llarga i molt ben parada per a deu o dotze
persones



assenyalava palesament on Hoffman anava a tenir la
seva festa, i Tony,



bo i untant una miqueta el cap dels cambrers, es féu
asseure, ell i la



companya, en una taula que s'hi acarava directament,
situada no pas a



deu metres de distància. Era, a més a
més, en una posició excel·lent per



a la retirada estratègica, car duia de dret a
la porta i tampoc no hi



era gaire lluny.


Mentre ordenava què els havien de dur per a
sopar, Tony notà que



estava nerviós. És que aquell era el
primer camí que treballava amb una



noia estoig i trobava a mancar la sensació de
seguretat que li donava



saber que portava una arma a l'abast i que podia
fer-la servir tan aviat



com li rotés. Gràcies a Jane,
tanmateix, la qual semblava ésser allí



només per a passar-s'ho bé, s'apaivagà,
encomanat de la calma de la



noia. Redéu, també, i és que
n'era, de preciosa. El que no faria per a



tenir per a ell tot sol una dona com aquella!


Mentre sopaven, xerraren despreocupadament. Encara
que, en



realitat, era ella, la qui duia la conversa. Tony en
tenia prou amb



escoltar-se-la i admirar-la, pres de la seva beutat.
Els silencis que hi



havien ara i adés estaven carregats
d'electricitat. Tony estava segur



que hi feia progressos.


Quan Hoffman i els seus convidats feren cap, s'aixecà
entre els



altres clients una remor de respecte, i els cambrers
començaren d'anar



de bòlit. Molt obsequiós, el propietari
mateix féu acte de presència i



calgué mig equip del local perquè
tothom acabés ben instal·lat. Era ben



75
bé que els diners, tant se valia d'on venien,
pertot arreu desvetllaven



reverència i bon servei.


Tony esdevingué tens i, amb ulls segurs,
alfarrassà la situació.



Havia reconegut Hoffman de seguida: un personatge alt
i feixuc,



caravermell, de cabell groguenc. Llavors, tampoc,
entre la resta dels



convidats, no li semblava pas que hi veiés
ningú qui fes gens l'efecte



que fos ni pistoler ni guardaespatlles. No,
segurament que Hoffman se



sentia completament a recer en aquest saló tan
exclusiu i entre gent



d'una importància inqüestionable. Res de
més fàcil que tombar-lo; ara,



el cas era saber-ho fer al moment més
idòniament apropiat. Tony deixà



escolar-se el temps; es fumava un cigarret i
n'encenia un altre, tot amb



una gran calma exterior que era el resultat d'una
voluntat de ferro.



Jane xerrava alegrement de qualsevol rucada i, de
tant en tant, sense



cap motiu, esclafia lleugerament a riure. Tony
comprengué que ella tot



allò ho feia de mentides, per tal de donar-los
l'aire que es divertien



sense maldecaps. Hauria volgut ajuntar-s'hi a lloure,
fer el mateix



paper que ella feia, però, a part que era més
aviat adust de caràcter,



tampoc no era capaç de desviar gaire la mirada
de l'home qui havia



esdevingut el seu objectiu.


Mentrestant, a l'altra taula, espetegaven les
riallades i els suros



de les ampolles de xampany. Tony havia demanat que li
portessin el



compte i pagà. Llavors, el local es quedà
sense llums, només un



projector il·luminava el centre de la saleta
de ball. Un jovencell massa



vestit, molt descarat, es ficà al bell mig de
la llum i, tot amanint el



que deia amb acudits que se suposava que feien riure,
començà d'explicar



al públic en què consistia l'espectacle
que seguia. Aquell era l'instant



de fer la feina, quan tothom badava guaitant el
presentador.


Tony esguardava Jane i li feia una lleugera
capcinada. Jane li



tornà el llambrec, fent-li entendre que el
comprenia, i, versemblantment



enamorada, li prengué la mà dreta i
l'hi menà part davall la taula. Ell,





76
a les palpentes, trobà el genoll de la noia i,
ple de goig pel contacte,



hi deixà descansar la mà. Ella, en
canvi, no féu cap paper. Tony notà



tot d'una la fredor de l'acer i els seus dits s'hi
agafaren febrosament.



Amb el polze, desparà el piu de seguretat de
l'automàtica i s'estigué



quiet, esperant.


Una cantant còmica cantava una cançó
que, tot i el tens que estava,



el féu riure. Aleshores feren cap les
coristes. Es posaren a ballar un



ball molt elaborat alhora que cantaven tan fort com
sabien, l'orquestra



de jazz hi anava a tota erra i àdhuc els
clients hi participaven, amb



unes macetes de fusta que el local els lliurava per
tal que seguissin el



ritme. Tot plegat, la sorollada era sensacional.


Tony s'atansà la pistola cap a la sina; a poc
a poc, se l'anà



apartant del cos, sempre seguint el caire de la
taula, tota l'estona



part davall del nivell superior. Ningú no
s'havia assegut entre ells i



la taula llarga; de moment, no hi havia enmig ni un
cambrer. Tony



s'agullà amb calma i engegà tres trets
tan seguits que els sorolls de



repercussió que feren cadascun d'ells gairebé
es fongueren en un de sol.



Va veure que Hoffman s'esbaldregava cap endavant,
alhora que ell, amb



una esgarrapada, ja passava l'arma part dessota la
taula fins que li fou



arrabassada per la mà de Jane, els dits de la
qual continuaven freds i



ferms, sense el més petit tremolor.


Naturalment, l'estrèpit dels trets havia
foradada fins i tot la



sorollada; una commoció sobtada embolcallà
el local. Els llums generals



foren encesos immediatament; tothom s'havia aixecat i
esguardava



esbalaït cap a la taula on Hoffman estava tot
desmanegat damunt la seva



cadira, amb una taca vermella que li anava envaint,
part davant, la



blancor fins ara impol·luta de la camisa.
Aleshores, tothom començà a



fugir no fos cas que quan arribés la policia
encara els hi enxampessin.



A ningú no li agradava la idea de veure's
interrogat per culpa d'un



assassinat i després haver-se de trobar el nom
i potser la fotografia i



77
tot a les pàgines d'un diariot.


Tony i Jane eren al davant d'aquesta gentada
frenètica i espantada.



En menys de dos minuts, ja eren, tranquil·lament
asseguts, dins el cotxe



que els havia esperat i que ara els menava com més
lluny millor de



l'escenari del crim. Llavors, ell bleixà ben a
fons.


--Bé, ja està fet --féu, amb
calma, car ara que tot restava darrere



se sentia apaivagat i fins i tot joiós--. La
feina ben feta d'una nit.



Prou podem. I en Lovo, prou pot. I em sembla que
sabrà ésser agraït.



Però tu, rai, xiqueta. Buf, escolta; ets de
les qui els tenen ben



posats.


--Home, qui no arrisca, no pisca. Ja ho saps
--respongué Jane



Conley, amb aplom.


Ell estengué la mà i agafà la
d'ella, acaronant-ne els dits.



Llavors, l'entusiasmà el fet que ella no fes
cap esforç



d'enretirar-l'hi.


--Em sembla que d'ençà d'ara tu i jo
treballarem junts ben sovint



--digué ell, amb veu de rogall--. Podríem
fer-nos amics i, a més a més



de treballar junts, també divertir-nos una
miqueta junts, no fa?


--No et dic pas que sigui impossible.


On, víctima d'un sobtat i irresistible impuls,
Tony se li abocà



damunt i l'abraçà i la besà amb
la cobejança ardent d'una passió



obsedida massa de dies ofegada i continguda. I ella
no féu cap intent de



rebutjar-l'en.












78
IX




La mort de Jerry Hoffman havia causada una gran
sensació; durant



dies i dies, la ciutat es veié plena
d'estranyes teories que



conjecturaven qui podia haver menat un projecte
d'assassinat tan atrevit



com aquell. En canvi, tant la policia com el món
de les bandes criminals



estaven segurs de conèixer-ne el responsable.
La bòfia s'endugué Johnny



Lovo a la seu de les oficines centrals i, allí
retingut durant dotze



hores, l'interrogaren sense descans, però
l'únic que en tragueren fou la



repetició, una i mil vegades, de la coartada
que, fet i fet, provava la



seva innocència. I això sense donar
gens la impressió que



provocadorament es guardava res al pap. Ben al
contrari, amb somriures i



una certa humilitat, els va convèncer que, tot
plegat, no en sabia ni



borrallet. Ara, els de la part alta, ben a l'inrevés,
no n'estaven gens,



de convençuts; en tot cas, més aviat
del contrari; vet ací que



planegessin de revenjar la mort de llur cappare
arribat el millor



moment.


Ni Tony ni Jane mai no foren esmentats en relació
a l'afer. Lovo



els lliurà mil dòlars a cadascun i es
despenjà a donar-los un milionet



de gràcies, alhora que els prometia que
d'altres feinetes com aquella



que es presentessin en el futur els les presentaria
de primer a ells



dos. En l'endemig, enviava, amb la seva targeta, una
enorme, molt



elaborada, garlanda al funeral car i xaronot per a
l'ànima de Jerry



Hoffman i oferia a Tony tot d'altres tasques
relacionades amb les



diferents activitats de la banda. Però ja no
el va fer tornar a anar a



acomplir la comesa, interessant però força
perillosa, de fer prosèlits



entre els propietaris de bars i salons, atès
que, fet i fet, ara que el



minyó havia demostrada la seva vàlua,
era millor de desar-lo i no pas



fer-li arriscar la vida d'aquella manera tan
imprudent. Per comptes



d'això, Tony havia esdevingut ara un oficial
de personal. La seva tasca



79
consistia sobretot en passar les ordres de Lovo als
poderosos caps



d'estiracordetes i de rebre els informes que Lovo no
tenia temps de



sentir si estava massa enfeinat. D'aquesta manera, a
poc a poc, Tony



s'assabentava de tots el detalls que mantenien la
banda en funcionament.


Tot el seu temps lliure l'esmerçava en
festejar Jane Conley. Com



més sovint la veia, més fascinat en
restava. Així i tot, ella sempre es



mostrava un si no és elusiva. De cap manera,
no assolia ell de



sentir-se'n l'amo. Un bon jorn, tanmateix,
s'encoratjà finalment a



proposar-li que prenguessin tots dos junts un piset.


--No estic gens interessada en el matrimoni --li
respongué ella,



amb una sacsada del seu capet tan bonic.


--Jo tampoc --de seguida li donà la raó
ell--. Però qui enraona de



matrimoni? L'únic que et dic és que pla
fóra agradable si compartíem un



piset, no et sembla?


Novament, Jane digué que no, sacsejant el cap.


--Mai no he viscut junts amb cap home.


--No vol dir res. Si ho proves, potser trobaràs
que és una



experiència que s'ho val.


--Tens raó --reconegué ella, bo i
esguardant-se'l francament--. O



potser trobaré que no val res. Em fa por que
tot no esdevingués massa...



íntim; que casar-se no signifiqui, fet i fet,
cansar-se l'un de l'altre



tard o d'hora, per molt que t'estimis el teu company
al bell



començament; no sé si m'entens.


--Vols dir que no hi ha pas algú altre qui?...


--Ningú especial.


--Però algú sí, vols dir
--persistia ell, amb gelosia.


Lleugerament, Jane se'n rigué. "Home,
sempre hi ha algú altre. No



hi ha noia que no en conegui més d'un alhora i
sovint, així mateix, que



no n'estigui una mica enamorada de més d'un i
tot."


--Així que una miqueta enamorada de mi, sí,
que en deus estar, ca?



80
--se li atansà encara més, la mà
d'ella dins les dues seves.


Jane féu que sí, amb un parell de
capcinadetes.


--I em promets que hi pensaràs, en això
que t'he dit?


--T'ho prometo, hi pensaré.


I amb això es va haver d'espinyar. "Quina
noia més estranya, tot



plegat, aquesta Jane Conley", consirà;
sovint es demanava qui devia



ésser realment, d'on feia cap; tot aquest
temps que havien passat junts,



i no podia dir pas que la coneixés pas gaire
millor que no el primer



moment que la va veure. Ara, Tony coneixia prou bé
les dones per a



adonar-se, fet i fet, que precisament eren aquell
misteri i aquell



caràcter esquitlladís d'ella el que
feien que l'anés trobant tan



fascinant.


Però no li calien pas afers tèrbols
d'amor per a omplir-lo de



cabòries. Car, contràriament a allò
que tothom s'imaginava, la banda de



la part alta havia trobat un nou autèntic,
aparentment un de ben capaç,



un italianet molt murri el qual hom anomenava, amb
tota la raó del món,



Schemer Bruno, Bruno Samfaines, o Bruno Conxorxes, és
a dir, el qui se



les pensava totes. El rum-rum corria que
reorganitzava la societat en



totes direccions i que conjuminava l'inici d'una
campanya alhora de



revenges i de captació de prosèlits
que, tot plegat, ficarien la ciutat



damunt davall. Allò que recentment un altre
dels millors efectius de



Johnny Lovo fos convidat a donar un tomb i, en
acabat, li'n trobessin la



despulla enmig del camp, amb una nota, clavada al pit
amb el tall d'un



coltell de butxaca, escrita a corre-cuita i que hi
deia: "A la memòria



de Hoffman", demostrava a bastament que aquell
era un nyèbit més dur que



un ou de mona, d'un caràcter despietat d'allò
més i disposat a



prosseguir amb entusiasme les renyines deixades
pendents pel seu



antecessor.


--Tot això no m'agrada gens, Tony --digué
Lovo, tan bon pic havia



vist el cos mort del seu escarràs, amb aquell
missatge tan sinistre.




81
--No em diràs que ja estàs mig cagadet
--li demanà Tony, el qual



ara ja li parlava amb la llibertat d'un conseller
privat.


--Cagadet, al contrari! --esclatà el cappare,
però se li notava,



part davall la veu, que parlava com aquell qui crida
molt per a



encoratjar-se ell mateix--. Però això
no vol dir que la cosa em faci



gens de gràcia. El proper potser seràs
tu... O jo. I no em vull passar



el que em resta de vida veient com em maten els
companys i tractant



d'evitar que qualsevol carallotet no vulgui fer-se'm
la pell o la dels



meus treballadors.


--Bah, no t'hi capfiquis --recomanà Tony--.
S'ho porta el joc, alts



i baixos, home; però això, rai; al
capdavall, guanyar, guanyem



nosaltres, i si ens hem de fer espetegar el
Samfaines, doncs endavant.


--Vas molt de pressa, tu. Esperem una miqueta, potser
afluixarà,



ara. No tinc pas ganes jo de passar-me la vida fent
guerretes; això



sempre et roba el temps que empraries encaixant
calerons.


Tony deixà la conversa molt disgustat amb
Johnny Lovo. És que



encara no s'adonava de les diferències
essencials que hi havia entre



ells dos; al cap i a la fi, Lovo no era sinó
un murri i un viu sense



gens d'escrúpols, capaç de munyir
qualsevol pasterada, mentre en pogués



treure estella; en realitat, era més un
negociant que no pas un



lluitador i, tot plegat, li mancava segurament
l'experiència de la



guerra que havia ensenyat a Tony a tenir un suprem
desdeny envers la



vida humana.


Llavors s'escaigué que a Tony li fou oferta
l'avinentesa de veure



personalment fins a quin punt les forces de la llei i
les del crim es



troben imbricades. Lovo havia estat convocat a
l'oficina del representat



del ministeri públic al districte i, mig
d'assistent mig de



guardaespatlles, s'havia endut Tony amb ell. El
fiscal del districte era



un homenet lleig, amb un nas aplanat, un queix de
sota protuberant i



pugnaç i uns ullets de malparit.




82
--Ja en tinc prou. Tants de morts per ferida de bala,
s'ha d'acabar



--bordà cap a Lovo--. Això és...


--Ei, que jo prou pago.


--És clar, que pagues. I que pagaràs,
si vols continuar fent



negoci. I no és pas a això, a les teves
activats, que hi fico reserves;



és a aqueixa maleïda guerra de pistoles
que us porteu entre tots



plegats. Feu quedar malament la ciutat i, encara
pitjor, feu que els



diaris comencin a pujar-se'ns a cavall, a mi i a tota
la meva



administració. Ja saps que no vull ficar-me a
emprenyar-vos més del



mínim necessari, però us dic que tants
de morts, això, prou; s'ha



d'acabar.


--Hi estic totalment d'acord. Però no sóc
pas jo, són els de la



part alta, els qui...


--I ells diuen que ets tu. Aquest matí he
tingut aquest Bruno



Samfaines aquí dalt, durant tota una hora, i
també m'ha promès que el



seu grup no matarà ningú més, si
el teu també se n'està. Així que tot



arreglat, tothom d'acord, fa? Doncs, apa, no vull
tornar a sentir a



parlar de guerres entre bandes, au, som-hi, bah.


Al llarg de sis mesos, senyorejà la pau, si
més no a la superfície.



No hi hagueren morts de bala, però les
baralles a mastegots i els



acoltellaments se seguiren amb massa freqüència
perquè tot plegat es



pogués dir que havia estat accidental. La
rivalitat per abassegar el



negoci esdevenia cada dia més agra i
persistent; cada costat sabia que



tot era qüestió només que a algú
se li acabés la corretja perquè es



podrissin novament totes les antigues rancúnies.
Les dues faccions de la



part baixa també començaven a ficar el
nas als districtes que ja



pertanyien a d'altres bandes i de cap a ponent se'n
constituïa una de



nova i ben forta al voltant d'un ramat de cinc
germans, qui es ficaven



al negoci de l'alcohol d'estranquis i ensarronades
adjacents amb gran



embranzida.




83
Mentrestant, tanta de passivitat tenia Tony tot
neguitós. Hi havia,



a més a més, un grapat de coses que
l'amargaven pregonament, com ara el



fet que el darrer assassinat sofert per un home de
Lovo encara romangués



sense venjar. O el fet que hi hagués d'altres
bandes que començaven



d'envair-los el territori i que Lovo i els seus,
mentrestant,



s'estiguessin badant sense fer res ni fregint-los a
trets, com es



mereixien. De fet, estava decidit a començar
en solitari una guerra de



represàlies quan, de cop i volta, tot el
pastís féu un pet.


S'escaigué que un vespre Johnny Lovo i ell
sopaven, asseguts a la



planta baixa del restaurant de l'hotel, del qual Lovo
mateix era



propietari i on, al pis de dalt, tenia instal·lat
el seu quarter



general, quan, tot de sobte, un xàfec seguit
de trets tirats dels del



carrer esbotzaren i esmicolaren els panys dels vidres
de les finestres



en mil bocins que espetegaven enterra com
esquellerincs martellejats, i



tot era un gran terrabastall subratllat pels xiulets
despitats de les



bales que rebotien pertot arreu. En un tres i no res,
amb un sol cop



d'ala, Tony havia tombada una taula de costat i hi
havia parapetat Lovo.



Havia reconegut immediatament el típic
quequeig de les armes que



disparaven des de fora. Metralladores! Era estrany
que fins aleshores a



ningú no li hagués passat pel magí
de servir-se'n. Malaguanyada



avinentesa que perdia, car ves si, doncs, no hauria
pogut ésser ell, al



capdavall un expert en l'armament, qui les hagués
posades en joc el



primer en aquesta altra guerra que hom disputava
només per diners. Tant



se valia; ara les cartes estaven descobertes i, si
anaven a jugar



d'aquella manera, ell, rai; i si no, que
s'esperessin, que ja li'n



tornarien contesta.


Aquell crivellament havia estat, fet i fet, un
atemptat directe



contra la vida de Lovo. Fins aleshores, l'enemic mai
no havia gosat a



tant. I gairebé hi havien reïxit de mig a
mig. Car Lovo havia estat atès



a l'espatlla. Era una nafra que no semblava gaire
seriosa; ara, la



84
qüestió era que una bala li encetaven la
pell per primera vegada i allò



ja no s'ho treuria mai més del pensament; de
fet, d'ençà d'aquella



topada, sempre hauria de covar una por somorta i
difusa que el faria



esquerp, poruc i entrevingut, tothora a l'aguait, com
ara si, d'un



instant a l'altre, l'anaven a caçar. Johnny no
tenia res de guerrer quan



la pròpia carn es veia a les graelles; la
veritat era que els seus



nervis no estaven fets pas per a resistir tanta de
tensió.


Ara, aquell intent de matar Lovo enfurí Tony
de debò. Comprenia que



allò era un gest descarat de menyspreu que, si
doncs no es contestava



ben aviat, posava en perill definitiu i mortal la
continuació i la



supervivència de l'organització. Sense
dir-ne mot a ningú, es comprà una



metralladora. Llavors, una nit, sortí de
guerra, una guerra per a ell



tot sol.


La banda de la part alta servava la seu del quarter
general al pis



de dalt d'una botiga de flors, de la qual havia estat
propietari, perquè



les flors eren el seu entreteniment principal, el
primer i més important



de tots els cappares tinguts per la banda, el famós
Dean Martin, qui en



acabat morí crivellat entre les seves torretes
i poms, el primer



autèntic de la postguerra qui havia mort per
culpa de les bales d'un



enemic. La botiga, part davant la qual s'esqueia
d'haver-hi una



catedral, estava situada en un carrer molt
concorregut durant el dia,



però tranquil i fosc durant la nit.


Assegut a un dels seients del darrere del cotxe que
li menava un



company, Tony, amb la seva metralladora jaguda a la
falda, manà que



passessin a poc a poc part davant de la botiga.
Mentre el cotxe anava



rodant suaument, Tony aixecava la metralladora, d'un
model recent que es



podia manejar com un fusell, se'n posava la culata
repenjada al muscle i



aleshores deixava anar un seguit de ràfegues
que foradaven tota la part



de davant l'edifici, tant la planta baixa com el pis
de dalt, on havia



vista cremar una llum que es fongué tan aviat
com començà de disparar;



85
ara, si amb allò no en tenia prou per a
especular si havia tocat algú,



almenys estava content que, de mal, n'havia fet, i
força. Mentre el



cotxe fugia a tota erra, continuava pensant, tot
satisfet, que allí ho



tenien, que s'ho havien guanyat, que ell l'únic
que feia era tornar-los



la pedreta, i amb els mateixos mitjans. Atès
que algú altre havia



introduïda la metralladora en el joc, ara també
s'hi valia. Doncs, això,



rai; empatats.












X




Al començament, Tony s'havia considerat
benastruc de tenir aquella



llarga cicatriu que li encetava la galta esquerra,
perquè li havia



alterada la fesomia i li havia permès de fer
veure que era algú altre. A



poc a poc, però, se l'havia anada mirant com
una malediccció, perquè



l'en feia un home literalment marcat. Al món
del crim, no solament entre



els membres de la banda de Lovo, sinó també
entre els de les altres,



tothom el coneixia pel motiu de "Scarface",
Tony Esquerdagaltat,



Scarface Tony. I, és clar, allò que
pogués ésser tan fàcilment



identificat, no li convenia gens.


Es maliciava també que no fos que aquella
ascla lívida a la galta



no li fes, tot plegat, perdre punts en el festeig que
es portava per tal



de guanyar-se Jane Conley, la noia estoig. Car era
ben sabut que les



dones no eren capaces d'estimar els homes els quals
es veien esguerrats



per algun defecte, i aquella cicatriu, tot i que amb
el temps semblava



perdre el to rabiüt, fet i fet no hi ajudava
gens a fer-lo més com cal i



presentable.




86
€a com lla, s'esqueia que de moment ell i Jane
eren amics d'allò



més; es veien sovint i sortien junts
regularment. Així i tot, un rau-rau



al magí li deia que, tot plegat, no era pas
més a prop de la noia ara



que la nit que l'hi presentaren, la nit que entre
tots dos es feren



espetegar Jerry Hoffman. Ara, sentia així
mateix que, encara que semblés



que no podia ésser, l'esquer amb què
ella l'atreia se li feia més i més



irresistible


--Escolta'm, noia --li digué un vespre--. Ja
saps que d'enraonar no



en sé gaire; ara, et dic que t'estimo molt més
del que sabria dir-te'n.



El que et demano, només, és que
m'ofereixis l'oportunitat de



demostrar-t'ho. Apa, doncs, si us plau; t'animes i em
dius que sí a



aquella proposta que ja et vaig fer fa tant de temps,
fa? Te'n recordes?


Jane se'l guaità fit a fit una estoneta. La
fermesa del seu esguard



el deixava força desorientat.


--I tant. Fa, doncs --respongué, al
capdavall--. Ja mirarem demà si



trobem cap lloc que ens faci prou peça.


--De debò? --cridà ell, i no hi veia de
cap ull de content que



estava.


--Durant un mes tot plegat. De prova. Si un cop
escolat aquest



temps, no m'hi estic bé, amb tu, d'una manera
absoluta, aleshores me'n



vaig i tu no hi pots dir ni hola, fins al punt que,
si t'ho demano, no



m'has de venir a empudegar que vols tornar a sortir
amb mi. Entesos?



Aquestes són les meves condicions.


--Les accepto. Encantat.


--Entesos, doncs. Tracte fet.


--I si posem que t'hi trobes bé, amb mi i amb
tota la disposició,



llavors què?


--Llavors, doncs, segurament la cosa durarà
--respongué ella, amb



tranquil·litat.


Aquella nit, Tony se'n tornà amb una sensació
de triomf que fairebé





87
l'escanyava. Ja era hora! S'havia guanyada aquella
criatura gloriosa,



encara que de moment només fos per a un mes.
Però això, rai, que ja



s'esdernegaria ell perquè la cosa durés,
durés molt i molt més.


L'endemà de matí, de tot això, a
Lovo no en digué res. En primer



lloc, allò era qüestió privada i
ningú no hi tenia per què ficar-hi el



nas; en segon lloc, el cappare prous maldecaps ja
tenia. Tony se



l'esguardava caminar, tan aviat cap-cot com amb la
vista perduda pel



trespol, amunt i avall de l'oficina, neguitós
i esporuguit, sempre amb



l'ai al cor. Del cert, però, què devia
rosegar-lo per dins, tot plegat?


--Tony, vine, vull parlar amb tu --li digué,
finalment--. Té, seu.


Tony se li assegué davant per davant, a
l'altra banda de la taula



de l'escriptori. De sobte, s'havia vist amarat per la
sensació estranya



que una decisió cabdal era a punt d'ésser
presa. Al capdavall, Lovo



també s'havia assegut damunt la seva gran
cadira de braços i ara encenia



un altre cigar.


--M'he assabentat del que vas fer la nit de l'altre
dia; allò que



varen metrallar la botigueta de la florista...
--començà.


--Ahà --Tony s'esverà una mica, es
demanava si l'altre l'anava a



renyar.


--Trobo que hi vas ficar força collons i tot
el que tu vulguis,



però em sembla que tot plegat era massa
perillós. Més et valdria que



aprenguis a evitar de caure gaire sovintet en un risc
tant gros.


--D'acord. Ara, et diré que reeixir una feina
d'aqueixes és d'allò



més satisfactori, saps?


--Ja m'ho penso --convingué Lovo--. Això,
rai, per als qui els



agradi. Que no és pas el meu cas. M'estimo més
de viure en pau i fer



força calerons. I quan surten les
metralladores, això és fer-ne un gra



de massa, ja t'ho diré. Tinc un pilot de
dinerets, jo, Tony; més dels



que no em calen, per anys que visqui, i si hi poso
una miqueta de seny.



Em sembla que em retiraré una micoia cap a
Montecarlo o l'Havana o algun





88
altre d'aqueixos indrets on el joc és prou
animadet i la vida prou bona.


--Et retiraràs una micoia; això vol dir
quant de temps?


--Uns quants anyets. De fet, em penso que m'hi
quedaré.


--I l'organització, però, què en
farem? No tens pas dret a



deixar-la que es faci malbé així.


--Ja ho sé; sí, fóra de debò
malaguanyat de deixar-la anar-se'n al



carallet, cavà que sí? Però, oi?
Algú altre bé pot dirigir-la,



mentrestant, no creus?



--Sí, senyor; sí, senyor --aleshores se
n'adonà amb qui parlava i



afegí--: Potser no pas tan bé com tu
l'has dirigida fins ara, però,



vaja, es podria continuar tenint la gent en el mateix
ramat i anar fent,



això també. Home, altrament sabria
greu, amb tota la pasta que hi ha que



només s'espera que algú la sàpigui
arramassar.


La veu se li tornà gairebé gemegosa
quan se'n recordà de tots els



beneficis il·legals que ben aviat només
caldria anar a espigolar i, en



esmentar-li'n uns quants, Lovo li donà la raó.


--Prou que ho sé. I que algun d'aqueixos
beneficis m'haurien de



venir a parar directes a manguis mateix; ja hi penso,
ja... Però



escolta'm, Tony; l'organització, et sembla que
tu mateix podries



menar-la? Què hi dius?


--És clar que puc --respongué, amb tota
la intenció--. Ei, no saps



pas com m'agradaria, si me'n donaves l'oportunitat.


--Doncs això, rai; aviat la tindràs.
Ara, tingues present que la



responsabilitat és feixuga d'allò més,
per a un home jove. I fins i tot



per a un de vell. Però m'agrades, i estic
disposat a apostar al teu



muntet; em sembla que hi sabràs treure de bo.
M'has de fer arribar la



meitat dels beneficis nets cada mes, a l'indret on et
vagi dient. Si els



pagaments no em fan cap a l'hora, naturalment, hauré
de tornar i...



hauré d'esmenar l'esguerro --en dir això,
els ulls de l'un i de l'altre



es trobaren i era evident que tothom es comprenia
perfectament--. De



89
l'altra meitat dels profitets, te'n deses les dues
terceres parts i en



dónes la tercera al teu segon, Steve Libati.


--Vols que ell treballi tan a prop meu? --demanà
Tony, el qual



tenia Libati avorrit del tot.


--I tant, home; és un gat vell qui et pot
donar molts de bons



consells. A part que sempre m'ha estat fidel de totes
totes, i sé que



mai no faria res que pogués perjudicar
l'organització. Si, posem per



cas, a tu et passés alguna coseta, ell es
posaria al teu lloc i



s'encarregaria de tot.


--Tot això, ell, ja ho sap?


--No pas encara, però tan aviat com tu i jo
acabem d'afinar els



detallets del nostre tracte, d'ací a una hora
o dues, ho sabrà tot.


Efectivament, si fa no fa durant dues hores, el
cappare i el seu



successor discutiren els diferents aspectes
relacionats amb les



activitats de l'organització. Tony l'únic
que feia, pràcticament, era



dir que sí a totes les propostes que Lovo li
bombejava, tot i que, per a



ell mateix, ja s'anava plantejant al cap tota una
campanya ben agressiva



i despietada que duria el grup de Lovo a dominar
absolutament el ram.



Els ulls li guspirejaven fredament, mentre
s'imaginava alguns dels cops



ardits que aviat posaria en moviment.


Al capdavall, feren venir Steve Libati i
l'assabentaren de la



situació. Aquell era un personatge fort i
gros, com una bèstia, lleig,



de cap als quaranta anys; un gàngster de la
vella escola, d'aquells qui



encara portaven suèters i gorres esclafades de
quadrets i es passaven



l'estona mal repenjats davant de les entrades de
cafès atrotinats de



cantonada, amb un cigarret que els penjava d'un cantó
dels llavis torts,



mentre per l'altre cantó la feien petar amb
veu rogallosa. Tenia uns



ulls grisos i durs, un nas lleugerament de gairell i
un rictus despectiu



al voltant d'una boca amb la qual no li costava gens
de fotre-se'n



cruelment de totdéu.




90
A Tony li feia un fàstic immens, i semblava
que el sentiment era



més aviat mutu. De fet, representaven sengles
èpoques ben diferents de



la vida del gangsterisme i es podia dir que no tenien
pràcticament res



en comú. Steve era un home dur i barroer,
d'aquells d'abans de la



guerra, qui no coneixien sinó la llei de la
força. Tony era el tipus de



pistoler sorgit després de la guerra, el qui,
ben vestit i peixat, amb



un aire de negociant, anava per feina en el món
del crim d'una manera



eficaç i empresarial i, si havia d'ocupar-se
d'algun assumpte brut,



aleshores ho feia, però atacant tot de sobte,
amb una velocitat i un



determini que deixava la feina feta en un instant i
sense traces dels



criminals.


A més a més, s'esqueia que Tony no
compartia gens la fe que Lovo



semblava tenir en la lleialtat i la perícia de
Steve. De fet, encara era



hora que mai hagués vist el bandarra fer res
que en provés ni l'una ni



l'altra. Tot plegat, el molestava que li servissin el
nyèbit en safata i



que li diguessin que vejam si en feia un bon ús.
Ara que, això, rai; ja



ho tenia decidit: que parés compte que, si no
s'entenien, prou estava



disposat a ballar sol de seguida. Al capdavall,
mitjans per a



desprendre's de la parella n'hi havien per a donar i
per a vendre.


--Bé, marrec, em sembla que farem un equip fi
d'allò més, què hi



dius? --exclamà Steve, fent-se el trempat, tan
aviat com conegué les



condicions de la virtual abdicació de Lovo.
Alhora, però, Tony



s'irritava en copsar, entre aquelles mostres
d'expansió, que els ulls



se'l guaitaven amb murrieria i que l'aspra veu
amagava tons de



superioritat i de menyspreu.


--Confio que sí --digué, fredament, i
tombà el cap per tal



d'adreçar-se a Lovo.


Més tard, Tony eixia de l'hotel ple d'una
barreja d'emocions. És



clar que estava d'allò més content pel
fet que es veia elevat fins al



capdamunt de la gran organització de Lovo;
allò li oferia l'avinentesa



91
que sempre havia gruada i que ara li donaria la
possibilitat de fer-se



molt ric d'una manera ràpida i neta. Però,
al mateix temps, allò que li



encolomessin Libati, ho trobava un greuge maligne que
aviat caldria



esborrar. Com més hi pensava, més
fàstic li feia. I ara veia més clar



que, aquell soci, valia més no confiar-s'hi
gaire; fet i fet, no l'hi



podien encolomar sinó com a espieta de Lovo i
empudegador en general.



Però què hi cardarem? Sí, ves,
aquell era un tap que aviat es resoldria



d'una manera o altra, això rai.


Es reuní amb Jane i sortiren junts a cercar
pis. Quan ell li



contava que l'havien promogut a dalt de tot, ella es
va posar més



contenta que no un infant amb una joguina nova.


--Això sí que és una oportunitat
meravellosa! --anà cridant de tant



en tant--. Podràs arramassar tants de patacons
com voldràs i retirar-te



en un parell d'anys.


--Retirar-me? No, dona, no --esmenava ell--. El que
jo vull és



vida, tu. Que ara sigui el patró no vol pas
dir que m'amagaré dins de



les quatre parets d'una oficina i deixaré que
siguin els altres els qui



es diverteixin. També sortiré quan
caiguin castanyes, també; no et



preocupis, i estigues preparada, que tu i jo en
tenim, de corda per a



estona; feinetes, rai, nena. Si sóc el qui
mena la barca, la meno fins



on calgui i res de mitjos camins. Espera-te'm una
mica i veuràs com poso



tota la competició fora de joc, això si
no m'emprenyo i els anihilo tots



plegats.


En un gran edifici situat en un dels indrets de més
de moda de tot



Xicago, trobaren un piset moblat que els féu
patxoca. Atès que a tots



dos els agradava, i al capdavall Tony ara ja era un
peix gros, no feren



cas del preu del lloguer, que era astronòmic.
Llogaren el lloc per a un



mes i Tony pagà al comptat. L'endemà ja
s'hi havien instal·lat; Jane tan



nervioseta i feliç com si es trobés en
lluna de mel.


Divendres, Lovo plegà. Tony el menà en
cotxe fins a una petita



92
estació llunyana, a migjorn dels límits
de la ciutat, i li va dir bon



vent quan agafà un tren que se l'enduia cap a
Nova York. D'aquella



manera, no hi havien haguts ni periodistes ni
fotògrafs i el públic en



general no en sabé res. Car, abans que ningú
no s'assabentés de



l'absència de Lovo, Tony volia que tot rutllés
com una seda i que la



seva posició a la direcció de l'empresa
estigués ben assegurada.


De tornada a l'hotel i a l'antiga oficina de Lovo,
disposat a



pendre el poder, Tony es trobava Steve Libati
còmodament assegut rere



l'escriptori, els peus part damunt la taula, un cigar
als llavis, la



cadira de braços ben inclinada cap enrere...


--Ei, marrec, què fotem? --saludà, amb
aquella veu seva que traïa



el mateix ròssec de superioritat que tant
enfurismava Tony.


--Et sabria greu d'asseure't a una altra banda?
--digué Tony,



fredament--. Aquí hi vull seure jo.


--Som-hi; això, rai --Libati, doncs, va fer
córrer el cul cap a una



altra cadira, mentre Tony s'asseia rere
l'escriptori--. Saps què? He



pensat que, atès que entre tots dos dirigirem
l'organització, de primer



hauríem de tenir una xerrada.


--Ne veig pas de què hem de xerrar --respongué
Tony, amb veu



glaçada, alhora que començava de posar
ordre entre el paperam de damunt



la taula amb l'aire d'ésser-ne l'amo--. Encara
no tinc res planejat.



Quan tingui alguna cosa, ja t'avisaré i et
diré què has de fer.


Durant un bon tros de temps, s'esguardaren fit a fit.
Suaument,



Tony havia feta relliscar la mà dreta cap a la
butxaca de la jaqueta.



Esperava un signe definitiu d'insubordinació,
que al capdavall no arribà



pas. Libati arrupí els ulls malparits i la
boca fastigosa se li arrugà



com la d'un gos amenaçador. Però tot de
sobte ho deixà estar i va



esforçar-se a somriure.


--Com vulguis --digué--. Si és així
com ho veus.


S'aixecà, arreplegà el barret i sortí.
La primera topada s'acabava



93
a favor de Tony, tot i que aquest s'adonava que, amb
allò, l'únic que



feien era ajornar el moment que tindria lloc l'aürt
molt més seriós i



inevitable.


Durant aquell dia i l'endemà, Tony treballà
de ferm, nit i dia, per



tal de deixar-ho tot ben embastat tant dins del seu
cap com damunt del



paper. Era evident que, per culpa de la por de Lovo a
tornar cop per cop



i pendre represàlies, la banda últimament
havia anat perdent terreny,



tant pel que feia a influència com a
ingressos. Calia ficar-s'hi,



perquè hi havia molta de feina per fer.
Sobretot, calia començar amb



dues o tres batzegades seguides i sonades
(preferentment, doncs, amb



assassinats) contra l'enemic. Allò donaria
confiança al personal i els



faria orgullosos de pertànyer a l'equip del
qual tots plegats formaven



part. Tot seguit, vindria tota una reorganització
seriosa de la



infraestructura, per tal d'incrementar ràpidament
els beneficis. Tony es



donava dos mesos perquè aquells beneficis
fossin molt més importants que



mai no havien estat sota la direcció de Lovo.


Eren gairebé les deu del vespre del dissabte,
quan Al, aquell



pistoler nap-buf, de cara de rata, qui guardava la
porta de l'oficina,



anuncià que hi havia algú qui volia
veure Tony


--Tenim aquí el capità Flanagan
--digué.


Tony, com ara burxat, aixecà el cap.


--Qui? --exigí.


--El capità Flanagan, el cap dels detectius a
la seu de les



oficines d'investigació.


Un somriure sinistre s'enjogassà a dibuixar-se
als llavis de Tony.



Ve-t'ho aquí, doncs, qui es presentava:
Flanagan! El tenia ben present,



aquell tifa datpelcul d'oficial al qual havia hagut
d'esterrossar una



nit a un cabaret, perquè li insultava la
xicota; el mateix malparit qui,



després, pràcticament l'expulsava de la
ciutat. I tant. És clar que ara



la cosa canviava, la batuta era a l'altra mà.
Tony va treure una



94
automàtica impressionant de dins un calaix i
se la plantà ben a l'abast



damunt la taula.


--Fes-lo entrar --manà, malcarat.












XI




Flanagan, capità en cap dels agents de la
secreta de la ciutat, es



ficà a l'oficina del nou cappare amb quatre
passes presumides, confiat



com aquell qui coneix on trepitja i alhora com aquell
qui, cregut i



amarat d'un sentit de la vàlua pròpia,
tot i que sap que no el rebran



amb sinceritat, si més no espera que ho facin
(perquè li sembla que



s'ho mereix) amb respecte i cortesia.


El Esquerdagaltat, assegut rere l'escriptori del qual
havia



esdevingut l'hereu no feia gaire, i amb la mà
posada lleugerament al



voltant de l'automàtica de damunt la taula,
s'esguardà l'oficial mentre



entrava. I immediatament l'envaïa una flamarada
de ràbia, ferotge i



ardent com la bafarada que surt de la portella o
escopeta oberta d'un



forn. Tot i que, de fet, el restrenyia la curiositat
de saber del cert



si Flanagan el reconeixeria.


De seguida esdevingué evident que Flanagan no
se n'adonava gens,



del fet que aquell home tan ben vestit i qui portava
una cicatriu lívida



que li esguerrava obliquament la cara ferrenya part
de tot el cantó



esquerre, era la mateixa persona que el marrec ben
plantat, el qual, no



feia pas tres anys, l'havia perxat i li havia fet
perdre el coneixement



amb un copdepuny i al qual, de fet, ell havia fet
fugir de la ciutat.



Car ni la més petita indicació que el
reconeixia no es dibuixava en els



95
ulls granítics de l'oficial quan, amb els peus
fermament plantats



enterra i les mans enfonsades a les butxaques,
s'apartava el barret cap



al clatell i es quedava fitant el nou autèntic
de la poderosa banda de



Lovo.


--On és, en Lovo? --exigia Flanagan.


--El senyor Lovo no hi és --els ulls de Tony
eren tan freds i



displicents com el to de veu amb què ho digué.


--Ja ho veig prou, que no hi és --mossegà
Flanagan, rebregant



emprenyadament la boca cruel--. No en sóc pas,
de cec. On és?


--De viatge. S'estarà algun temps a tornar.


Flanagan ruflà de ràbia.


--Prou collonades! --bordà--. Els primers de
mes Johnny no m'ha



fallat mai. Sempre és aquí, per a mi.


--Ah, comprenc. Un moment.


Tony obrí un calaix de l'escriptori i en
tragué una llibreta on hi



havia, en una llista, els noms dels "pagats"
qui la banda mantenia, és a



dir, el nom de tots els venuts, buròcrates i
funcionaris de totes les



categories, dels més alts als més
baixos, els quals calia anar untant,



i, en una altra llista al costat, la quantitat que
cadascun d'aquells



noms s'enduia per mes. El llistat era alfabètic
i, doncs, Tony trobava



de seguida que la contribució mensual que la
banda de Lovo feia per amor



a la prosperitat i felicitat de Flanagan pujava a
cinc-cents dòlars.


Tony deixà caure la llibreta novament dins el
calaix. Aleshores en



treia un paquet enrotllat de bitllets i en pelava
cinc de cent dòlars,



els quals, en acabat, llençava damunt la taula
amb un desdeny molt



palès.


--Aquí els teniu. Però a sirgar, eh? I
recordeu que per tots



aquests calés volem un bon servei.


--Jo, rai, qui prou que us el lliuro --lladrava
Flanagan, alhora



que, amb una esgarrapada, agafava els diners i se'ls
enfonyava a la



96
butxaca--. Prou podeu, encara. Aquesta empresa
vostra, si jo volia, us



la fotia daltabaix en quatre dies.


--Potser sí --assentia Tony, amb posat
pensiu--. Tot i que



nosaltres tampoc no som manxols, no fa? Quan convé,
mitjans de



descoratjar l'enemic, també en trobem, també.


--Què voleu dir?


--No res --respongué Tony, amb calma, alhora
que se n'adonava que



aquell avís seu una mica misteriós feia
forat en el magí de l'altre, on



quedava pròpiament enregistrat--. Bé, i
ara, Flanagan, em sembla que



fóra una bona idea que vós i jo
tinguéssim una xerrada. Em dic Tony



Camonte. D'ençà d'avui sapigueu que sóc
al capdavant d'aquesta



organització.


--Vós!


--Efectivament --afirmava Tony, amb una certa
solemnitat--. Johnny



Lovo ahir se'n va anar de vacances, unes vacances ben
llargues. No dic



pas que algun dia no li passi pel cap de tornar-ne,
però em fa l'efecte



que no, que sabrà estar-se'n. Té
patacons per a donar-ne i per a



vendre'n i està cansat de trampejar en aquest
negoci; això ja no es



vida, per a ell. És clar, encara està
interessat en la part diguem-ne



pecuniària; no és cap estruç,
ell; ara, el maneig i el govern actiu de



tota la tramoia sóc jo, el qui ho porta, i
prou.


--I entre els altres antics capatassos, no en sortirà
cap de



trascantó a disputar-vos-en l'autoritat?


--Ja ho veurem. Ara, ningú no me la discutirà
més d'una vegada



--digué Tony, mentre acaronava l'automàtica
i llambregava Flanagan d'una



manera ben explícita.


--Entesos --exclamà el capità--. Molt
bé, ara ja n'estem ben de



debò assabentats. La gran novetat. Tot i que
darrerement pensava si en



Johnny no feia massa l'acollonit. Sense embuts us
diré que d'aquesta



banda ja no se'n canta ni gall ni gallina, vull dir,
que fa temps que



97
enlloc no se la sent a piular gaire gens.


--Fa temps, diu; recony, i tant, massa de temps!
--convingué Tony,



alhora que badava els ulls ple d'energia i de
determinació--. Ben aviat



ho arreglarem, però. I amb totes les de la
llei.


--Els cappares de les altres bandes estaran ben
interessats de



saber-ho, que no?


--Ja ho sabran, a poc a poc. De moment, ningú
no els ha de dir res.



No vull que aquest canvi d'orientació sigui de
domini públic ni que



ningú me'l filtri als diaris. Ara, volia que
vós n'estiguéssiu



assabentat que no fos cas que algun dia necessités
un favor tot de sobte



i us hagués de fer una trucadeta. Volia que
sabéssiu qui sóc.


Tony somrigué despectivament quan l'ampla
esquena del capità se



n'anava cap a la porta. Pensava: vet ací un
bon exemple dels buròcrates



qui, suposadament, han de separar els criminals dels
ciutadans com cal i



lleials a les lleis; guaita-te'l: traficant per al
propi profit amb els



mateixos qui havia jurat que empaitaria amb totes les
seves forces.



Diners, diners i prou: ve-t'ho aquí on raïa
l'entrellat de tot



l'embolic. El món del crim havia esdevingut
massa ric per a permetre que



ningú gosés d'encalçar-lo i
assetjar-lo. Tony continuava pensant: és



clar que fins i tot un pudent era humà; com
volia la gent que fos tan



ruc d'acontentar-se amb servir i fer el seu deure per
un sou de cinc mil



dòlars l'any, i de vegades encara menys, si,
fent el contrari, se'n



treia vint-i-cinc mil pel cap baix, i sovint molts
més?


Un truc a la porta el deixondí de les seves
ruminacions a propòsit



de bòfies en general i de Flanagan en
particular.


--Endavant! --cridà, barroerament, alhora que
amb l'automàtica



cobria tot el marc de la porta abans que ningú
no n'hagués pogut tombar



el pom.


És clar que només es tractava del petit
Al, el porter qui feia cara



de rata.




98
--Algú acaba de trucar a l'aparell que hi ha a
la rebotiga de la



tabaqueria de baix --anuncià--. Diuen que
Charlie Martino, un dels



nostres camioners, l'acaben d'escometre i que l'han
tocat de mala



manera. Diu que ha pogut arribar fins a un garatge de
Maywood (aquí hi



ha l'adreça), però diu el qui ha trucat
que està molt malferit i que li



cal un metge immediatament.


--És estrany que no els hagi donat cap dels
números de telèfon que



tenim aquí dalt --comentà Tony.


--Segurament que no ha volgut que cap foraster se
n'assabentés.



Charlie és un bon noi, patró --implorà
Al--. El conec bé i t'asseguro



que és de fiar.


--Si això és veritat, farem tot el que
podrem, per a ell --digué



Tony--, però tinc por que tot plegat no sigui
un parany parat per



aquells malparits de la part alta qui em volen
atrapar amb el cul



enlaire. Més val que hi anem amb peus de plom.


Cinc minut més tard, gràcies a la
sistematitzada organització de la



banda, Tony ja servava a les mans l'ordre dels
moviments que Charlie



Martino havia tingut per a aquell vespre, així
com la cèdula al seu nom,



on es detallava què hi havia fet fins ara. La
cèdula, que abastava dos



anys, no revelava res d'estrany: al contrari, s'hi
podia col·legir que



fet i fet es tractava d'un treballador fidel i destre
en les seves



comeses. Aquell vespre, Charlie havia de transportar
un carregament



d'alcohol de gra pur fins a un magatzem ben a prop de
la seu central de



la banda, a Cicero, des de Melrose Park, un suburbi
italià on a gairebé



cada casa hi havia una petita destil·leria amb
un gran alambí que



produïa esperit de vi per als grans sindicats
del crim i al mateix temps



una ben fàcil fortuneta per a la família.
Una trucada a Melrose Park



confirmava que, efectivament, hi havia recollit el
recapte i sortit a



l'hora programada. Una altra trucada, en canvi,
revelava que mai no



havia fet cap al magatzem. Feia l'efecte, doncs, que
aquell prec d'ajuda





99
fos ben genuí.


--Vés a baix i fes que sis o set companys
preparin un parell de



cotxes i un pilot de pistoles --ordenà Tony,
ràpid, amb els ulls negres



que li guspirejaven d'animació, tot i que la
veu la tenia tan freda i



tranquil·la com si tot plegat només
lliurés un número de telèfon--. Ara



baixo i ens mirarem una mica què és tot
això.


Al corregué a portar les ordres fins a la
tabaqueria de baix, que



feia com aquell qui diu de barraca o de quarter per
als efectius de la



banda. Tony trucà a un metge de confiança,
d'aquells pocs qui, per una



remuneració escandalosament alta, estan
disposats a visitar i tractar



les ferides de bala en el món del crim, bo i
passant per alt totes les



formalitats obligades, i especialment la de
notificar-ho a la policia.



Després de donar-li l'adreça de
Maywood, li ordenà que s'hi afanyés.



Aleshores ell engrapà l'automàtica i
també corregué cap avall.


En el carreró fosc de darrere l'hotel de Lovo
on la banda tenia la



base, Tony va clissar-hi un grup de figures
ombrívoles qui es bellugaven



al voltant de dos grans cotxes negres amb les
cortines dels vidres dels



costats ben tancades. Mentre s'atansava, li arribaven
sorolls de xocs



metàl·lics. Naturalment, allò
volia dir que els altres carregaven les



metralladores.


--Què, tothom llest? --demanà--. Doncs,
apa, som-hi.


Saltà a l'interior d'un dels cotxes i
s'assegué a un dels seients



del darrere. D'altres pistolers se li assegueren part
davant i al



costat, mentre veia que l'altre cotxe també
s'omplia. Els motors foren



engegats i els cotxes es posaren en moviment. De
seguida, les màquines



gemegaren enllà, a tota erra, carregades
d'experts assassins llençats a



una missió que de moment ningú no sabia
si fóra al capdavall de caritat



o de carnatge. De fet, Tony confiava que fos de les
dues coses alhora.


Dins la foscor, al seu costat a l'esquerra, distingí
els musells



ferotges de dues metralladores. Allargà la mà
i se n'endugué una a la



100
falda.


--Amb aquestes joguines em passa com a molta gent els
passa amb els



automòbils --digué, rient-se'n--. Em
trobo més segur si sóc jo el qui en



duu el volant.


Una cantonada abans d'arribar al garatge on volien
fer cap,



apagaren els motors i es deixaren relliscar al llarg
del tram de camí



que els romania. Llurs ulls experts no hi notaren res
d'estrany. Tot



d'una, els motors tornaren a bramular i els dos
cotxes, d'on capllevaven



les punxes de la maquinària letal més
moderna, preparats a tot, es



ficaren com una exhalació dins el garatge i hi
frenaren com si volien



triturar-ne el terra.


Un home vestit amb una granota tota greixosa de
mecànic s'avençà



mentre es torcava les mans en un bocí de drap.
Tony badà la seva porta i



guaità enfora.


--Hem rebuda una trucada que hi havia un home nafrat
--digué,



barroerament.


--Sí. És allà dins, al despatx.
Acaba d'arribar un metge qui ara el



visita.


Amb això, l'home bellugà un polze brut
cap a un cupé petit que Tony



reconegué que era el del metge qui ell havia
convocat. El cap de la



banda posà la metralladora damunt el terra del
cotxe i baixà. Però



mentre seguia el mecànic a través del
paviment de ciment tot ple de



taques d'olis, portava la mà dreta ben
enfonyada a la butxaca del costat



de l'abric i, amb ulls penetrants, cercava les ombres
del voltant.



Darrere seu, sabia que d'altres llambregades tan
amatents com les seves



escorcollaven tots els racons i que, al capdavall,
estava cobert per una



quantitat astoradora de peces d'artilleria.


El metge aixecà la vista quan sentí que
algú entrava en aquell



despatx petit que més aviat semblava una
cambreta de mals endreços,



tallada amb un parell d'envans de la resta del local.
El metge era un



101
personatge primet i nerviós, petit, tot
pàl·lid, amb uns ulls negres que



no gosaven posar-se enlloc gaire estona. Però
no es podia dir que amb la



cara ja pagués, car es veia que en sabia, com
més d'un gàngster



aleshores en vida podia haver confirmat.


--No em fa gens de gràcia --digué, amb
un gest cap al malalt, el



qual, ull-cluc, bleixant feixugament i ronca, jeia
damunt d'una



llitotxa de lona--. Dos forats de bala al pit. Molta
de sang perduda.



L'hauríem de dur a algun lloc on el pogués
operar.


--El podem bellugar? --demanà Tony.


--Sí. Ja li injectaré un estimulant.


El metge omplí ràpidament una xeringa
amb alguna de les ampolletes



que duia a les mans i, amb una agulla hipodèrmica,
n'injectà el



contingut en una de les manoquelles del malalt. Al
cap d'una estoneta,



el marrec (car, efectivament, encara era ben jove)
obria els ulls. Tony



se li inclinà.


--Està massa feble perquè pugui
enraonar --advertí el metge.


Tony agafà la mà del seu
estiracordetes. Bo i fitant-lo als ulls,



s'esperà fins que la mirada vacant del marrec
es convertís en una altra,



molt més viva, de reconeixement agraït i
feliç.


--La societat de la part alta? --demanà Tony,
molt severament--. La



banda de Bruno Samfaines?


El noi intentà de parlar, s'hi esforçà,
però al capdavall no hi



reeixí. Llavors digué que sí amb
el cap.


--Molt bé, xiquet, ara els anirem a veure --va
prometre Tony, amb



prou feines contenint la indignació i alhora
que premia la mà sense



forces del nafrat.


En sentir aquella esfereïdora amenaça de
violència entre bandes



armades, el garatgista esbatanà els ulls.
Aleshores, quan Tony se li



tombà, començà de contar el que
sabia a tota velocitat. Es veu que, en



tornar d'haver arrossegat talús amunt un cotxe
que s'havia ficat en una



102
segla, s'havia ensopegat amb el xicot nafrat, qui
jeia esbaldregat a un



costat d'una carretera poc transitada, i se l'havia
endut al garatge. El



noi li havia pregat que truqués només a
aquell número especial i ell



havia accedit als seus precs.


--Vostè comprèn? Jo qui sí de mi
he pensat que potser era un cas



delicat que no volia gaire merder i me n'he estat de
fer gaire el ruc,



eh? --acabà.


--Heu fet ben fet --vantà Tony, i li passà
un bitllet de cent



dòlars--. Com esteu, de memòria?


--Jo terrible, patró, terrible --somrigué
el mecànic, alhora que



feia una guerxina de viu--. Si fins i tot haig de
donar un cop d'ull a



l'anuari cada vegada que vull trucar a casa meva.


Tony també somrigué i, amb la mà
plana, li tustà amicalment



l'esquena. No hi ha com el fet que un dels dos
costats tingui el poder i



els calés i a l'altre li manqui de tot, perquè
ambdós s'entenguin d'allò



més completament i de presseta.


S'endugueren el noi malalt fins a una de les cambres
de l'hotel que



els feia també de quarter general i el metge,
per tal de salvar-li la



vida, se li posà a treballar de ferm al
damunt. Tony se n'anà a la seva



oficina privada i féu cridar Steve Libati, el
seu segon, l'home qui Lovo



mateix havia posat en aquell lloc mentre durés
la seva problemàtica



absència, i l'home, també, qui, i Tony
se n'havia adonat de seguida, ara



li envejava intensament la seva posició de
cappare. Tony considerava que



per tal de provar-ne l'habilitat i la fidelitat
aquell era un bon moment



d'oferir-li que efectués una tasca important.














103
XII




Steve Libati féu cap dins fent una cara més
aviat malhumorada i



pugnaç. Un gàngster d'una generació
anterior, d'aquells del suèter i la



gorra esclafada, de quadrets, mai no havia acabat
d'acostumar-se als



mètodes suaus, deceptius i empresarials de la
nova escola, l'apareguda



amb el decret de Prohibició de les begudes
alcohòliques. Tot i que ara



anava vestit amb la millor roba i menava un cotxe
car, encara parlava



per un cantó de la boca, on sempre se li
dibuixava un rictus cruel, i,



de vegades, no es podia estar de deixar aparèixer
en el seu capteniment



d'altres símptomes malaurats que revelaven que
al capdavall no era sinó



un vulgar bútxara de cantonada, amb prou
feines reformat.


--Ja hi tornem a ésser, amb els malparits de
la part alta --digué



Tony, anant al gra de seguida--. Aquest vespre han
envestit un altre



dels nostres camions-dipòsit i n'han foradat
el camioner. Un marrec que



es diu Charlie Martino. Ara acabo de tornar
d'arroplegar-lo amb uns



quants dels nostres efectius. El tenim en una cambra
aquí dalt, al



capdavall del corredor, on el metge fa mans i
mànigues perquè no acabi



espitxant-la. L'incident ha tingut lloc en algun
indret entre Maywood i



Melrose Park. És la primera vegada que gosen
ficar-se tan endins del



nostre territori; la primerva vegada... i la darrera.


--Et sembla que podràs aturar-los? --demanà,
calmosament, Libati,



amb el cap inclinat cap a un costat i l'ull esquerre
mig cluc per culpa



del fum del cigarret que li pujava entortolligadament
d'ençà del cantó



de la boca.


--Com, si podré? Els aturaré i prou
--Tony subratllava l'afirmació



amb una batzegada damunt la taula amb la mà
closa--. Encara que em costi



pelar-los tots plegats un per un. Ja fa massa estona
que les coses no es



belluguen; ja ho veuràs tu si ens bellugarem
ara; se'ls fotran els



cabells de punta. Johnny s'havia imaginat que en
carregar-se Jerry



104
Hoffman els destarotava la guitarra per a sempre més
i, en canvi, ells



surten amb aquest Bruno Samfaines i resulta que és
el millor cappare qui



mai no han tingut d'ençà de Dean Martin
mateix, molt millor que Jerry



Hoffman mai no hauria somiat d'esdevenir. De moment,
la guerra és entre



ells i nosaltres; el romanent de les organitzacions
per ara, rai, que



semblen adormides. Bé, doncs, escolta'm. Mira,
Steve, oi que comprens



que, per a les grans organitzacions com la nostra,
això que els treguin



de la circulació un renoc de no res com aquest
pobre Charlie només vol



dir un emprenyament de més i que de mal de
veritat no els en fa gens?



Per a substituir-lo, això, rai, tens canalla
pertot arreu que donarien



qualsevol cosa per tal de poder-ne pendre el lloc.
No; per a estavellar



definitivament una empresa com aqueixa cal pelar-ne
els caps, els



cervells qui hi ha darrere. I això ho sap tan
bé el Samfaines com



nosaltres. Ve-t'ho aquí que al capdavall no
sigui sinó cosa de dies que



no es decideixi a provar de fer-se'm la pell..., o a
fer-se't la teva.



Ja s'ho trobarà, però, perquè,
bada, estic disposat a treure el trabuc



el primer i a fer-me'l espetegar abans no tingui
temps de posar-s'hi



bonic. Tant se val, la qüestió: que t'he
triat perquè aquesta feina la



facis tu.


Steve Libati s'encarcarà tot. Caralleig com ja
era, la ràbia que



se'l rosegava encara l'en feia més.


--Per què jo? --exigí.


--Bé haig de tenir-hi algú de confiança
qui pugui fer-m'ho com cal.


--Doncs per què no t'ho fas tu mateix?


Durant una estona llarga, Tony fità el seu
subordinat amb uns ulls



que sobreeixien d'indignació. Al capdavall,
s'hi sopreposava amb un



esforç que saltava a la vista.


--Perquè no em fot la gana. Com a dirigent de
l'organització, crec



que la meva feina és la romandre al meu lloc i
dirigir-ne totes les



operacions des del rerefons.




105
Libati se'n rigué, sarcàsticament. Tony
treia foc pels queixals.


--És clar que podria liquidar Bruno; i en
quaranta-vuit hores que



ho faria! --esclatà, furiosament, ull-encès--.
I no et pensis que no



m'agradaria de fer-ho. I encara ho faré, per
poc que calgui! Però ara



tinc una posició que haig de resguardar, i que
no puc posar en perill



cada dos per tres. Tant se val, mai no demanaré
a ningú d'aquesta



empresa res que no sàpigui o pugui fer jo
mateix. Vaig liquidar Jerry



Hoffman i he liquidats d'altres emprenyadors. He
demostrat moltes de



vegades que per a fer allò que convingui tinc
prous collons i me'n



sobren. Ets tu, qui encara és hora que
demostris si en tens gens o què!



L'únic que faig és donar-te
l'oportunitat perquè ho demostris.


En sentir aquella insinuació, Libati
empal·lidí; alhora, el rictus



cruel de la seva boca es tornava com el del gos quan
amenaça de



mossegar. Un instant semblava que anava a treure's la
pistola. Tony, és



clar, pregava mentalment que ho fes, perquè
allò li hauria resolt el



problema que tenia sobre què fer-ne, amb ell,
atès que estava ben



preparat per a fregir-lo allí mateix. El
brètol, però, tingué prou seny



de tornar-se a compondre.


--Enraones com si fossis l'únic peix gros
d'aquesta organització



--bordà--. I amb manguis què en fem?
Que potser jo no sóc pas també un



dels caps de l'olla?


--Ho ets, sí, senyor --respongué Tony,
amb tranquil·litat--. I no



t'he dit tampoc que fessis la feina tu personalment.
Només t'he manat



que te n'encarreguessis tu; vull que t'assabentis del
lloc i de l'hora



que se'l pot enxampar sense gaires goril·les
ni tapabruts i aleshores,



catacrac, que li etzibis el cop i me'l pelis ben
pelat. T'ho fas com



vulguis, t'agafes la gent que et calgui, la qüestió
és que ho facis.


--I si m'hi nego? --inquirí Libati,
barrudament.


--Agafes la porta i aquí tu no hi tornes
--contestà Tony, amb



fredor.




106
--Sense fer cas de les ordres expresssament deixades
per en Johnny,



doncs?


--Merda a les orelles. Aquí no hi vull ningú
qui no m'obeeixi.



Ningú, ni tu ni el més pipioli dels
camioners. Entesos? I si vols veure



la meva autoritat, aquí la tens!


Amb una esgarrapada, tragué la feixuga i
impressionant automàtica i



la plantificà durament damunt la taula. Una
estoneta, els ulls de Libati



es clavaren en l'arma; després, els aixecà
i esguardà Tony; aleshores,



els tornà a desviar i es posà dret.


--Entesos. Ho faré --digué, i sortí.


Quan l'estruç fou fora, Tony deixà anar
un somriure prim. Havia



tornat a vèncer contra aquell fanfàrria
malagradós de Libati. Llavors



pensà que potser encara en podria fer quelcom
de bo; ensinistrat, com



aquell qui diu, en un subordinat ben útil. Fos
com fos, tard o d'hora,



una de dues: o l'ensinistrava o li ensenyava com
funcionava aquella



"autoritat" amb la qual acabava de posar
punt final a l'argument.


Assegut tranquil·lament i fumant, Tony es
passà mitja hora



alfarrassant la situació. Com més
anàvem, més evident esdevenia que



aquell Bruno Samfaines era un contrincant de vàlua
i digne del seu nom



---al capdavall, el mot "samfaina" venia
del mot "simfonia" i prou



semblava ben capaç de planejar-ne les
operacions amb les notes



apropiades perquè, fet i fet, cada detall
"sonés" sense falla al moment



oportú. És clar, a part que
l'"orquestra" de què disposava perquè li



toquessin les simfonies era una "banda" tan
bona com la millor que en



aquell moment actués als Estats Units. El
personal n'era si més no tan



fort com el de la banda de Lovo i havia demostrat que
no li mancava



tampoc ni la capacitat de sobreposar-se als
inconvenients ni la



inexorabilitat necessària per a enllestir el
treball més repelós. I, tot



plegat, sota la direcció de Bruno, havia
emprès, segons tota



versemblança, exactament el mateix ambiciós
programa d'expansió en el



107
qual Tony, estintolat per la banda de Lovo, justament
pensava



d'embarcar-se.


Al mateix temps, Tony havia sentit a dir que les tres
bandes més



importants de la part baixa es trobaven en procés
de congriar les forces



per tal d'intentar també, sota una direcció
única, l'extensió de les



operacions a la resta de la ciutat. €o que volia
dir, tot plegat, que



ara hi haurien tres grans organitzacions, cadascuna
senyorejant un bon



fragment del pastís, però alhora
barallant-se amb les altres dues per



tal d'endur-se el pastís sencer. Fóra,
fet i fet, una lluita espaterrant



i sanguinària d'allò més, amb
els grans beneficis que rajarien directes



cap a la banda que, tot plegat, tirés amb més
d'encert i que tingués un



cappare amb el cervell més viu. I Tony ja es
veia beneint la guerra que



s'atansava, beneint-ne cadascuna de les fases i
batalles, plenes de cops



d'enginy i de morts.


De cop i volta, ficà la mà part davall
la taula i en premé un piu



que era el d'un timbre que, part defora, convocava
Al, el nap-buf



cara-ratós qui guardava la porta i alhora feia
de grum d'oficina.


--Em cal algú qui em faci un cosa --li digué
quan va haver fet



cap--. Dóna un cop d'ull a baix i em dius qui
hi ha.


Cinc minuts més tard, Al tornava a ésser
davant el patró, al qual



recitava la llista dels gàngsters que perdien
el temps pel magatzem de



la tabaqueria de baix. Tony cavil·là
durant una estoneta.


--Li dius a Mike Rinaldo que pugi a veure'm --manà,
finalment.


Mike era un xicot bru de pell, prim, vestit molt
primmiradament a



l'última moda i tot plegat força
elegantot. Bo i mudat amb roba de nit,



hauria pogut passar per un noble estranger en una
recepció del Ritz.



Tanmateix, era el capatàs dels homes d'acció
de la banda de Lovo i el



més inventiu i atrevit dels pistolers qui Tony
mai no hagués coneguts.


--Seu, Mike --digué Tony--. Tinc una feina per
a tu.


Mike obeïa, sense oblidar-se de fer-ho amb
compte i pessigar-se



108
ambdós camals dels pantalons part damunt els
genolls per tal de no



fer-ne malbé les sengles ratlles, esmolades
com talls de raors. Llavors,



amb un luxós encenedor d'argent i nacre,
encengé un cigarret importat,



amb filtre de suro, i, expectant, aixecà els
ulls.


--No coneixeries pas ningú qui fos membre de
l'organització de la



part alta? --interrogà Tony.


--En conec alguns... De vista --respongué
Rinaldo, amb cura de no



pixar fora de test, amb els ulls escarransits, perquè
es malfiava



d'aquella qüestió no gens normal.


--Doncs vull que me'n portis un.


--Ja em perdonaràs, patró, però
no veig pas què vols dir.


--Vull veure aquí un dels qui penquen per a en
Bruno Samfaines, i



com més amunt sigui en l'escalafó de la
banda, més content que n'estaré.



Tant em fa com te'n surtis, la qüestió és
que sigui viu quan me'l



portis. Vull que em digui alguns detalls de com els
funciona la banda.


--Però on vas a parar, patró? Prou saps
que cap d'ells no piularà.


--No piularà poc! --tallà Tony--. No
has vista mai la cambreta que



tenim al celler?


--No --respongué Rinaldo, tot de sobte ben
pàl·lid--. Però n'he



sentit a enraonar.


--Doncs t'asseguro jo que, piular, piularà;
això, rai --Tony



somrigué, sinistrament--. Tu el que has de fer
és dur-me'l. I si em duus



algú qui sàpigui res, hi ha cinc-cents
dòlars de propina. Au.


El pistoler se n'anava; aquells ulls seus, massa
junts, brillaven



d'il·lusió per la propina promesa.


Ja eren la una de la matinada de l'endemà.
Tony no trobà que li



calgués enllestir cap altra tasca important
aquella nit i decidí



tornar-se'n cap a casa.


Jane Conley, famosa en el món del crim de
mitja dotzena de ciutats



amb el nom de "la noia estoig", encara era
desperta, esperant-lo que



109
tornés, en la saleta d'estar, tan plena de
luxes, d'aquell piset car que



havien llogat per a una durada de trenta dies, en una
mena de prova de



matrimoni gens convencional convinguda amicalment.
Només li calgué



veure-la (i endevinar-li els esquers deliciosos de
les corbes del cos,



que se li dibuixaven a través dels plecs
sedosos del seu descuit negre i



carbassa flamejant, que tant meravellosament realçava
la seva bategosa



beutat morena), perquè ell sentís que
l'envaïa una onada ardent de



passió.


Damunt la falda de Jane, hi havia una revista oberta,
però ella



tenia els ulls com ara si hagués estat
plorant, tots vermells i cansats.


--Què tens, preciosa? --li demanà ell,
en acabat d'haver-la



petonejada--. Ja te n'atipes, d'aquesta mena vida?


Ella va dir que no tot sacsant el cap.


--He estat pensant, i suposo que m'he capficat massa.
Tony, hauries



de parar més de compte, saps? Ara que ocupes
el lloc de Johnny Lovo, és



com si ja els veiés: els més
fillsdeputes de totes aqueixes altres



organitzacions fent tots els possibles per a
trametre't de dret a



l'altre món. Escolta'm bé, t'ho prego:
has de portar guardaespatlles que



et vigilin nit i dia.


--Eu, tens tota la raó, nena. Som-hi, demà
mateix ho arreglo.


--També em fa l'efecte que hauríem
d'estar més ben armats aquí



mateix al pis.


--Molt bé, tu manes. Demà a la nit,
torno amb una metralladora.



Encara que ningú no sap pas que hi som, aquí,
i, de tota manera, prou



tindrien més seny que no d'anar a fotre cap
daltabaix en un sector de



categoria com aquest.


--No se sap mai, Tony. Les bandes es tornen, com més
anem, més



ambicioses; cada dia dia hi haurà més
sang.


--Què hi ha, nena? La por que ja et rosega?


--Por, una merda, noi! --espetegà Jane, com
una flama, amb uns ulls





110
enormes--. Saps prou bé que no sóc pas
dels qui s'acolloneixen. Això ho



he provat un pilot de vegades. L'únic: que em
sembla que és de rucs,



arriscar-se més del que no cal --se li atansà,
impulsivament, i li posà



la mà al braç--. He tingut temps de
pensar i... Tony, si et passés



alguna cosa lletja, no m'ho podria perdonar pas.


Taciturn i inarticulat com eren els de la seva mena,
Tony tampoc no



va saber fer-li aclarir aquell comentari d'ella, més
aviat críptic.



Privadament, però, per a ell mateix, començà
a donar-hi voltes. I la



veritat és que no trigaria pas gaire a
haver-n'hi de donar moltes més



encara.












XIII




L'endemà de matí, Tony llegia els
diaris amb un interès



desacostumat, però amb una fúria
creixent. En tots hi havia el mateix



titular, en lletres negres i grosses: "Cap de
banda toca el dos". A



sota, hi anava una crònica de l'abdicació
i l'allunyament de Johnny Lovo



i de la successió al seu lloc, com a comandant
de l'organització, de



Tony Camonte, un gàngster jove i no gaire
conegut. A més a més, tots els



diaris duien detalls de les declaracions fetes pel
capità Flanagan, cap



dels detectius de la ciutat, on es vantava d'haver
fet fugir Lovo de la



jurisdicció. El capità afegia que,
gràcies a l'empudegament constant



dels homes del seu departament, l'organització
de Lovo es trobava a



hores de llavors tan damunt davall que poc podria
sobreviure gaires dies



i, doncs, que aviat es perdria en el record. Per a
acabar, el capità es



descordava amb el lloc comú de sempre, amb
allò tan altisonant, però de



111
fet buit, que la llei i l'ordre, pròpiament
administrats, triomfen



inevitablement i prometia al públic que, pel
que feia a ell



personalment, continuaria, com fins aleshores, a fer
els màxims esforços



per tal d'alliberar la ciutat de les maleïdes
bandes de pistolers.


Tot plegat, era evident, doncs, d'on els diaris
havien treta la



informació; el capità no havia estat
capaç de resistir la temptació de



guanyar-se una glòria al capdavall no gens
merescuda.


--Aquell malparit, la mare qui el... --entredents, la
veu de Tony,



erta de verí ressec, es resolgué,
espetegosa, en uns quants epítets molt



contumeliosos--. Ara que això, rai; ja
t'enganxaré, ja.


Amb una ferocitat que tingué la virtut de
fer-li ploure tota mena



d'improperis i de malediccions profanes, escopinades
tant per part



d'altres motoristes com de vianants, Tony féu
cap, amb cotxe, fins a



l'hotel al capdamunt del qual hi tenia el quater
general. Amb el temps



que li costà d'arribar al seu despatx,
tanmateix, aquella fúria seva



s'havia refredada en una ira silenciosa i glaçada,
fet i fet molt més



perillosa. Mai encara no havia mancat de revenjar-se
d'un traïdor.


--El fiscal del districte s'ha passat aquesta última
hora



trucant-te cada cint minuts, patró --li digué
el porter cara-ratós--. Ha



dit que el truquis tu tan aviat com facis cap. Sembla
que està molt



trasbalsat amb alguna cosa o altra.


--Que se'n vagi a la merda! --bordà Tony--. Si
vol parlar amb mi,



prou sap on sóc. Pel tant que li paguem cada
mes, hauríem de veure quina



mena de serveis ens fa.


--Para-hi esment, però; vull dir, vés-hi
amb compte, patró



--advertí Al--. És més perillós
ell que no cap dels autèntics de les



bandes de bandarres qui ens fan la competència.
Prou deus saber que té a



les seves ordres un escamot de filldeputes qui també
s'ha endut més d'un



desgraciat a donar un tomb.


Tuny rumià una estoneta i llavors, amb un
remugueig emprenyat,



112
agafà l'aparell i trucà l'oficina del
fiscal del districte. Al



capdavall, els fils del telèfon li feien
arribar la veu de rogall que,



recordant aquella conferència de feia temps,
quan havia acompanyat



Johnny Lovo, reconegué com a pertanyent al
fiscal.


--Camonte? --féu, en un lladruc barroer,
aquella veu--. Aquí



Crowder, fiscal del districte. Veig, pel que en diuen
els diaris, que



Lovo ha fotut el camp.


--Ahà.


--I que vós sou qui mana ara a l'organització.


--Exacte.


--Bé, doncs, suposo que esteu al corrent
de..., de l'entesa que



tenim, oi?


--Sí, tinc ací una llista sencera amb
tots els nostres pagats i amb



els untets que els corresponen; no us em preocupeu,
que me n'encarregaré



amb la mateixa cura que hi posava el meu antecessor.


--Xst, prou! Pareu molt de compte amb el que dieu per
telèfon



--manà, molt més escardalencament, el
fiscal, amb una veu tan espantada



que Tony la trobà divertida i somrigué--.
Així, doncs, que tot anirà si



fa no fa com abans.


--Si fa no fa, sí; una miqueta més
moguda, la cosa, però. Fa massa



de dies que no dèiem res, per aquí.


--Bé, la qüestió que no faci gens
de soroll pels diaris.


--Això, rai; si no fos pels capdeconys de la
bòfia, qui són tan



bocamolls.


--Ja ho sé, ja. Bé, doncs, apa, ja diré
a en Moran que demà us



vingui a veure, passat migdia.


Tony penjà; els llavis se li encorbaren en un
somriure d'escarnuf.



Vet ací que el pobre fiscal se li preocupava,
no fos cas que, ara que



Lovo havia fotut el camp, el seu tant mensual no
n'acabés patint cap



mena de tap. I per a demà al migdia li enviava
Moran, un dels seus



113
assistents més joves i prometedors; un
brillant acusador, això quan li



deixaven fer la feina, és clar, perquè
de moment s'havia de rebaixar a



fer de cobrador per al seu superior.


Tot el matí que els periodistes havien posat
setge al quarter



general de la banda, però Tony refusà
de veure'n cap ni de fer-los



arribar cap mena de declaració. Com menys
publcitat, millor.


Ara, no pas gaire abans del migdia, s'escaigué
que Al li portava



una nota escrita, en un paper blanc de poc preu, amb
una mà



exquisidament femenina. Hi deia:




Benvolgut senyor Camonte:


Podria veure-us, si us plau, durant cinc minutets?
Mercès!


Katherine Merton.




Tony aixecava els ulls, amb un plec d'irritació
entre les celles.


--Qui cony és, la meuca aqueixa? --exigí.


--Ni idea, patró La primera vegada que la
veig. Ara, fiu! Fa goig



de veure, això també.


--De debò? --semblà que Tony s'endolcia
una miqueta--. No fa pas



cara d'ésser una noia estoig o alguna
dallonses d'aquelles, cavà?


--Gens ni molla. Una poncella amb uns ullassos com
aqueixos no fóra



capaç de fer por ni a un ratolí.


--Bé, doncs, arrisquem-nos-hi. Vejam on som.
Fes-la entrar.


Un moment més tard, quan la senyoreta Merton
féu cap dins, el



primer cop d'ull que Tony en tingué el
convencé que havia fet ben fet de



deixar-la passar. Car, tot comptat i debatut, amb la
descripció que



n'havia fet Al, dient que "feia goig de veure".
no n'hi havia prou ni



pensaments, car allò sol no prenia en esment
ni la dignitat ni l'encant



amb què també es captenia. Era la mena
de noia qui, immediatament,



afectava els sentiments dels homes; engrescava el
jove a fer-se



114
ambiciós i a desitjar-ne, d'esme, una
coneixença més íntima i feia que



al vell, sense adonar-se'n, tot de sobte li requessin
molt més els anys.



Entrà al despatx, molt segura d'ella mateixa,
amb quatre gambades plenes



d'estil, sense gens de presumpció, alta,
atlètica i esvelta.



S'embolicava elegantment amb un vestit de xeviot de
color burell i duia



un barretet burell i negre que li esqueia d'allò
millor, abraçant-li



exactament el bell contorn del cap.


--Bon dia tingui, senyor Camonte --digué,
alhora que allargava la



mà--. Senyoreta Merton.


Tony encaixà i li sabé greu de no tenir
ni cap dret ni cap excusa



que li permetés de servar-li la mà una
estoneta més. Ella tenia una veu



molt com cal, apaivagadora, rica de suggestions i
tonalitats, ben



timbrada, i als seus ulls sincers i blaus hi ballava
l'espurneta



simpàtica del bon humor i la comprensió.


--Voldria demanar-li una mercè, si li plau,
senyor Camonte



--començà--. Sé que, per poc que
hom els n'ofereixi l'avinentesa, oi?



Els homes del seu tarannà sovint preen molt
l'honor de poder demostrar



llur cavallerositat envers una dama.


--I tant, i tant --mormolà Tony, empegueït--.
Encantat de fer el



que pugui.


--No n'esperava pas menys. Ara, vejam, el problema es
presenta de



la següent faisó: hom m'encarrega una
tasca, en la qual haig de reeixir,



si, doncs, no vull pas que m'acomiadin de la feina en
general. Una feina



que m'estimo molt i la qual només vostè
en tota la ciutat em pot ajudar



a conservar.


--De debò? I com es deu menjar, això?


--Treballo per al "Examiner" --continuava
la noia, dolçament,



gairebé com si li sapigués greu--.
Aquest matí, l'editor de la secció



ciutadana m'ha dit que, si doncs no aconseguia de
tenir un conversa amb



vostè, que ja em fes fúmer, perquè,
au, de totes totes que em treia del



115
diari.


--Una periodista! --exclamava Tony, esmaperdut; tot
seguit, els



seus ulls negres tan expressius treien flames
d'irritació--. No en vull



veure cap, de periodista!


--No es cregui pas que no m'ho he pensat, que no
voldria veure'n



cap. Prou sé com la processó deu anar
per dintre, en aquest instant tan



cabdal. Però, és clar, no sé pas
si vostè se n'adona, de l'embolic on



aquella gentota m'ha ficat... Havia de venir per
força, bé havia



d'intentar de salvar la meva feina, jo. Ara que, ves,
tant se val, a



hores d'ara ja la puc donar per perduda.


Bleixà audiblement i, reeixint a fer-se
petiteta i pobreta durant



un instant, ensumà un parell de sanglotets.
Tony remugà amb el nas i



encengué un cigarret.


--Mireu, senyoreta, jo no hi puc fer res; el meu
negoci és una cosa



privada --protestà, amb obstinació


--Ho comprenc perfectament --li donava la raó,
amb totes les de la



llei, fins i tot estranyada i una mica ofesa que
pogués pensar una cosa



així d'ella--. Mai del món no em
passaria pel cap de demanar-li res que



toqués el seu negoci, ni que fos per a salvar
la meva feina. L'únic que



m'interessava d'esbrinar era si era veritat que el
senyor Lovo realment



havia dimitit i era cert que era vostè qui,
d'ara endavant, portaria tot



el pes de... Marededéu, cal tenir-ne, de
cervell, i ésser, al capdavall,



un veritable pou de fortitud, oi? Per a dirigir una
operació com



aquesta, tan exorbitant. I vostè, tan jove
encara, per a tenir una



posició de tanta d'importància.


En acabat de vint minuts, la senyoreta Merton ja
tenia apuntada la



conversa amb el cappare. Amb força habilitat,
havia anat demanant



qüestions que, part damunt, semblaven
inofensives, sobre detalls ja



coneguts (o que de tota manera aviat en foren) de com
la banda



actuava, i, a poc a poc, Tony havia dit molt més
del que no s'imaginava.




116
--Estic segura que vostè fóra un marit
d'aquells de llepar-se'n els



dits --digué ella, finalment, amb uns ulls, la
lluïssoreta dels quals a



ell li feien venir tremolins d'emoció--. Els
homes qui menen vides tan



aventureres sempre se'n tornen; marits excel·lents;
és que es complauen



en una casa còmoda i quieta, perquè en
necessiten tant el descans i



l'amorosiment.


D'aquella manera, duia la conversa cap a viaranys
sentimentals i,



al llarg d'una estoneta, enraonaven d'enamoraments,
de vides



matrimonials i de carallotades semblants.
Pràcticament, només discutiren



generalitats, tret que, ara i adés, ella
assolia de fer-lo comprometre's



amb alguna opinió personal que al capdavall
esdevindria la teca per a



algun article sensacional de premsa si fa no fa
titulat "Idees sobre



l'amor del cap d'una banda de pistolers", tot
plegat de la mena que es



publicaven en els setmanaris femenins.


--I parlant d'això --féu ella,
finalment--, no hauria, per



casualitat, coneguda pas mai, vostè, una
xicota qui es deia Vyvyan



Lovejoy?


La qüestió li entaferrava un cop tan fort
que Tony gairebé va



cridar. Només el seu tremp de ferro li
permetia de guardar una disfressa



de circumspecció sense trair-se. Si havia
coneguda Vyvyan Lovejoy, deia!



I en Romeu, havia coneguda mai na Julieta? Vyvyan era
la vedette en un



teatre burlesc, la noia tot plegat qui esdevingué
el seu primer amor.



Per ella, per tal de tenir-la per a ell tot sol, Tony
havia hagut de



matar Al Spingola, el cappare més important
d'aquells dies. Havia estat



aquell enamorament esbojarrat el culpable que llavors
es llencés a fer



carrera en el món del crim. I, quan havia
tornat de la guerra i l'havia



trobada vivint amb un altre estruç, els havia
morts tots dos. En sentir



aquell nom esmentat per la periodista, aquella sèrie
d'esdeveniments se



li atropellaren per la intimitat del cervell com ara
si formaven part



d'una pel·lícula rabent. La fi
arribada, escarransí els ulls i serrà les





117
dents.


--No --respongué--. Per què m'ho
demaneu?


--Una vegada vaig entrevistar-la --digué la
noia, ben suaument--. I



ara me n'he adonat que vostè s'assembla molt,
ho dic per una retirada



amb els ulls, sí... Amb una foto que ella
tenia.


Part de dins, Tony estava tot esverat. Que ell sabés,
Vyvyan mai no



havia tinguda cap foto d'ell. Ni Vyvyan ni ningú.
De fet, no recordava



pas que mai li n'haguessin feta cap, de foto. No hi
creia, en això dels



retrats i les fotografies; al capdavall, podien caure
a les mans de qui



sap qui i, tard o d'hora, tornar-se objectes
d'incriminació o, en tot



cas, mitjans perquè l'identifiquessin.


--Ah, i ara que hi som --continuava la senyoreta
Merton, tostemps



tan dolceta--, digui'm: encara surt amb aquella
morena fenomenal qui



estava amb vostè a l'Embassy Club aquella nit
que Jerry Hoffman fou com



aquell qui diu afusellat?


Tony reaccionava amb un sobresalt. Ni els seus nervis
d'acer no



podien resistir un cop com aquell. A l'Embassy Club,
el local més



exclusiu de tota la ciutat, aquella nit, ell i Jane
Conley, la noia



estoig, la noia amb la qual convivia ara, havien mort
Jerry Hoffman, el



poderós autèntic de la banda de la part
alta. Johnny Lovo n'havia



donades les ordres i en acabat havia pagat per la
feina ben enllestida.



I, pel que feia a Tony, estava convençut que,
a part d'ell mateix i de



Jane, només Lovo sabia del cert ni que mai hi
haguessin anat, al club,



aquella malastruga nit.


--Ara sí que no sé pas què us
m'empatolleu --contestà.


--Oh, veurà: és que jo també hi
era, aquella nit, i el meu



acompanyant em va anar assenyalant tots els notables
qui hi havien.



Vostè també s'hi trobava. Em digué
que vostè esdevindria un gran èxit en



la carrera que havia escollit --i ella se'n rigué
una miqueta.


--Qui era, aquest acompanyant vostre? --exigí
Tony.




118
--Home, em sembla que, sense el permís d'ell,
això no ho puc pas



dir, oi? --digué, alhora que ja s'aixecava i
allargava la mà--. Bé, ja



no li faig perdre més temps, senyor Camonte;
vostè té molta de feina i



per a vostè el temps té una vàlua
tremenda. Però potser més endavant,



algun altre dia, podrem xerrar una miqueta més.
De moment, sigui com



sigui, moltes de mercès per una conversa tan
interessant; molt agraïda;



segurament que el seu gest em permetrà de
guardar la feina.


I, amb aquestes, se n'anà, deixant darrere un
cappare ben



trasbalsat. Ara que no es trobava sota la influència
de la personalitat



de la periodista, ni sobretot de l'experta llagoteria
que li havia



portat, Tony se n'adonava que s'havia deixat
ensarronar, que aquella



noia en sabia molt i que, a despit d'ell mateix,
havia reeixit a



treure-li'n el que havia volgut. Ara, però,
com explicar que sabés tants



de detalls suposadament secrets? I per què li
havia d'haver esmentades



aquelles esdevinences passades? Què n'havia de
treure? Com més hi



pensava, més el feia patir i més
capficat esdevenia. Al capdavall,



obeint tot d'una a un dubte terrible, agafà
l'aparell i trucà a la seu



del "Examiner", on demanà de parlar
amb la senyoreta Katherine Merton.



Un moment més tard, penjava l'aparell a poc a
poc, tot de sobte esbalaït



i molt marejat. Car aquell nom no deia res al
"Examiner", no hi havia



ningú qui hi treballés ni qui s'hi
digués així. I aleshores, doncs, qui



devia ésser aquella noia? I, tot plegat, què
li volia; per què devia



haver feta tota aquella comèdia?












XIV






119
El camioner d'alcohols Charlie Martino, assaltat i
nafrat el vespre



del dia abans, havia mort passat aquell migdia, sense
haver pogudes



recuperar prou forces ni per a donar clarícies
de l'incident ni per a



oferir una descripció dels atacants. Tony
s'estigué una estona



esguardant-se el cadàver; llavors, féu
ús novament d'aquell misteriós, i



tanmateix conscient, coneixement que ell tenia dels
mecanismes



psicològics i ordenà que tots els
membres de la banda qui estiguessin a



l'abast en aquell moment pugessin, en escamots d'uns
quants cada



vegada, per tal que tothom pogués haver vist
també el cos del mort.



Naturalment, comptava que aquell espectacle d'un
company traït i caigut



els ompliria d'esperit bèl·lic. En
acabat, manà que hom li fes un gran



funeral i, ombrívol i en silenci, després
d'haver jurada revenja contra



els de la part alta, se'n tornà al seu despatx
privat.


Rosegat per una lluna ferotge, per culpa dels
malastrucs



esdeveniments d'aquell dia, ja passades les deu de la
nit, Tony es



preparava per a sortir i anar-se'n cap a casa, quan
s'escaigué que



arribà Mike Rinaldo, el pistoler tocat i posat
de vint-i-un botons. Els



tres homes qui el seguiren a l'interior del despatx
donaven fe del fet



que Mike devia haver reeixit en el seu quest. Car,
evidentment, l'home



del mig era un presoner.


--N'hem enganxat un, patró --anunciava
Rinaldo, amb un gest elegant



cap l'enfurismat captiu.


--Qui és? --exigí Tony, amb un aire de
malfiança que indicava que



poc estava disposat a acontentar-se amb el primer
brètol o bajà, sinó



que volia pel cap baix el cap de l'emperador.


--Benny Peluso, un dels peixos grossos del patoll de
la part alta.


--L'heu escorcollat?


--Fil per fil --respongué Rinaldo, alhora que
feia veure com



l'ofenia que hom dubtés que hagués
pogut deixar de fer quelcom de tan



elemental--. I que no li n'hem trobades pas poques,
de joguinetes, al



120
damunt.


--Tant se val, torneu-lo a escorcollar ara.
Despulleu-me'l fins que



no l'hàgiu deixat amb el cul enlaire.


D'ençà de la seva posició
avantatjosa de darrere el gran



escriptori, Tony anà sotjant el presoner
dementre que els tres



estiracordetes el despullaven del tot i llavors
cercaven cada centímetre



de roba, no fos cas que encara acabessin trobant-hi
cap mena d'arma. El



greixós aquell era baixet, més aviat
rabassut, amb una carota brutal i



feixuga que no inspirava gens de confiança;
massa junts, els ulls



negres, ara flamejants de ràbia, eren
relliscosos, d'aquells que mai no



gosen romandre gaire estona mirant-se ningú.


Tony obrí un calaix de l'escriptori i en
tragué una automàtica



força impressionant, que es posà damunt
la taula, ben a l'abast de la



seva ben avesada mà dreta.


--Bah, som-hi, doncs --digué, quan els altres
tres ja havien



enllestit l'inútil escorcoll i el presoner,
tot indignat, es tornava a



vestir. Llavors, apuntant-lo amb la pistola,
ordenà--: Tu, seu-me aquí.



Els altres us espereu a fora fins que no us digui de
tornar.


Joguinejà amb la pistola sense dir res fins
que els seus no



hagueren sortit. Després, amb la porta closa,
es posà a fitar Peluso



fins que aquest abaixà els ulls.


--Ja saps on ets? --demanà, tot d'una.


--Sí --grunyí el presoner.


--Escolta'm, si vols sortir viu d'aquí, més
val que te m'adrecis



d'una manera més com cal, em sents? --saltà
Tony--. Ja saps amb qui



parles?


--No.


--Doncs ja t'ho diré. Sóc el
Esquerdagaltat, Tony Camonte, el nou



patró de l'organització d'en Lovo. I,
perquè ho sàpiguis, et diré també



que sóc cinquanta vegades més malparit
que en Lovo mai no hauria somiat



121
d'ésser, entesos? Amb aquestes mans, joves,
com veus, ja n'he ficats set



o vuit al clot, i pots pensar-te que no em faria res
d'afegir-ne un de



més, sobretot un tòtil desnerit com tu.
Què hi dius, hi pesques?


--Ahà --ara amb un to de veu que ja no era
enrabiat i desafiant



sinó més aviat sorrut, mentre tenia els
ulls clavats a la pistola.


--Hi ha unes quantes coses que vull que em diguis. Em
sents? Que tu



em diràs.


--Em sembla que t'equivoques de soci, germà.
No sóc pas dels qui



xerren.


--No poc, no ho ets! --Tony es repenjava part damunt
la taula, amb



la punta de la pistola que assenyalava fermament
l'indefens ostatge--.



Tret que no vulguis xerrar pels descosits, o millor:
per les boïgues que



t'hi foradaran les bales, eh?


--No, però és que si ara em poso a
xerrar, què? Aleshores els qui



em foradaran seran els meus, i això també
és segur.


--No correm tant --Tony tornà enrere--. Quants
de calés dius que et



donen, els teus?


--Uns tres-cents dòlars a la setmana. De
vegades, una mica més.


--Tres-cents, oi? Això no és pas gaire,
saps? Sobretot si mirem la



feinada que et foten fer i els perills que hi passes,
fa?


--Home, valc més del que no em donen, això
també --convingué, sorn,



l'altre.


--És clar que sí. Però et penses
que mai t'ho donaran, el que et



mereixes? Com ara plouen figues. Pel que n'he sentit
a dir, amb aquest



Bruno, bada, el més calent és a
l'aigüera. Per què et penses que li'n



diuen el Samfaines? Quan a algú li pengen un
malnom com aqueix, raó hi



deu haver. Sempre amb punyetetes de sotamà,
saps? Ara escolta'm, Benny.



Si no m'emprenyen, sóc prou mal·leable;
m'entens què vull dir? Sóc de



bona pasta. I m'agrada que els meus sempre tinguin
canvi a la butxaca,



cavà? --Es repenjà part damunt la taula
de l'escriptori--. Què et diuen,





122
quinze mil dòlars, tots en un feixet, tots
alhora?


Amb els ulls il·luminats, el presoner es
llepava els llavis.


--Ei! --exclamava--. Això és un pilot
de naps, tot i que ja



m'agradaria veure'ls, si els tens.


--Que no haig de tenir? És clar que els tinc,
i teus són, posat que



parlis.


--Vejam què és el que t'interessa de
saber.


--Oh, així és com m'agrades --somrigué
Tony--. Mira, vull saber-ne



un munt de coses, de l'organització d'en
Bruno; vull saber-ne on té els



magatzems, les destil·leries i les fàbriques
més importants on fa coure



l'alcohol. Vull saber-ne en quins garatges desen els
camions i quines



rutes prenen per transportar el gènere de dins
a fora la vila i



viceversa, és clar. Oh i espera't, després,
mentre xerrem, ja me n'aniré



pensant més.


--Hòstia! On vas a parar? Tot això no
t'ho puc dir.


--Per què?


--Cony, perquè és segur que em fotrien
més forats que no a un



colador.


--Tu mateix; si no m'ho dius, doncs, seré jo,
qui t'haurà de



foradar amb tanta de generositat.


--I, si parlo, sant tornem-hi. Seran ells. Ja em
diràs tu si això



és just per a ningú, i sobretot per a
manguis, pobrissó, també.


--Escolta, fastigós! --esclatava Tony--.
Quinze mil dòlars, te



n'adones si en són, de calés? Això
és més del que et donen els teus en



tot un any, i, si continues amb ells, vol dir que no
els veuràs mai



junts, quinze mil dòlars. Amb tots aquests
paztacons, pots emigrar a



Califòrnia o a Nova York, o fins i tot a Mèxic
o a alguna altra



merdegada de poble així, i obrir-hi una timba
o qualsevol altre negoci



i, apa, ja hi ets, ben situat, la bona vida fins que
t'hi moris de vell.


--Sí, ja ho sé. No et pensis que no
m'agradaria. Però estic segur



123
que em seguirien anés on anés, per
lluny que fos.


--Com podrien saber on ets? Es creurien que algú
se t'hauria endut



a donar un tomb i encara no t'havien trobat. Quants
de desgraciats i



fastigosos no hi ha qui desapareixen cada any? A
totes les bandes, n'hi



ha casos i casos.


--Tens raó, em sembla que sí, però
és que jo no ho sabria pas fer.



Segur que a mi m'enxampaven. I ja em diràs tu
què en fas, de tot aquell



calé, quan ja ets mort.


--Bah, no facis veure que encara ets més ruc
del que no ets!



--bordà Tony, alhora que de bell nou
l'amenaçava amb la pistola--. O



parles o te la foto ara mateix.


La lluentor dels ulls humits del presoner es
destacava en el fons



de la blancor malaltissa de la seva cara. Amb la
llengua, es remullava



els llavis constantment.


--Bé, tant se val --contestava, ceballut com
un gos--. Ja ho sé que



si dic res, és segur que em pelen. Doncs,
mira, m'hauré de conformar que



em pelin, si més no sense haver dit res.


--Així que no penses piular, doncs, eh?
--escarritxà Tony.


El presoner tenia l'automàtica tan amorrada
damunt, que el forat



del canó devia semblar-li la boca d'una bóta
de set cargues. Tanmateix,



tot d'una es desà l'aire als pulmons, tancà
els ulls i, amb el cap, féu



que no.


--Doncs a mi em sembla que sí! --cridà
Tony--. Amunt!


Amb un altre crit, féu tornar els seus
estiracordetes de la cambra



del costat.


--Costa de convèncer --explicà--.
Porteu-lo al celler.


Rinaldo empal·lidí. Si li deien de
disparar contra algú, ho feia



com si no res, sense tornar-hi a pensar; ara, només
d'imaginar-se el que



hi havia en aquell celler, allò ja li segava
les cames.


--Som-hi, som-hi! --afanyà Tony, i els
inclogué tots plegats en el



124
mateix gest de l'automàtica.


--Em porteu a fer un volt? --demanà l'ostatge,
mentre davallaven



amb l'ascensor.


--No --respongué Tony, foscament--. Encara no.


El lloc on l'emmenaren es trobava part dessota el
soterrani normal



que feia de celler de l'hotel. Era una cambra
quadrada, força ampla, a



la qual es feia cap bo i davallant una escala de
fusta més aviat



atrotinada; les parets eren de ciment armat, de les
quals penjaven, amb



cadenes, tot d'estris de ferro ben estrambòtics.
Abans que Peluso no



s'adonés del tot d'on era ni què li
esdevenia, ja l'havien despullat



fins al melic i l'havien enganxat contra la paret,
amb els braços ben



estirats i alzinats part damunt el cap i tot el cos
suspès pels punys,



que estaven collats ben estretament per unes anelles
de ferro. Tony féu



un senyal a un dels seus, el qual s'atansà a
una mena de forn petit que



hi havia enfonsat en un racó. Ell mateix,
mentrestant, agafava un



ganivetàs esmolat com un raor i, bo i
tocant-ne el tall perversament,



ullava el presoner.


--Saps què, Benny? --digué,
sinistrament--. Molts d'aqueixos



desgraciats qui troben tirats de qualsevol manera per
la carretera,



perquè algú se'ls ha enduts a donar un
tomb, tampoc no fan gaire bona



cara, fa? Els han tallades les orelles, els han
tallada la llengua, i,



en fi, els han tallades d'altres penjarelles, cavà
que em comprens? I el



més bo és que tots aqueixos contratemps
tan peluts sempre els passen



abans no siguin morts. Fa gràcia de pensar-hi
una estoneta, no fa?


Tony girava cua cap al fornet i Rinaldo el seguia.


--Em sap greu d'haver de dir res, patró --féu
el pistoler, fluixet



i amb veu ronca--, però et juro per Déu
que això no ho podré pas



resistir.


--Doncs una de dues, hauràs de mirar cap a
l'altre costat o hauràs



de fotre el camp. Potser et penses que a mi em plau
gaire? Si ho faig,



125
ho faig per necessitat. Si podem fer buidar el pap a
aquest pardal,



aviat, amb la nostra organització, dominarem
sencera la ciutat. I



recorda-te'n, d'això, Mike: ara mateix, si en
Bruno o qui sigui de la



part alta et tingués a tu, o a mi, en la
mateixa situació que ara tenim



aquest, no dubtarien ni un segon a fer-nos malbé,
encara pitjor. Au --de



sobte, es tombava cap a l'altre estiracordetes i,
barroer, li



demanava--: Què, ja ho tens?


--Aquí, patró.


De dins el forn, el pistoler n'extreia una barra de
ferro llarga i



prima, de punta tota roent. Tony l'agafava pel mànec
i s'atansava a



l'ostatge encadenat.


--I ara, malparit de merda --lladrà--, o
piules o et foto un forat



amb això de pell a pell.


A poc a poc, anava acostant-li cap la carn nua la
barra



petarrellejant. El presoner s'escarransia tant com
podia i obria els



ulls tot espaordit; al capdavall, xisclava com un
boig, tot i que la



barra encara era hora que l'hagués encetat.


--Pots cridar tant com et roti; això, rai, que
ningú no et sentirà



--féu Tony, foscament.


Una pistola és una cosa; un ferro roent a punt
de rostir-te la carn



nua, per tal de començar qui sap quina mena de
tirallonga de tortures,



n'és, ben cert, una altra. Doncs, Peluso es
desunflava.


--Ja parlaré, ja parlaré, ja parlaré...
--s'engargussava quan



encara tenia el ferro a un parell de centímetres
de la pell--. Per la



mort de Déu, treieu-me això del davant!


Durant tota una hora, l'interrogaren ceballudament,
amb Rinaldo i



els altres dos qui anaven apuntant tot el que
responia a les qüestions



que Tony li bombejava. Al cappare, els ulls li
espurnejaven de content;



és que amb allò s'assabentava fil per
randa de com funcionaven totes les



operacions del seu pitjor enemic.




126
--Bé, doncs, i ara em donareu la pasta?
--demanava Peluso, en pic



els tenia convençuts que no sabia res més.


--Sí, tan aviat com hàgim comprovat que
no ens enganyes gens i



hàgim menat a bé una parell de cops que
estic a punt d'acabar de covar



--respongué Tony--. Mentrestant, tu no et
bellugues d'aquí; no sóc tan



ruc; no estic pas disposat que m'ho tornis a fotre
tot daltabaix,



anant-te'n escaguissat a veure en Bruno perquè
em canviï tota la



samfaina abans no hagi tingut ocasió de
trencar-li plats i olles.


Tot seguit, Tony escollia mitja dotzena dels seus
homes, els sis



més intel·ligents, inclòs
Rinaldo, i els enviava a investigar si era



cert tot el que Peluso havia contat. Esmerçaven
enllà d'una setmana,



treballant nit i dia, anant d'un cantó a
l'altre de la vila, sobretot en



cotxe, espiant amunt i avall, demanant qüestions
que no semblaven tenir



gaire solta ni volta, recollint tota mena de dades en
moltes de



barriades, sense aixecar sospites, i, tot plegat,
tornaven amb l'informe



que cada detall semblava casar amb allò que el
presoner els havia



esbadellat.


Entusiasmat, Tony engegava immediatament tot el
mecanisme de la



societat de la qual n'era el mestre. D'estranquis,
amb mètodes diversos,



importava de Nova York una dotzena més de
metralladores. Els millors



experts en artilleria de tota la banda es posaven a
treballar de ferm en



la construcció de bombes llencívoles
molt potents, anomenades "pinyes"



en el món del crim. Durant totes aqueixes
preparacions, Tony no parava



pas ni un instant, ple d'energia, fins al punt que el
seu vigorós



enardiment (també sedec de sang) es comunicava
gradualment als altres



i incloïa tota la banda, la qual al capdavall es
convertia en una



ferotge màquina de guerra, cobejosa fet i fet
de veure-se-les amb



l'enemic.


Un dia cap al tard, Libati arribava tifejant fins al
despatx privat



de Tony.




127
--Bé, doncs, sembla que ja ho tenim tot
amanit, no fa? Amb quin cop



no comencem la guerra?


--Quan ho tingui decidit, ja t'ho faré dir
--contestà Tony, amb



fredor.


--I què me'n dius d'aquell desgraciat de
Peluso? Què n'hem de



fotre, ara, amb ell?


--Què vols dir, què n'hem de fotre? Tan
aviat com tinguem la



campanya contra els de la part alta ben endegada, li
donaré els calés



que li he promesos i el ficaré en un tren que
se me l'endugui cap a



Califòrnia. El content que estarà, de
cardar el camp d'aquí.


--Això, segur. Ara, m'estranyaria que fossis
tan beneit de pagar-li



tot aquest pilot de patacons, ara que no ens serveix
de res, perquè ja



ens ho ha dit tot. Jo de tu, me l'enduia a donar un
tomb i m'estalviava



tots aquests calés, no et fot?


Molt esborneiat de sentir aquella proposició
feta amb tanta de sang



freda, Tony se'l guaità des de la seva cadira
amb ulls de foc.


--Steve, escolta'm bé --començà,
monitori i fosc--. Jo la meva



paraula la compleixo sempre, tant si la dono a amic
com a enemic, i tant



se val si el que he promès és bo o
dolent. M'entens? L'altre dia et vaig



encarregar que em liquidessis un cert personatge.
Encara espero que ho



facis. Te'n recordes què et vaig dir que et
passaria si doncs em



fallaves?


Abans que Libati no respongués que "sí",
els seus ulls relliscaren



d'una cantó a l'altre amb desassossec.


--Doncs bé, dóna-t'ho per dit un altre
camí. I no pensis pas



despendre-hi tot l'estiu, tampoc. Més val que
te'm comencis a bellugar.




XV




Aquell vespre, Tony s'endugué Jane Conley, la
noia estoig, a un



dels més espectaculars dels clubs nocturns.
Tant l'un com l'altra



s'agradaven d'aquesta mena de diversió plena
de briu i faramalla; a més



a més, els duia tot de memòries a
l'esment. Tony havia vista Jane per



primera vegada i n'havia romàs desfet per la
seva beutat justament en un



local com aquest, el d'Ike Bloom. Després, de
debò s'havien conegut a



l'Embassy Club, mentre s'esperaven que Jerry Hoffman
hi fes cap per tal



que poguessin dur a bon terme la sentència de
mort pronunciada per



Johnnny Lovo.


Impecablement vestit amb roba de nit que li esqueia
perfectament,



si hom feia abstracció, part dessota l'aixella
esquerra, d'un lleuger



bonyet que en realitat era una automàtica que
l'hi feia bot des de la



pistolera que duia penjada a l'espatlla, Tony donava
un cop d'ull tot al



voltant de l'indret tan luxós, i tanmateix ple
de gent i de soroll, i



llavors s'esguardava la seva Jane amb tanta de
satisfacció que els ulls,



ben expressius, se li omplien d'una lluïssor
tendra; és que Jane era



palesament la més bonica de totes les dones
del local (o sostremort, com



en deia ell mentalment, en record dels indrets de
malamort on li tocava



d'anar quan començava). Amb un pessic sobtat
de gelosia, es demanava si,



passats els trenta dies que ella li imposava de
prova, encara seguiria,



tot plegat, fent vida amb ell.


Se n'adonava aleshores que aquella nit ella semblava
una mica



neguitosa; les seves mans papallonejaven
nerviosament, unes arruguetes



de preocupació li solcaven el front i el seu
llambrec anava d'un cantó a



l'altre, com ara si cerqués algú i
alhora confiés que, fet i fet, no hi



fos.


--Què tens, avui, nena? --li demanava Tony,
bonhomiosament.


--No res; és que no em trobo gaire bé.




2
--Apa, dona, anima't! Saps què? Ballem!


S'aixecaren i es ficaren dins la petita pista de ball
que ja era



força plena. Entre totes les parelles, ells
dos formaven la que feia més



goig, i amb escreix. Jane era una balladora sublim,
mentre que Tony,



gràcies a la seva sang llatina, tenia una
gràcia i un sentit del ritme



que també el feien excel·lent. Ningú
qui se'ls esguardés no s'hauria



pogut imaginar mai del món que tant l'un com
l'altra haguessin mort



ningú altre, i això no pas en la follia
de la passió, ans deliberadament



i freda; tot plegat, per diners. Ni que, tan aviat
com els semblés que



els ho calia, tornarien a matar. I tanmateix, llevat
que ho fossin



jurídicament, ni l'un ni l'altra no eren
assassins; almenys no se'n



consideraven pas; per a ells, tot el que havien fet
estava plenament



justificat, a part que la manera com ho duien a terme
mai no havia



mínimanent amenaçat, ni havia posat ni
posaria en perill el públic en



general. Si empaitaven algú amb la intenció
de fregir-lo, la veritat era



que aquell al qual caçaven era sempre algú
qui, fet i fet, "s'ho



mereixia" i el qual, tot plegat, els hauria
caçats a ells de la mateixa



manera i no pas amb més recança que la
ells no n'espigolaven. A més a



més, que hi paraven molt d'esment a no fer mai
gens de mal a ningú entre



la gent innocent qui llavors s'esqueia de trobar-se
part d'enmig.


Ben entrada la matinada, quan l'espectacle de cabaret
era al punt



més animat, Tony va veure Katherine Merton,
aquella xicota misteriosa,



la qual, disfressada de periodista, l'havia visitat
al seu quarter



general i, marejant-lo de valent, li havia demanades
de contestar a fons



tantes de qüestions. Ara, abillada amb un vestit
de nit més aviat



agosarat i ple de llustrins, s'asseia a l'altra banda
de pista,



acompanyada per un home bru i ben plantat, en
smòking, l'aparença



general del qual, tanmateix, Tony trobava que, tot
plegat, no li feia



gens de gràcia.


De cop i volta, volgué saber què hi
feia, aquella meuca, allí dins,





3
que no fos cas, tampoc, que hi fos per quelcom
d'altre que no tingués



res a veure amb l'espectacle. Aquella possibilitat de
seguida el tenia



ben anguniejat. Confiava que al capdavall encara no
l'hagués clissat.


--Digues, nena --demanà--. No coneixes pas
aquella xicota d'allà



baix, aquí davant, aquella amb el vestit
diamant?


Jane tombava el cap i escorcollava el local amb
l'esguard. En pic



va veure la bella misteriosa, però, els ulls
se li eixamplaren i es va



haver de mossegar el llavi.


--No --respongué, punxegudament; i cuità--:
Vull anar-me'n!


Força esborneiat, tot i que sabia que ella
acabava de mentir, Tony



l'escortava fora sense dir res. Per què la
mentida, però?


S'esqueia llavors que, al carrer, els venedors de
diaris anunciaven



les primeres edicions del matí. Tony comprava
un dels diaris i, en



llegir-lo part damunt, la cara se li encarcarava i,
involuntàriament, un



"Merda!" se li escapava dels llavis.


--Què hi ha? --demanava ella, desficiosament.


--Aquell brètol de Steve qui m'ha fallat; cal
ésser sapastre!



--grunyí ell.


Jane li prengué el diari i el llambregà
fins a trobar el que volia;



es veia que algú havia atemptat aquella
mateixa nit contra la vida del



dirigent de la banda de la part alta, Bruno
Samfaines. Per un miracle,



però. aquest havia reeixit de sortir-se'n
sense el més petit blau ni



esgarrapada. Interrogat per la policia, havia admès
que ja es pensava



qui hi devia haver darrere l'atemptat, tot i que no
els n'havia volgut



donar cap altra indicació. Segons l'opinió
de la policia, allò volia dir



que es preparava una nova guerra entre gàngsters.


--Matusser de caldéu! --bordava Tony,
novament--. Això em passa per



confiar en un destraler tan desgraciat com ell.
Aqueixa justament que



era una feina que demanava traça i manetes.
Ara sí que en Bruno no



necessitarà cap excusa per a atacar-nos. I,
escamnat com n'estarà, ja no





4
tornarem a tenir una oportunitat tan bona de fotre-li
barrada fins a qui



cony sap quan.


--Tony, ara això sí que em fa por!
--digué ella--. Cal que paris



més de compte que no mai.


Darrere el volant, mentre tornaven a casa, Tony, mut
i molt



enfellonit, deixà que el seu cervell teixís
i desteixís tota mena de



plans assassins per tal d'anihilar els seus enemics.
Llavors, davant per



davant del luxós edifici de pisos on vivien,
aturà el vehicle i esperà



fins que Jane no n'hagué eixit.


--Me'n vaig a ficar el cotxe i de seguida torno
--digué,



abstretament.


Arribat a la cantonada, tombava cap a l'esquerra i
s'adreçava



devers el garatge que hi havia una illa més
avall. Tot d'una, esdevingué



conscient de l'estrèpit gemegós que
feia un cotxe feixuc que, a tota



velocitat, se li acostava part darrera. Bo i
malfiant-se'n



immediatament, accelerà de ferm. Però
ja l'altre vehicle era a la seva



alçada. De cua d'ull, va veure'n l'embalum
negre, llarguerut i baix, amb



les cortines tancades; era el típic cotxe de
la mort. Tot d'una, de la



vora d'aquest vehicle, hi sorgiren prims gonfanons de
foc i ell pogué



sentir la ranera d'una metralladora que disparava;
alhora, tot un



enfilall de bales timbalejaren contra el costat del
seu automòbil, el



qual, sortosament, era de luxe, és clar, fet
d'acer massís i amb vidres



a prova de bales, ve-t'ho aquí, doncs, que les
repel·lís com aquell qui



diu amb la mateixa normalitat com el plomatge de
l'ànec repel·leix



l'aigua. Així i tot, aquells eren uns enemics
tenaços, per als quals



allò no era sinó un petit contratemps,
tothora decidits, tot plegat, a



acomplir la missió assassina que hom els havia
encomanada.


Tony comprengé que ficar-se al garatge volia
dir acabar arraconat



pel cotxe de la mort que el seguiria i el remataria.
I, dels



garatgistes, poca ajuda, rai. No; el que havia de fer
era arribar fins



5
al seu propi districte, on els seus empaitadors amb
prou feines gosarien



de ficar-se i, si s'hi ficaven, pitjor per a ells,
car a la planta baixa



de l'hotel on tenien el quarter general, els
pistolers qui hi ronsejaven



per la tabaqueria, oberta tota la nit, segur que se
n'assabentaven de



seguida, eixien a ajudar-lo i, tot plegat, en feien
miques, dels



intrusos.


Aleshores, de bursada, va prémer l'accelerador
i l'enfonsà fins que



no el pogué enfonsar més; el gran cotxe
féu un bot envant; a tota erra,



esbojarradament, el menava al llarg dels carrers
foscs i deserts de la



ciutat. Però l'altre cotxe continuava
ceballudament ensumant-li'n la



cua. Més d'una vegada, fins i tot assolien de
posar-se-li gairebé a



l'alçada, bo i donant-los, en tot cas,
l'oportunitat de tornar a fer



servir les metralladores. Però sempre
s'espavilava d'allunyar-se'n al



darrer moment.


Tot escurant les cantonades, llepant les avingudes
com un parell



d'exhalacions, fet i fet, semblava que aquella
correguda tan bèstia mai



no tindria aturador; era al capdavall, per a ell, una
correguda per la



vida; per als altres, era una correguda per la mort;
per la mort d'ell,



per descomptat. Ah, tot plegat, baldament pogués
fer cap a la seu del



seu quarter general abans no li esdevingués
res d'irreparable; ben segur



que fins allí no gosaven pas d'encalçar-l'hi.


Ara des d'enrere, tornava a timbalejar el foc de la
metralladora.



Palesament foradats per les bales, dos dels seus
pneumàtics espetegaven



amb una sorollada. El vehicle relliscava cap a la
dreta, s'ensopegava



contra el caire de la vorera amb una força
abassegadora, i es capgirava



tot damunt davall. Tony tingué un instant la
impressió que queia; tot



seguit, va perdre el coneixement.


Quan es recuperava, va veure que jeia pron, és
a dir, de



bocaterrosa, però en una posició gens
còmoda, tota entortolligada.



Davall hi tenia una catifa, i al voltant peus
ensabatats; alhora, era



6
conscient d'un bellugueig que el gronxava, barrejat
amb alguns sotracs.



Tot d'una, se n'adonava que, en realitat, es trobava
damunt el terra de



davant els seients del darrere d'un automòbil
que corria. Segurament



l'automòbil de l'enemic, per descomptat. Amb
esforços, s'assegué;



llavors, amb ulls esverats, esguardava al voltant.
Els seients del



darrere estaven ocupats per dos homes, les cares dels
quals no es podien



esbrinar per culpa de les fosques.


--Collons, encara és viu --digué la veu
d'un estrany--. Això sí que



em sap greu, tu, no fa?


--Què cony hi faig, aquí? --exigí
Tony.


--Massa aviat que ho sabràs, pobre de tu.


--Si més no, deixeu-me asseure aquí
dalt. Aquí baix, no s'hi està



gens de bé, no et fot?


Provà d'aixecar-se i se n'adonà que
estava tan feble i es trobava



tan marejat que no n'era capaç. Un dels dos
homes allargà la mà i



l'estrebà cap al seient d'enmig. Ara podia
veure que a la part del



davant hi havia asseguts un parell més
d'homes.


--Més val que ho sàpiguis, marrec;
acostuma't de seguida a gaudir



d'aquest viatge --li lladrà una veu, a tocar
d'orella--. Mai més no en



podràs fer cap altre; aquest és el
darrer.


Una mica més, i el cor se li aturava. És
que, tot i que de vegades



s'havia trobat en situacions difícils i
perilloses, res no s'havia



atansat al destret on es trobava ara. Se l'enduien a
donar un tomb,



aquesta era la veritat; estava a punt d'esdevenir un
número més, víctima



del mitjà més paorós i definitiu
de tots els emprats pel món del crim



per tal de desempallegar-se d'algun enemic. Tony es
tombà cap a l'home



qui havia enraonat.


--Suposo que sou un escamot d'aquells merdosos dels
malparits de la



part alta, cavà? --demanà, ple d'agror.


--Tota la raó.




7
--I tu qui cony ets?


--Jo? --l'home se'n reia sense ganes, amb un riure
amenaçador que



recordava estranyament el xiulet ronc de la serp a
punt de



descarregar--. Ningú, bada; sóc el
germà de Jerry Hoffman.












XVI




Tony repassava mentalment les escenes que
l'esperaven; el viatge



ràpid i ombrívolament silent cap al
camp obert; llavors, en pic



haguessin arribat a un lloc prou solitari, el
treurien del cotxe a



puntades, l'omplirien de bales i el deixarien mort,
abandonat en



qualsevol segla, perquè algun caminant el
trobés o, si l'indret era prou



remot, perquè gralles i cornelles l'en fessin
bocinets.


En una batalla entre pistolers, al carrer, tothom hi
tenia alguna



possibilitat de sortir-ne viu, per malament que se li
presentés la cosa;



ara, que se l'enduguessin en un d'aquells "tombs"
fatídics, allò era una



sentència de mort més inexorable que no
cap altra que li pogués imposar



cap tribunal. Perquè si més no, en el
cas que et condemnessin jurat i



jutge, sempre hi podies apel·lar. En un
"tomb", no hi havia apel·lació



que valgués; la sentència es duia a
terme amb la mateixa fredor i



precisió mortal d'una execució per
ordre de l'Estat. I era encara més



inevitable... Almenys fins aleshores.


Doncs, acarat amb una mort certa i cruel, un home
nerviós o



sensitiu hauria començat a xisclar, a
desbarrar, a implorar, potser es



posaria a barallar-se amb els seus capturadors amb
aquella mena de força



bojal que duu la desesperació. És clar
que Tony no era ni nerviós ni



8
sensitiu. Un home al qual li cal tenir una mà
ferma a l'hora de prémer



el gallet poc es pot permetre aqueixos luxes. No;
Tony esmerçava



l'estona en pensar; però no pas d'una manera
esverada i caòtica; al



contrari, fredament, deliberada, pouant en els
recursos que la seva



inventiva li fornia.


La situació era versemblantment desesperada
d'allò més, però allò



no l'atuïa; l'únic que feia era
esperonar-li alquella mònita seva, tan



singularment aguda, que li havia permès
d'esdevenir, quan encara només



tenia vint-i-tants anys, el més agosarat i
poderós cappare d'aquella



vila, famosa precisament pels seus cappares agosarats
i poderosos.


Al capdavall, la seva àgil intel·ligència
intuïa la clarícia d'una



sortida i hi congriava totes les seves forces. Era un
projecte foll de



debò; les possibilitats de reeixir-hi, i
llavors d'eixir-ne viu, si la



cosa rutllava, eren de l'u per cent a tot estirar.
Tot i que era



conscient d'aquest mesquí percentatge, també
sabia, per experiència,



que, de vegades, un projecte que semblava del tot
impossible reeixia



justament perquè tothom s'imaginava que ningú
no fóra prou ruc de



llençar-se a engegar-lo. Tanmateix, tal com es
presentava el panorama,



estava segur que abans d'una hora ja fóra
mort; doncs, si, en canvi,



intentava de fer funcionar el seu projecte boig, allò
per força li



significava una petita esperança que de totes
totes calia aprofitar. Un



cop decidit, ja no s'hi repensà més: hi
aniria caigui qui caigui.


Assegut entre dos dels seus capturadors, mentre els
altres dos



romanien silenciosament al davant, Tony, ple de
fredor i de calma, deixà



escolar-se l'estona a espera del moment més
favorable. Al capdavall, va



veure que, part davant d'ells, per l'altra direcció
de la carretera, un



cotxe s'atansava. Escarransí les parpelles
mentre intentava



d'alfarrassar les velocitats relatives dels dos
vehicles i la distància



que els separava.


Aleshores, tot de sobte, com una pantera, saltà
cap endavant,



9
alhora que entaferrava un mastegot esborneiador al
clatell del xofer i



aferrissava el volant. El cotxe, que portava una bona
velocitat,



immediatament anà de bòlit. Però
el qui el menava, tot i l'esbalaït que



estava, encara s'aguantava fort. Tony començà
a descarregar-li tota mena



de cops al cap i intentà d'escanyar-lo amb una
mà, dementre que amb



l'altra estrebava el volant tant com podia. Se
n'adonà que el ruixaven



de cops, al cap i a l'esquena, i llavors una pistola
espetegà amb una



gran sorollada al seu darrere i sentí una
cremaó molt viva al costat.



Però serrà les dents i continuà,
ferrenyament, la seva tasca.


Al capdavall, el gros vehicle relliscà cap a
la dreta, s'enfonsà en



una segla amb un terrabastall enlluernador i, amb el
motor que gemegava



agònicament i escardalencament mentre encara
carburava a tot rodar,



començà a fer capitombes vessant avall
fins que, a baix de tot, encara



tremolant, com un animal tocat de mort, no s'aturà,
precàriament



estintolant-se en un dels seus dos cantons.


Tony assolí de pujar al capdamunt de la pila
formada pels dos



cossos dels homenots qui havien compartits amb ell
els seients del



darrere i, per tal d'aclarir-se el cervell, sacsejà
el cap, el qual,



tanmateix, ja li donava prous voltes d'ell mateix.
Tot el cos li feia



l'efecte que li era només un embolic de dolors
gairebé insofribles, però



la qüestió era que encara estava
conscient. Se n'adonava, foscament, que



cap dels altres ni s'havia bellugat ni havia dit res.
Llavors veia que



tenia el braç esquerre cargolat davall seu
d'una manera totalment



anòmala. Provà de fer-lo bellugar,
però, a part que li feia un mal



abassegador, li fou impossible. Amb compte, allargava
la mà dreta i, a



les palpentes, tocava les butxaques dels seus inerts
acompanyants. En



adonar-se d'una tossa ben coneguda, hi va ficar la mà
i en va extreure



una automàtica d'onze mil·límetres
i mig de calibre.


La fredor de l'acer contra la seva pell i el
sentiment que tornava



a anar armat el reviscolaren com si hagués
rebuda part damunt una



10
galleda d'aigua glaçada. S'escarrassà
cap amunt, bo i intentant



d'esmunyir-se cap enfora, enllà d'aquell
entortolligament malastruc de



ferralla. Aleshores, damunt el glaç de la
terra, sentí el soroll de



trepigs que s'atansaven i, al cap de poc, distingí
una figura ombrívola



que s'aturava a la vora del cotxe capgirat. Això
era que algú de l'altre



vehicle venia a veure com anava aquell desastre, és
clar; prou hi havia



comptat.


--Si us plau! --digué, tot rogallós, i
alhora empipant-se de trobar



que la veu li tremolava--. Ajudeu-me a sortir d'aquí
dins, voleu?


L'altre encengué una llanterna i n'adreçà
el con de llum groga dins



la part del darrere del cotxe, on cercà una
mica fins que trobà la cara



de Tony.


--I tant! --digué el foraster--. Ara mateix,
tot i que m'estranya



que ningú hagi pogut sobreviure una castanya
com aqueixa. Redéu, calia



veure-ho!


De primer, ajudava el nafrat a sortir a través
d'una porta tota



rebregada i esmicolada; en acabat, menava la llum de
la llanterna cap



als altres. Era palès que tant el xofer com
aquell qui l'acompanyava a



la part del davant eren morts; tenien les cares
fastigosament encetades



pels vidres del parabrises esbotzat. Els altres dos
de la part del



darrere jeien sense coneixement, però prou
semblaven vius.


--Apa, som-hi --digué Tony.


--Com, som-hi? I els altres? --objectava el foraster,
tot



estranyat.


--Que se'n vagin a la merda, els altres! --engegava
Tony,



matusserament--. No veus que són gàngsters
qui se m'enduien a donar un



tomb? Confio que tots plegats siguin ben morts. I, si
no, espera't, que



ja me n'asseguraré prou jo...


Es treia la pistola i s'agullava als dos cossos
inerts de la part



del darrere del cotxe.




11
--Què feu? Per la mort de Déu! --el
desconegut no se'n sabia



avenir, li posava una mà tremolosa damunt el
braç--. No, si us plau, no



fóreu pas capaç ara de...


Tony es tombà per a mirar-se'l una estoneta;
en acabat, aixecà les



espatlles despectivament i es deixà caure al
costat la mà que duia la



pistola. És que, mentrestant, havia decidit
que potser era millor no



matar ningú davant d'un testimoni,
especialment quan el necessitava amb



tanta d'urgència durant, si fa no fa, la
propera mitja hora.


--Molt bé! --grunyí--. Però, a
canvi, m'hauràs de dur on jo et



diré, i ben de pressa. Som-hi, afanya't!


El burxava amb el musell de l'automàtica;
llavors, quan el



desconegut se sondrollava tot, pres de tremolins, i
cuitava davant seu



cap al cotxe aturat a la vora de la carretera, Tony
tingué una rialla



somorta. Un cop a dins, ordenà a l'home que
tirés a tota velocitat fins



a l'adreça que li donava, que era la de
l'hotel on la banda tenia el



quarter general, s'arrepapà al seient del
costat amb un bleix



d'alleujament i començà de rumiar la
venjança. Tanmateix, l'estat



desmanegat en què es trobava no li permetia
gaire d'envescar-se en



aqueix tema tan engrescador. Tenia el braç
esquerre espatllat i trencat;



el costat dret li cremava i bategava per culpa de la
nafra de bala que



hi tenia i, tot plegat, no podia trobar cap positura
en la qual se



sentís mitjanament de gust. A més a
més, ara se n'adonava que tampoc la



seva cara no havia escapat als efectes d'aquella
carnisseria: el dolor i



uns regalims calents que hi sentia l'avisaven que la
devia tenir tota



encetada pels vidres esclatats. Fet i fet, es trobava
com una calamitat,



i estava segur que, tot plegat, prou en devia fer
l'efecte.


Era evident que l'home del costat se li moria de
curiositat. De



tant en tant, havia provat de demanar-li res, però
Tony o bé no el



contestava o ho feia amb un gruny barroer, i al
capdavall l'home ho



havia deixat córrer. Ara, això també,
menava el vehicle com si portés



12
foc a la cua i, tot plegat, feien cap a l'entrada de
l'hotel força abans



que Tony no havia temut.


--Vós m'agradeu --digué el cappare,
breument, alhora que es treia



la cartera, on trobava que hi havien tres-cents
cinquanta dòlars en



bitllets, el feix dels quals, generosament, lliurava
a la mà, encara



tremolosa, de l'astorat desconegut--. Teniu, per la
benzina --li digué.



tot assajant un somriure; de seguida, però,
tibà la cara, arrugà les



celles i amb una veu rogallosa que havia de sallar
entre les dents,



manà, salvatgement--: Però, de tot
això, muts i a la gàbia, entesos? Si



no voleu que després us passi a vós el
que aquesta nit no m'anava de



passar a manguis.


Fins i tot a aquelles hores de la matinada, hi havien
pistolers



mandrejant per la tabaqueria, que romania oberta tota
la nit, i pel



vestíbul petit i fosc de l'hotel. Quan veieren
entrar Tony tan fet



malbé, tots es quedaren parats i esperaren,
molt curiosos, que els



digués de què venia tot allò.


--Un accident de cotxe --lacònicament, avençà
Tony; llavors, sense



dir res més, pujà directament cap a les
seves cambres privades del pis



de dalt i trucà al metge.


Si fa no fa una hora més tard, Tony s'ajeia al
llit, amb les nafres



ben embenades i el braç trencat ben col·locat.
Tot i que s'havia pensat



que no podria dormir gens, ja era passat migdia abans
no es despertà.



Amb feinades, rai, aixecà la carcassa
botxinejada del seu cos, baixà del



llit i provà de vestir-se. Amb un sol braç,
però, que de més a més tenia



tan enrampat i adolorit que amb prou feines si el
podia bellugar gens,



no li calgué més remei que cridar Al,
el porter petit i cara-ratós,



perquè vingués a ajudar-l'en.


Sortosament, guardava a l'hotel part de la seva roba,
al capdavall



ben nombrosa; tot plegat, no hauria fet gaire bon
efecte, allò de dur



ots els negocis de la jornada embolicat en un tern de
nit tot















128




esquinçat. Es féu pujar un bon esmorzar
i, en acabat, se n'anà cap al



seu despatx. Allí, la primera cosa que hi feia
era cridar-hi Steve



Libati. Quan donava l'ordre que l'anessin a avisar,
els seus ulls



flamejaven. Car aquell fóra, fet i fet, el dia
de trobar-s'ho i de fer



les paus amb tothom












XVII




Amb un aire presumit, de bonhomia que semblava més
aviat forçada,



féu cap el segon en actiu de la poderosa banda
de Lovo. Tot i que a la



cara lletjota hi duia penjat un somriure, els ulls,
arronsats, cercaven



els voltants com ara espantats de trobar-hi una
recepció poc favorable.


--M'ha sabut molt de greu quan he sentit que havies
tingut un



accident de cotxe, patró --deia--. La bòfia
ha trucat que havien trobat



el teu cotxe abandonat per la part alta. I tot el
matí que hi tenim



periodistes ficant el nas pertot arreu; diuen que els
pneumàtics del teu



cotxe estaven tots foradats de bales. Els he dit que
tu no hi érets.


--Ahà; molt, m'ajudes molt --remugà
Tony, sorrudament. De seguida,



es tibà i es repenjà part damunt la
taula, amb la boca rebregada en un



rictus amenaçador, com el d'un gos, i exigí--.
Per què collons havies de



fallar, amb en Bruno?


Libati musclejava i deia: "Ves, mala sort, tu".


--No em fotis, ara, mala sort! --cridà Tony,
salvatgement--. Les



bales sempre van dretes, saps? Només cal
agullar-s'hi bé. Vejam, ja em



diràs com t'ho vas manegar. Explica.


Libati li ho contava. Es veu que un dels dos
pistolers qui ell



141
havia escollits per tal que l'ajudessin a despatxar
Bruno Samfaines,



astut dirigent de la potent banda de la part alta,
s'havia assabentat



que, ahir anit, a les deu, en un cert indret, Bruno
hi tenia una cita.



Aleshores ells tres el que havien fet, doncs, era
posar-se a esperar



dins un cotxe tancat a l'altra banda de carrer
d'aquest indret. Bruno



havia sortit al cap d'uns pocs minuts, però
aleshores, ah, llas,



s'escaigué que, al moment on anaven a
disparar, un altre cotxe havia



passat pel carrer i s'havia posat justament enmig, el
temps que el



cappare ja pujava al vehicle que l'esperava a
l'entrada del local. Així



i tot, havien disparat tots tres alhora i, tot
seguit, a tota erra,



havien tocat el dos, no fos cas que els amics de
Bruno haguessin tingut



temps de sortir tot plegats i fer d'allò una
batalla campal.


--Els tres alhora li fotereu del fusell? --demanà
Tony.


--Els tres.


--I tots vàreu fallar?


--Això és el que en diuen els diaris.
Diuen que va sortir il·lès



d'aqueix "misteriós atac".


--Bé, doncs, moltes gràcies; això
demostra quina mena de merda de



pistolers sou tots plegats --lladrà Tony,
fastiguejat--. Escolta, si



fins i tot puc tocar qualsevol tanoca simplement
tirant-li la pistola al



cap. Ja em diràs per què collons no
podíeu acabar la feina.


--Home, amb tots els amics qui hi devia tenir
dintre...


--Para compte, no hi ha res que em foti tant de
fàstic com un



cagat, t'aviso. I escolta, potser em diràs
que, si fallaves, tampoc no



sabies que el primer que fotria en Bruno (perquè
no cal ésser gaire savi



per a saber qui hi havia darrere l'atemptat, oi?), el
primer que fotria



era ficar tots els seus goril·les que em
vinguessin a ensumar la puta



cua: la meva puta cua! Prou, Steve, mira bé
què et dic: en aquesta



organització no ens podem pas permetre el luxe
de desar-hi dues menes de



soci: el soci qui no vol obeir les ordres i el qui no
en sap,



142
d'obeir-les; i em sembla que tu pertanys a les dues
menes.


En sentir allò, Libati es va anar enrojolant
fins al punt que la



seva pell bruna es tornà una mena de porprat
somort. Els seus ulls



negres, sempre insegurs, ara s'havien humitejat d'una
lluïssor



amenaçadora.


--Em fa l'efecte que... no t'acabo de compendre
--digué, a poc a



poc, alhora que els seus llavis, de tan premuts, es
tornaven una ratlla



prima i dura.


--Ah no? Doncs ja t'ho faré més fàcil;
tan fàcil que fins i tot tu



seràs capaç de comprendre-ho. Una de
dues: o tant tu, com els dos qui



vares escollir perquè t'ajudessin a pelar en
Bruno, sou uns sapastres i



uns inútils, o tots plegats sou uns venuts i
vàreu fallar a dretes.


--Filldeputa! --escarritxava Libati, alhora que es
posava dempeus



d'un bot i rabentment es ficava la mà a la
butxaca de la jaqueta.


Tanmateix, Tony, amb la fina suavitat i l'esbalaïdora
velocitat de



l'expert, ja havia alçada l'automàtica
de damunt la taula i en tenia el



canó repenjat al botó del mig de
l'armilla del seu segon i tot, abans



aquest no hagués acabat d'aixecar del tot el
cul de la cadira.


--Treu i ets pell, desgraciat! I ja saps que no sóc
dels qui es



caguen ni fallen; a més, és l'última
vegada que et veig la maneta dreta



tan nerviosa, entesos? --digué el cappare, amb
veu de serp. I afegí, amb



amb un humor sinistre--: No sé si ho sabies,
però només en tinc un, de



braç trencat, i és l'esquerre.


Libati deixava caure morta al seu costat la mà
que afavoria a



l'hora de disparar i llavors, ben a la vista,
l'aixecava per tal de



fer-la servir per a encendre un cigarret que havia
extret de l'altra



butxaca amb la mà esquerra.


--D'ençà que en Lovo va cardar el camp,
que vas darrere del meu



lloc a la companyia. I que no ets pas dels qui s'hi
miren gaire prim, de



la manera d'arribar-hi, ni, de fet, de la manera
d'atènyer qualsevol



143
altra cosa que cobegis. Prou que ens coneixem, a
hores d'ara. Si jo era



mort, guaita que bé, tu pujaves i em prenies
la direcció de l'empresa,



ca? Ve-t'ho aquí que et convingui, que en
Bruno Samfaines continuï viu;



així qualsevol dia em fot un catacrec i jo ja
estic. Ara, t'equivoques,



amic. Guaita'm: encara em bellugo, i els dies que em
bellugaré, em



sents? Em fa molt l'efecte que perds el temps i ens
el fas perdre a



tots, per aquí enmig esperant que l'espifiï
només per tal de fer-te



content a tu --digué Tony, i llavors la seva
veu baixà de to i



esdevingué freda i monòtona com la d'un
jutge quan pronuncia la



sentència--. Tant tu com aquell parell de
desgraciats amics teus tan



destralers qui portaves ahir anit esteu expulsats
d'aquesta



organització.


--No digues bretolades! --tallava Libati--. Tu no en
tens cap dret,



d'acomiadar-me. Si Johnny sa...


--No hi ha Johnny qui valgui; en Johnny va fotre el
camp i em va



deixar de patró. I si vols veure el meu dret,
aquí el tens --on aixecava



la feixuga automàtica, la qual llambregava un
instant com aquell qui diu



enamoradament--. D'ençà d'avui mateix,
tu d'aquí no en treus ni un



cèntim i si sento que encara véns per
aquí a emprenyar, més val que



diguis bona nit i bona hora. Fora. Aquí, amb
nosaltres, ja no hi tens



res a pelar, entesos? Tens dues opcions: te'n vas
caminant, com ara, o



amb els peus davant dins un taüt. Tu triaràs,
a mi tant me fot.


Durant una estona, es guaitaren fit a fit. Tony amb
uns ulls freds,



durs i ferms; Steve Libati amb els seus, que, tot i
que cremaven de



fúria, tendien a despenjar-se-li cap a
d'altres bandes. Al capdavall, el



qui fins aleshores havia estat el segon de
l'organització girà cua sense



dir res i amb quatre gambades eixí de la
cambra. Tony havia tornat a



guanyar, aquest camí semblava que
definitivament.


Tot seguit, s'ocupava de fornir-se amb un bon escamot
de



guardaespatlles. En acabat, doncs, amb un seguici
digne d'un personatge



144
de la seva importància i del perill que
l'assetjava, decidia de



tornar-se'n cap a casa seva. D'ençà
d'avui sempre li tocaria d'anar a



tot arreu de la mateixa manera, ple de noses, o com
ara, entre dos



estiracordetes ben vigilants, al seient del darrere
d'un cotxe tancat,



de carrosseria d'acer i amb vidres a prova de bales,
mentre que davant,



tant el xofer com el seu acompanyant, ambdós
armats, i també els quatre



homes qui seguien en un altre cotxe semblant,
mantenien una vetlla



constant, bo i guaitant de continu cap a les quatre
direccions, tractant



de trobar persones o vehicles tot plegat prou
sospitosos.


Bruscament, amb els ulls que li centellejaven d'ira,
Tony entrà al



seu pis de luxe, que compartia, de no feia pas gaire,
amb la famosa



"noia estoig". Li ballaven pel cap un munt
de coses que volia que Jane



li contestés.


La trobava a la saleta, feta un cabdellet damunt una
gran cadira de



braços, bo i llegint una novel·la i
rosegant els bombons d'una gran



capça, tot plegat en una plàcida
despreocupació que per a ell resultava



imperdonable. Tota sorpresa de sentir-lo entrar, Jane
aixecà els ulls,



els qual se li esbatanaren esbalaïts quan se
n'adonà en quin estat, fet



i fet, feia cap el nou-vingut.


--Tony, i ara! --exclamà--. Què t'ha
passat?


--Sí, ara em faràs creure que t'importa
gaire --grunyí, despitat--.



Me'n vaig darrere la cantonada a ficar-hi el cotxe i
trigo vint-i-quatre



hores a tornar i tu fas una cara de no haver-te
estranyat gens de què



m'ha pogut deturar tanta d'estona.


--I és clar que m'ha estranyat. Tony, quines
coses de dir. He estat



angoixada a més no poder. Però he
pensat que prou et sabies el que et



feies i que, si m'hagués ficat pel mig,
després m'ho hauries retret.


--Molta gràcia, fas tu. Anit passada, els d'en
Bruno ja se m'havien



endut a donar un tomb. Però no sé pas
per què t'ho dic; em sembla que



tu, això, ja ho sabies abans que jo i tot.




145
--Tony! --en aquell moment, la cara de la noia
s'havia tornada



lívida com la mort i el llambreig dels seus
ulls en denunciava



l'enllorament--. Com pots dir una cosa com...


--Qui era la meuca del cabaret ahir a la nit, aquella
tia bona qui



anava de blanc i portava aquell moreno desgraciat
vestit de smòking?


--No ho sé, no sé qui...


--Sí que ho saps! Quan vaig assenyalar-te-la,
prou vaig veure't als



ulls que la coneixies --se li atansà, li
arrapà el braç amb la força



d'un congreny i li torçà cruelment.
Asprament, bordà--: Digues. Qui era?


--És una..., una noia estoig --bleixà
Jane, finalment--. La xicota



d'en Bruno Samfaines.


--Ara ho entenc, home! --Tony li deixà anar el
braç, reculà un pas



i se la guaità amb desdeny, escarnidorament--.
Era en Bruno, aquell qui



era amb ella?


--Sí.


--Redéu! Ves si no ho hauria pogut saber ahir
--escarritxà el



cappare, amb ulls cobejosos de sang--. I tu tota
l'estona allí i sense



dir-m'ho.


--Com volies que t'ho digués? Hauries tractat
de liquidar-lo allí



mateix. I aleshores hauries rebut tu, perquè o
bé t'haurien mort els



seus, perquè sempre porta guardaespatlles, o
t'hauria agafat la bòfia i



t'haurien fet jutjar pel crim.


--Psè, no em fotis riure, ara. En aquesta
ciutat ningú no em penja



cap mort. A mi?


--Creu-t'ho! Una cosa és passar licor
d'estranquis; un assassinat



és molt diferent.


--Com és que, tan aviat com els vas veure, en
Bruno i la meuca, et



varen venir aquelles ganes boges de guillar?


--Vaig... Vaig tenir por que no els passés pel
cap d'intentar res



d'estrany. Volia tornar a casa de seguida... Per tal
d'estar-ne ben



146
lluny, d'aquella gent.


--Vols dir? Em fa l'efecte ara que tenies més
por de perdre tu la



teva pell que no pas de veure'm a manguis perdre'n la
meva.


--És cap mal, ara, voler salvar la pell?
--demanà la noia, bo i



recuperant una mica la seva actitud normal, desafiant
i segura--. Ningú



no vol espitxar-la tan jove, fa? Ep, però no
et pensessis tampoc que no



estava també molt preocupada per tu, eh, Tony?
--cuità a afegir en pic



va veure que en la cara de l'home s'hi congriava la
tempesta--. Em diràs



que no és cert que t'he estat dies i dies
empudegant perquè



t'arreglessis amb un bon equip de guardaespatlles.


Tony s'aturà a pensar en allò que, al
capdavall, també era ben



veritat. Feia dues setmanes que ella li anava pregant
que s'espavilés i



es guarnís d'una vegada amb alguns
guardaespatlles ben competents. Era



ell qui havia dubtat, recelós del fet que allò
de moure's pertot arreu



constanment voltat de goril·les potser hauria
tacada la seva reputació



de valent i de bon pistoler. Així i tot, un
rosec a la consciència li



xiuxiuejava que, fos com fos, ella, tot plegat, el
devia haver traït. I



el seu esperit directe i despietat només hi
trobava, per a la traïdoria,



el premi de la mort.


--Tony, jo t'estimo --continuava ella, alhora que els
ulls d'ell la



sotjaven fins a perforar-la--. I he fet tot el que he
pogut per tal de



protegir-te.


--Ah, sí? Permet-me que ho dubti. Però
estic disposat a donar-te



una oportunitat perquè m'ho demostris, ja ho
veus tu. Si és veritat que



m'estimes, fes-me un favor: liquida'm el Samfaines.


A poc a poc, els ulls d'ella s'anaren esbatanant a
mesura que se



n'adonava, tant de l'enormitat de la comesa com de
les idees part dedins



el cap de Tony que n'havien ocasionada la proposta.
Ell se'n rigué.


--Què, cagadeta, oi? --demanà.


De sobte, Jane se'l guaitava amb desdeny i esclatava:
"I és clar,



147
que no! En tinc de tan grossos com tu puguis
tenir-ne, viu; i cada dia



de la setmana".


--De debò? Doncs demostra-m'ho, i tot el que
dius que m'estimes;



caça'm el Samfaines.


--Veus? Cada dia s'aprèn una cosa nova. No ho
sabia, jo, que érets



tan cavalleresc --respongué ella, escarnint-lo
asprament--. Això és el



que fas, cavà? Donar-me a mi la feina
d'eliminar el teu parell, l'altre



gran pistoler de tota la ciutat. I vols que t'ho faci
sola. Prou saps



prou bé que mai no hi he treballat, de sola.
Ara, ajudar sí que en sé,



veus? Només cal que te'n recordis, si pots, de
quan ens vam carregar en



Jerry Hoffman els dos juntets; a l'Embassy Club, oi?
Tampoc no fa tant



de temps. Jo et dic que si tu m'ajudes, jo faré
la part que em pertoca.



Ja ficaré el nas pertot arreu fins que hagi
esbrinat en quin indret serà



tal dia, segur, i llavors ens el fem junts, què
hi dius?


--Què hi dic, què hi dic? Fet --acabà
grunyint. L'enfurismament se



li havia anat refredant mentre alfarrassava els
encants de la noia, mal



amagats per un descuit d'aquells tan carots; tot
plegat, havia decidit



que potser era millor guardar-se-la uns quants de
dies més. És clar que



ella no n'havia d'ensumar-se'n res, del que ell havia
resolt. Se li



atansava i li tornava a engrapar el braç;
escarritxant, barroer, li



deia--: Però no em facis la mala puta, res de
fotre'ls de xerreta ni



fotre'm la guitza de cap manera, perquè
t'agafo i et torço el coll per



menuy de no res; entesos?


Així, doncs, aquells dos, els quals mai no
havien mancat d'acomplir



la tasca com calia, quan hom els encarregava cap
assassinat, ara se



n'encarregaven un ells mateixos i verbalment signaven
una sentència de



mort: la de Bruno Samfaines. Allò, tanmateix,
no ho segellava pas tot,



car, de primer els dubtes de Tony, i llavors la
baralla de mots que



n'havien provocada, tot plegat havia oberta en llurs
relacions una



esquerda que, aviat, havia de portar unes
conseqüències ben feixugues.




148


XVIII




Immediatament, Tony es manegava una campanya
esbojarrada, però ben



letal, de represàlies contra l'organització
de la part alta dirigida pel



redubtable Bruno Samfaines, per al qual, fet i fet,
també començava de



tenir-hi una mena de respecte inconfessat. Car, al
capdavall, havia



vists prous exemples tant de la seva mònita i
sagacitat com del seu



coratge impertèrrit, especialment en
l'avinentesa d'aquella escena del



cabaret. Era, tot plegat, ben digne d'admiració
qualsevol bandarra, el



qual, amb prou feines una hora en acabat d'haver
sofert un atemptat



contra la seva vida, podia romandre tranquil·lament
assegut en un



cabaret només unes quantes taules més
avall d'on seia el soci



responsable d'aquell intent espifiat. És clar
que aquell reconeixement



que el seu oponent era prou valent i hàbil,
fet i fet, només esperonava



la voluntat que Tony tenia de sotmetre'l, i vet ací,
doncs, també, que



allò l'atiés a planejar cops encara més
agosarats.


Magatzems foren bombardejats; camions (tant se valia
que anessin



en solitari com en caravanes) foren piratejats; molts
dels



destil·ladors qui proveïen l'equip de la
part alta es veieren obligats,



a força d'intimidacions, a fugir a d'altres
barriades; molts de



propietaris de salons de begudes, també
escamnats durament, hagueren de



canviar de lleialtats, amb què es guanyaven la
promesa d'una protecció



ben extensa; mitja dotzena dels millors pistolers qui
Bruno tenia



caigueren sota pluges sobtades de bales, mentre que
mitja dotzena més si



fa no fa, amenaçats que els esperava el mateix
destí, s'estimaven més



d'emigrar ben lluny, cap a d'altres viles; les timbes
que era conegut



que formaven part de les possessions de Bruno es
veieren repetidament



robades i atacades, mentre que aquelles que
utilitzaven el sistema de



l'espiell, on només es podia accedir per la
porta d'acer tancada



149
hermèticament un cop t'havien reconegut per un
foradet, foren simplement



bombardejades; tot comptat i debatut, doncs, allò
era un empudegament



general de l'altra banda, en totes les formes
possibles per a un



dirigent audaç i ple de recursos, tot plegat
recolzat per una poderosa



organització.


Enmig d'aquella campanya, quan com aquell qui diu la
Constel·lació



del Pistoler era al zenit de la seva el·lipse,
Tony féu cridar Benny



Peluso, aquell qui havia estat un dels antics
lloctinents de Bruno i,



tan bon pic capturat i amenaçat de tortura,
havia cantat a cor-què-vols.



Després de tot, calia reconèixer que
l'èxit de la campanya es devia en



bona part a la informació que Peluso adés
els havia lliurada, bé que,



tot sigui dit, tampoc no gaire voluntàriament.


Entrepanat estretament per dos dels pistolers qui de
primer



l'havien capturat i dut a l'hotel, entrava, tot
sorrut, amb un aire



força espantat, el gàngster baixet i
lletjot.


--Bé, doncs, Benny; sembla que tot el que
vares perbocar l'altre



dia va passant el vist-i-plau de la realitat; així
que guaita, aquí tens



els patacons promesos, fa? --li digué Tony,
alhora que li llençava un



sobre farcidet damunt la taula--. Els dos companys
d'aquí et duran a un



tren que et meni cap a ponent; directament cap a
Califòrnia, si vols.



Aquests dos et guardaran i et vigilaran, que no sigui
cas que cap dels



assassins d'en Bruno no et vulgués foradar a
última hora.


El pistoler baixet, adés constrenyut a trair
els seus associats per



un preu, ara engrapava el sobre, l'obria i
cobejosament n'escartejava el



contingut: quinze bitllets de mil dòlars.
Llavors aixecava els ulls i es



mirava el cappare amb un somriure ben agraït. És
clar que, en el món del



crim, era de debò agradable de trobar-se un
enemic, i fins i tot un



amic, qui acomplís la seva paraula, tot i que,
com era el cas, se'n



pogués passar sense inconvenients.


--Gràcies, patró --digué--. Uf,
poc em pensava que fóreu tan com



150
cal.


--Sempre faig el que dic que faré, tant se val
si és bo com dolent



--respongué Tony, amb el cor tant tocat per la
sincera gratitud que li



demostrava el seu antic enemic com poques coses ja
l'hi podien tocar--.



Apa, afanya't. I bona sort!


Sota la direcció del polit i elegant pistoler
Mike Rinaldo, el



grupet qui escortava Peluso se n'anà. Una hora
més tard, si fa no fa,



Rinaldo tornava, ara amb un aspecte més aviat
abatut.


--Em sap greu d'haver-te de portar unes notícies
una miqueta



dolentes, patró --féu--. Quan baixàvem
cap a l'estació, ves que un altre



cotxe ens ha arraconat cap a la vorera i, tot de
sobte, abans que



nosaltres no haguéssim pogut treure els
trabucs, ja un parell d'italians



llefardosos ens havien foradat tot el pobre Benny.
Hem saltat del cotxe



i hem guillat abans que la bòfia no fes acte
de presència. Es veu que en



Bruno sabia que el servàvem tots aqueixos dies
i devia tenir sempre algú



a l'aguait per tal de veure si l'enxampaven.


--Bé, què hi fotrem --digué
Tony, cansat--. Suposo que ara els



diaris i els gurrípies ens n'etzibaran el
blasme a nosaltres, d'haver-lo



pelat, perquè, per tot el que ells en saben,
en Benny ens era



l'enemic... Tant se val; mira que ens tornin el
cotxe, però.


Quan Rinaldo, molt fi, però també molt
garneu i perillós, hagué



tocat el dos, Tony rumià el que li havia dit.
Naturalment, sabia com



carburava, allò dels pistolers, i en
conseqüència es malfiava molt de



l'informe rebut, més aviat sospitava que
Rinaldo i el seu assistent



s'havien carregat Peluso per tal d'encaixar i
repartir-se entre ells dos



els quinze mil dòlars. Però no hi havia
pas manera d'acusar-los-en; car



una cosa era segura, que, si era veritat que els de
Bruno mai havien



sabut que Peluso els havia traïts, les ganes
salvatges que haurien



tingudes tots plegats d'assassinar-lo immediatament
alliberaven els



altres dos, si més no, d'una primera sospita.
I, al capdavall, tampoc no





151
calia capficar-s'hi gaire; la qüestió era
que ell havia complert en bona



fe, i, de tota manera, aquell Peluso era una rata
cagada. De fet, si



calia ésser sincer (es deia Tony), tots
plegats, acarats amb una



situació que demanava caràcter i
coratge moral, també n'eren prou, de



rates cagades. Avaluació aquella que al
capdavall es confirmava, si més



no en part, quan, la setmana vinent, Rinaldo va
aparèixer amb un nou



cotxe personal d'aquells tan carots.


Tony es deixà estar de foteses i enfocà
l'atenció en la campanya



que menava, amb un afany gens decaigut, contra els de
la part alta. Atès



que Bruno Samfaines tampoc no jeia panxa enlaire i
esperant que els seus



enemics l'ataconessin fins que se'n cansessin; al
contrari,



contraatacava amb tots els recursos del seu cervell
astut i agosarat i



totes les forces de la seva forta organització.
Tot plegat, allò



esdevenia un reialme del terror tan desesperat com
cap altre que



s'hagués pogut veure mai, en temps de pau, en
el continent americà. Allò



determinà, naturalment, que els diaris
comencessin a bramar dels drets



dels ciutadans i del perill contra les vides i
propietats del públic



innocent.


--Maleïts com sempre! --en renegava Tony una
nit, parlant amb



Jane--. Prou ho saben, que no fem mai mal a ningú
que ja no sigui un



bandoler. Ni man ni cap dels meus mai no hem tocat
ningú qui no fos el



brètol o el trinxeraire qui empaitàvem.
I encara és hora que cap de les



altres organitzacions hagués fet altrament.
Mai no tirem cap "pinya"



dins un local sense abans saber-ne perfectament què
s'hi maneguen els de



dintre. Si és veritat que hi ha ciutadans
decents qui en són els



propietaris, doncs mal fet que feien per començar,
en haver llogats el



locals a gent del crim, a trapelles i cabrits; em
diràs tu que hi pot



haver ningú qui no sàpigui quina mena
d'entabanadors no hi té en una



casa seva; és clar que, tot plegat, aquest
propietari el que vol és que



li paguin un lloguer més substanciós,
però en aquest cas no és pas



152
millor que els lladres qui té de llogaters i,
doncs, més val que la



possibilitat que li volin la casa, se la prengui com
un altre risc i au.


L'endemà de matí, però, Tony
rebia una trucada del fiscal del



districte.


--Camonte? --exigia la coneguda veu, sempre tan
tibada--. Us vull



veure aquest migdia. A la suite F de l'hotel Sherman.
Les dues en punt.


--Per què no al despatx? --protestava Tony--.
Què m'hi voleu, fet i



fet?


--Tant se val. Veniu-hi, això és tot
--i el fiscal havia penjat.


Fins a dos quarts de dues, Tony va estar sospesant,
capficat,



aquella ordre oficial. No sabia acabar de treure'n
l'entrellat. De



moment, s'havia malfiat que no fos un parany i
gairebé es decidia de



passar-se'n i quedar-se a casa, però més
tard se n'adonava que allò que



àdhuc el fiscal del districte formés
part d'un complot per tal



d'assassinar un dels cappares més prominents
de la vila era, tot plegat,



massa gros. Ara, una cosa era certa: tot allò
no anunciava res de bo.


Encara quan ja el menaven al centre de la vila, tot
voltat de



guardaespatlles, es trobava tot neguitós,
enfonsat en foscos pensaments.



Després de sortir tots alhora dels dos cotxes,
els seus homes formaren



un cercle davant per davant de l'entrada de l'hotel
i, amb ell enmig,



tots plegats feren cap endins. S'amuntegaren
ràpidament en un dels



ascensors buits, pràcticament atapeint-s'hi, i
ordenaren a



l'ascensorista que els pugés fins a la suite F
i que ho fes "cagant



hòsties". De moment, el grum dubtà
una mica, com si esperés encara un



parell de passatgers, però un altre cop d'ull
als qui ja tenia el va



convèncer que més li valia d'obeir
l'ordre.


Arribats al corredor d'un dels pisos alts, tots
plegats es veieren



immediatament voltats i dominats per una dotzena de
detectius, és a dir,



pudents vestits de paisà, els quals començaren
de desarmar-los d'una



manera minuciosa, sistemàtica i gens amable.




153
--Ei! Què collons vol dir, tot això?
--demanà Tony, amb



bel·ligerància.


--De seguida t'ho trobaràs; això, rai
--respongué un dels gurrípies



de la secreta qui era tot un pes pesat--. I
desembutxaca les teves



joguines, tu també. Avui aquí ningú
no mata ningú.


Tony fregà les dents fins que li
escarritxaren, però altrament no



oferia cap resistència. Car si hom matava un
detectiu a l'escalf d'una



batalla de pistoles en un carreró fosc, home,
encara com aquell; és clar



que fer-ho a sang freda, en un hotel de luxe i davant
per davant d'una



dotzena dels seus amiguets, llavors allò sí
que no anava ni amb rodes.



Tony tot plegat estava d'allò més
indignat, si més no part d'enfora; la



veritat, però, era que, part d'endintre, se
l'apoderava el neguit. Pel



que feia als seus còmplices, ells sí
que rai, silents i dòcils tots



plegats, com fan sempre els gàngsters d'avui
com avui en pic es veuen



desarmats i en minoria.


Quan el desarmament sistemàtic quedà
enllestit, el ramat fou



conduït, corredor avall, fins a una porta
oberta, on tots els



estiracorderes de Tony foren convidats de ficar-se i
apletar-se.


--Heu de romandre aquí fins que us vinguem a
tornar a cercar --els



indicava el pudent qui semblava manar-ne l'escamot--.
I a fer bondat o



us ens enduiem a la seu de les oficines
d'investigació i us apliquem, un



per un, el tractament de porra que guardem per als
trinxeraires com



vosaltres.


En acabat de dir-los-ho, els tancava a dins amb la
clau, la qual es



ficava a la butxaca, deixava enrere un parell de
guàrdies perquè li



vigilessin la porta i menava Tony encara més
avall, fins a una porta



tancada on hi havia marcada la lletra F. Hi trucava,
l'obria tot seguit



i pràcticament empenyia el cappare cap dintre.
Tony, en pic a dins,



sentia que la porta es tancava al seu darrere i que
una clau en rascava



el pany. Llavors l'esguard se li clavava en una
escena de la qual, de



154
sobte, ell mateix n'esdevenia una de les parts
principals i



s'encarcarava tot.


Car, al voltant d'una taula força ampla, al
bell mig de



l'esplèndida sala, hi havien sis personatges
asseguts, tots ben coneguts



d'ell, i una cadira buida, la qual, palesament, hom
li destinava.



Assegut a un cap de taula, sol, hi havia el fiscal
del districte, un



home quadrat i rabassut, amb ullets inics i unes
barres de buldog. Els



altres cinc personatges eren tots els més
importants cappares de la vila



i el comtat, inclòs aquell mestre de
conxorxes, Bruno.


--Som-hi, Camonte, atanseu-vos i seieu
--barroerament, atià el



fiscal--. Som a punt d'obrir la sessió.


Tony avençà a poc a poc, bo i donant-se
una aparença dura i una



mica com si ja n'estés de tornada, tot i que
la processó li anava per



dintre. Quan s'assegué, clavà uns ulls
encesos en Bruno, el qual, en



veure-li el braç esquerre penjat en un
cabestrell, es va permetre de



dibuixar amb els llavis un fi somriure que encara li
féu més avinent la



cara prima i ben formada. Tot i que es coneixien de
vista, aquella era



la primera vegada que els dos es trobaven de debò.


--Tenim el braç una mica espatllat? --demanà
Bruno, d'una manera i



en un to força polits, tot i que, part
dessota, s'hi notava una



insinuació de desdeny i d'escarn que féu
bullir la sang de Tony.


--No; va ésser un accident de cotxe, l'altra
nit --respongué. I



llavors, amb un sinistre regust de satisfacció,
mentre se'n recordava



del cotxe capgirat carregat de morts i de nafrats,
afegí--: No vaig



ésser l'únic qui va rebre, però.
D'altres hi van haver qui tampoc no en



sortiren gaire ben parats.


El somriure que il·luminava la fesomia de
Bruno es fongué com ara



una ditada de fang torcada amb una ràpida
fregada de drap i les faccions



se li glaçaren en una màscara ferrenya
i inexpressiva, on només els



ulls, en cremar intensament d'odi maligne, donaven
cap signe de vida.



155
Pel que Tony mateix sentia, sabia que a l'altre la mà
dreta també el



pessigollejava, cobejant-li una pistola.


--Bah, prou! --tallà el fiscal--. Avui el qui
parla sóc jo.


En sentir-lo bramar, doncs, aquells sis elements, els
més



importants dels autèntics del món del
crim, representant-ne totes les



bandes i les diferents branques de llurs negocis,
tret la dels



lladregots i afanetes, tombaren tots plegats el cap i
s'esguardaren



aquell qui, fet i fet, era el més poderós
manaies de totes les agències



policíaques, un home al cap i a la fi escollit
pel poble de bona fe per



tal que el protegís de les maquinacions i dels
estiracordetes



precisament d'aquells amb els quals ara es reunia en
conferència. De



fet, tots sis el pagaven de valent i alhora, és
clar, el viltenien



fermament, veient-lo amb el mateix desdeny que es
mereix tothom qui



traeix la confiança que hom li ha dipositada.
Així i tot, els sis tenien



molta de por de la seva gran potestat oficial, amb la
qual, per poc que



hagués volgut, els hauria pogut anar
exterminant d'un en un.


--Vull que aquesta guerra s'acabi d'una vegada!
--cridà el fiscal,



alhora que, per tal que l'ordre fos encara més
clara, etzibava un cop



amb la mà damunt la taula--. Els diaris
remenen el merder a cor-què-vols



i, entre els polítics, hi ha peixos grossos
qui fins i tot han declarat



que això ja comença de tocar-los el
voraviu. Alguns dels personatges més



influents d'aquesta ciutat han anat a veure el
governador de l'Estat i



li han contat que Xicago va adquirint tan mala
anomenada que la gens



està espantada de venir-hi i, doncs, que això
és un desastre per als



comerciants. Sapigueu que, per a investigar de debò
la situació creada



per les vostres bandes, es parla fins i tot de
designar un procurador



especial, algun advocat ja prou ric i sense gens de
por, el qual, doncs



ningú no podria corrompre, i de nomenar,
alhora, un gran jurat especial.



I no cal que us digui, tot això, què
voldria dir per a tots plegats.


Els autèntics es bellugaven neguitosament
damunt les cadires. Car,



156
fet i fet, sabien perfectament que una investigació
com aquella



significaria moltes de noses i d'empudegaments i
potser, fins i tot,



l'extinció.


--Camonte --continuà el fiscal, tot
mirant-se'l ben emprenyat--. Ja



sé que vós i el senyor Bruno sou els
dos culpables d'aquest darrer



empitjorament de la situació, el més
greu dels esclats de violència que



mai hem hagut de patir. És clar que també
conec per què la resta de



vosaltres us estimeu més de guaitar-vos-ho des
de la voreta; ve-t'ho



aquí, perquè no teniu prou diguem-ne
recapte, en general, per tal de fer



la competència als altres dos gegants de la
indústria i perquè, gràcies



a Déu, teniu prou seny per a reconèixer-ho...
Tant se val; la veritat és



que hi ha prou feina i calés a repartir per a
tothom; aquesta ciutat



dóna per a molt; només cal, doncs, que
tots plegats declareu una treva i



que, apa, treballant en pau, tothom s'endugui cap a
casa la part que li



pertoca.


--Una treva. Us creieu de debò que aquest
sabria respectar una



treva? --demanava Bruno, amb una capcinada de desdeny
cap a Tony.


--Millor que no pas tu, segurament; que ja ens
coneixem!



--esclatava Tony, la boca tota rebregada
amenaçadorament, com un gos.


--Si em coneixes, saps que, si gosés de
creure't, em caldria ésser



molt més ruc que no sóc. A ningú
no li agrada que el foradin per



l'esquena.


--Malparit, em cag...


--Prou, calleu! --tallà el fiscal,
furiosament--. I escolteu-me. O



us trec a tots plegats de la ciutat.


--Oh i tant, feu-ho, també, i bona part dels
vostres ingressos se



n'anirien a parir panteres --escarní Tony,
massa vehement per culpa de



l'altercació que suara havia tinguda amb
Bruno.


Burxat per aquell comentari impudent, el fiscal, ara
encara més



enfellonit, arrufà les celles i es guaità
Tony amb uns ulls encesos i



157
malèfics.


--Sempre m'estimaré més de tenir una
part dels meus ingressos que



no pas gens --respongué, alhora que serrava
les dents--. Una altra



gracieta com aquesta i el primer d'anar-se'n sereu
vós.


Tot i que part dedins el rosegava la ràbia,
Tony féu veure que es



calmava. Es jurava que, amb prou de temps, aniria
caçant tots els seus



enemics, potser inclòs el fiscal i tot, el
qual, al capdavall, prou que



s'ho mereixia. I, fet i fet, tampoc no fóra
tan estrany, coses més



grosses s'han vistes.


Damunt la taula, el fiscal del districte hi havia
estès un mapa ben



gros del comtat, amb la gran ciutat que gairebé
l'ocupava tot sencer. El



mapa ja estava dividit per ratlles vermelles i, a
l'interior de



cadascuna de les àrees així dibuixades,
hi havia escrit el nom d'un dels



sis personatges presents.


--Vegeu, aquí he designats els territoris que
us corresponen a



cadascú --continuà el fiscal--. Crec
que tothom estarà d'acord a



considerar que he estat ben equitatiu. Entre les dues
grans empreses



s'ho enduen gairebé tot, és natural;
però també les altres



organitzacions, més petites, obtenen uns bons
bocinets ben



proporcionats, car, al cap i a la fi, oi? Tots hem de
viure.


Els sis cappares fitaren el mapa. Cadascun d'ells
havia de



reconèixer privadament que era veritat que la
divisió territorial



presentada pel fiscal resultava legítima i
raonable d'allò més. També se



n'adonaven que, dins el districte que cadascun d'ells
rebia per a fer-ne



i desfer-ne com volgués, s'hi trobaven, tot
plegat, prous profits



possibles perquè no solament les
organitzacions que representaven



continuessin tenint feina a cabassos, sinó
també perquè ells mateixos es



fessin extremadament rics. Tanmateix, el codi de
captinença que cadascun



d'ells servava com allò més sagrat, és
clar, de sempre havia obligat a



cadascú de guardar el propi territori i a
lluitar contra els veïns per a





158
eixamplar-lo, de la mateixa manera que els veïns
volien eixamplar els



llurs a despesa del seu. I per al qui guanyava anaven
les despulles



senceres, és a dir, tot el pastís.


--Aqueixos altres mapes són còpies
d'aquest; n'hi ha un per a



cadascun de vosaltres, amb el territori que li
correspon ben clarament



delineat --féu el fiscal, alhora que lliurava
el seu document ben plegat



a cada home--. I el primer qui ultrapassa els seus
límits és el primer



qui fot el camp del meu districte, sigui qui sigui el
culpable, tant me



fa. A més a més, tothom qui treballi
per a vosaltres ha de conèixer



perfectament com funciona aquest sistema i quin és
el camp d'acció que



li pertoca exactament, sense que li sigui mai permès
de passar-se dels



límits. Cadascun de vosaltres es fa
responsable dels actes de tots els



integrants de la seva organització; si n'hi ha
cap de vosaltres qui no



és pas capaç de tenir els seus ben
ensinitrats, disciplinats i



obedients, més val que ho deixi córrer,
perquè poc n'és digne, de



dirigir una empresa d'aquest calibre. I prou, s'han
acabats els trets i



els trabucs. O, arribat el cas, sigui qui sigui, tant
me fa, el culpable



l'agafo i l'acuso d'assassinat. No me'n ric. Bé...
Ja us en podeu anar.



Camonte, vós primer; us enduieu els vostres.
Els altres anireu sortit



d'un en un, d'ençà que ell i els seus
guardaespatlles ja se n'hagin



anat. I, Camonte, escolteu què us dic:
estigueu segur d'anar-vos-en cap



a casa de seguida. Hi tinc tot de detectius qui
vigilen fora i qualsevol



mena de presència, a l'aguait de ningú
per tal de revenjar-se-li aquí



baix, representarà l'arrest immediat i llavors
el processament apropiat.


Tony s'aixecà i, des de la seva alçada,
mesurà els reunits; es



guaità Bruno amb un esguard particularment
deliberat; després, girà cua



i amb quatre gambades eixí de la sala. Si més
no per a ell, la



conferència havia servida per alguna cosa:
havia pogut conèixer el



Samfaines cara a cara. Ara sabia quin aspecte tenia
exactament el seu



enemic i, d'ençà d'avui, el podria
reconèixer a qualsevol lloc, fins i



159
tot mirant-se'l des d'alguna llunyària. Cosa
que, tot plegat, era ben



útil, sobretot quan hom vol disparar contra
algú enmig de la nit.












XIX




Durant un grapat de dies, gairebé quatre mesos
sencers, tot rutllà



com una seda. Tothom anava embutxacant-se els calés
i allò dels



assassinats era cosa del passat. Però, és
clar, tard o d'hora els homes



d'acció, acarats a un període massa
llarg d'inactivitat, acaben



neguitosos. Així, doncs, les hostilitats a poc
a poc tornaren a estar a



l'ordre del dia, de primer només en forma
d'agafades entre membres gens



importants de bandes diferents, tot plegat no pas res
que excedís algun



nas sangós i algun ull de vellut. Llavors, en
aquell esport més o menys



inofensiu, començaren d'infiltrar-s'hi les
ganivetades escadusseres i



finalment àdhuc un o dos trets de pistola.
Gradualment, s'anava imposant



el desig d'acció, amb guerres i revenges. Als
quarters generals de les



diferents bandes, s'hi congriava un aire tens
d'aguait i d'amenaça



incipient. Mentalment, els efectius s'havien tornats
gossos caçadors qui



havien ensumada la sang i estrebaven els dogals.


Tony comprengué la situació. Ell mateix
n'estava tip, d'aquella



d'inactivitat; i començava de malfiar-se de la
perllongada quietud dels



seus enemics. Sabia perfectament que, com ell i els
seus, ni ells ni



llurs tropes eren capaços d'aguantar aquella
pau interminable.



Ràpidament, la qüestió esdevenia
de saber, tot plegat, qui fóra el qui



tiraria la primera pedra.


Entre les propietats de més vàlua que
Tony tenia, s'hi comptava un



160
cert nombre de timbes, una de les quals es trobava al
primer pis d'un



edifici situat al bell mig de la ciutat. Malgrat
aquella posició



central, el local feia niu en un carrer al capdavall
no gaire animat,



perquè mancava de tota mena de botigues per al
públic en general; en



tota l'illa on es trobava, només hi havien
alguns magatzems molt



especialitzats (com ara un majorista de recapte per a
barbers), que



atreien poca gent. Les voreres, doncs, mai no es
veien atapeïdes de



vianants.


Tony visitava la timba ben sovint, gairebé
quotidianament; un fet



que mai no havia intentat de tenir amagat.
S'escaigué, doncs, que un



migdia, després de dinar, quan el seu cotxe
blindat s'aturà davant la



porta de l'edifici i ell s'esperava que els seus se
li acabessin de



reunir al voltant, sentí tot de sobte el
quequeig espetegós d'una



metralladora. Va veure que un parell dels seus
guardaespatlles queien



segats per aquella calamarsada de plom, alhora que
tots els altres es



culivaven, rabents, darrere els parapets dels dos
vehicles i,



frenèticament, guaitaven cap a tot arreu per
tal d'escatir d'on era que



sortien els trets. Tony s'havia llençat
directament a l'entrada que



menava al primer pis de l'edifici, però, ja
abans d'ésser del tot



endins, se li estampaven al cos una bona dotzena de
feixugues



batzegades. La punteria dels seus atacants no era pas
cosa de desdir;



això, rai, letalment acurats; sort, tanmateix,
que ell portava la seva



jaqueta a prova de bales.


Tan aviat com fou en el relatiu aixopluc de l'estret
corredor que



menava al replà de baix de les escales, es
tombà amb l'automàtica a la



mà, a punt per a buidar-ne el carregador. Pel
forat de l'entrada, podia



veure que dos dels seus homes disparaven cap amunt,
contra les finestres



d'un hotelet que hi havia a l'altra banda del carrer.
És clar que,



llavors, amb la seva desaparició de l'escenia,
el quequeig esbojarrat de



la metralladora havia cessat. Calculà que els
atacants ja devien haver



161
fugit, intentant de fer-se fonedissos abans no
arribés la bòfia; i que



calia que ell i els seus fessin el mateix, si doncs
volien evitar que no



els arrestessin i els pengessin algun mort. Una
batalla entre pistolers



enmig de la llum del dia, allò era de debò
seriós i no gens fàcil



d'arreglar amb les autoritats.


Es plantà al llindar; amb una pregona
llambregada, en tingué prou



per a escodrinyar les finestres de l'hotelet; en no
veure-hi res de



sospitós, continuà cap als vehicles.


--Prou! --cridà cap als seus companys--. Cap
dins, de pressa!



Som-hi!


D'un gran bot, es ficà dins un dels dos
cotxes; els seus homes



s'arraïmaren en dos carrolls i, pràcticament
alhora, les dues màquines



engegaren i s'allunyaren carrer avall a tota erra.
Esquivant-lo de



centímetres, passaren un urbà qui, com
un boig, els xiulava el xiulet;



sense fer-ne cap cas, continuaren accelerant, dret
cap al recer segur



del quarter general. Els ulls de Tony espurnejaven de
ràbia freda i



assassina, però, de fet, part dedins estava
content d'allò més.



Novament, hi havia la guerra!


--Eren al segon pis de l'hotel, patró --li
panteixava un dels seus



estiracordetes--. Els hem guipat perfectament: eren
dos; l'un feia



servir una Thompson, l'altre tirava amb una
autòmatica.


La Thompson éra la mena de metralladora que
els gàngsters moderns



s'estimaven més d'emprar, una maleïda
màquina de mort molt lleugera de



traginar i tan fàcil de manejar com qualsevol
fusell. Tot i que pesava



menys de cinc quilos, ruixava cent bales per minut.


Un cop arribats a l'hotel, Tony pujava immediatament
al seu despatx



i des d'allí trucava el fiscal del districte.


--Escolteu, gairebé si no em pelen. M'han
disparat de valent des



del segon pis de l'hotel Victor --informava, gairebé
enjogassadament.


--Sí, ja ho sé. Acabo de rebre'n
notícia directament de la seu de



162
les oficines d'investigació.


--Això segur que és una iniciativa de
l'organització d'en Bruno.



Què penseu fer-hi?


--Exactament el que vaig prometre que faria a la
nostra darrera



reunió. Aquesta nit passarem el bol; tants
d'elements de la banda de la



part alta com poguem enxampar-hi, els interrogarem i
els durem davant



del jutge de bon de matí.


Tot el qual sonava molt bonic, rumiava Tony, però
que, fet i fet,



no volia dir res; perquè allò més
segur i normal era que a hores de



llavors els atacants físics ja fossin qui sap
el lluny, mentre cap dels



altres no en parlaria ni mica; de fet, el més
probable era que cap



d'ells no n'hagués sabut res fins que no ho
havia llegit als diaris o



com a conseqüència del mateix arrest; tot
plegat, l'oficina del fiscal



no fóra capaç de provar-los-en res de
més seriós que el fet que



portessin damunt, d'amagatotis, alguna mena d'arma.
Doncs, Tony



comprenia que tant la tirada del filat policíac
com tot l'enrenou



subsegüent, de debò no significaria sinó
un gran cop de teatre per tal



de donar teca als diaris perquè llavors
l'encolomessin al públic.


Ara, Tony també s'adonava que desaprofitar una
avinentesa com



aquella hauria estat imperdonable. Encontinent,
cridava una dotzena de



pistolers en els quals tenia més confiança
i, durant tota una hora, els



instruïa sobre els detalls d'un pla que s'havien
d'apendre de memòria;



un pla, de fet, que havia d'esdevenir el cop més
sonat realitzat pel món



del crim fins llavors a la ciutat.


Els diaris del vespre, sempre bon tros més
sensacionalistes que no



pas els publicats al matí, feien molt de
soroll a propòsit del l'atac



del migdia, el qual presentaven amb titulars immensos
i a força



columnes. És clar que alguns bocins
d'informació eren, per a Tony,



interessants d'allò més. S'esqueia que
els pudents, bo i escorcollant



l'hotel després de l'atemptat, havien trobat,
al segon pis, en una



163
cambra amb finestra al carrer, de primer una
metralladora Thompson,



després una automàtica buida i,
finalment, un home mort amb una dotzena



de bales al cos. I el bo era que, més tard, el
mort havia estat



identificat com a un tal Steve Libati!


--Malparit! --bleixà Tony, ple de verí--.
Caragirat dels collons.



Mira que trair... Però els meus l'hi fotien
pagar car. O, si no, és el



seu propi soci, qui li buidava el carregador a
l'esquena, de por que no



fos que es repensés, i es caragirés una
altra vegada i parlés, i ara ell



en sortís rebent. Tant se val, d'una manera o
altra, ja se li veia a



venir; merescut que ho tenia, i tant.


Tony s'estigué una estona estudiant-se tots
els angles de



l'esdeveniment. La identificació d'un dels
criminals com a antic



lloctinent seu aportava un nou element digne de
consideració. Al



capdavall, prou hi havia la possibilitat,
naturalment, que tot allò no



hagués estat sinó un simple exemple de
venjança personal. Libati qui li



tornava la pedreta; però no, la probabilitat
d'aquell escenari era ben



minsa; car al personatge li mancava prou cervell.
Doncs, allò havia



d'haver estat planejat per algú amb un do per
a les maquinacions, i



ningú més destre per a això que
l'amic Samfaines, el qual aprofitava el



ximplet Libati com a eina ben disposada per al
treball. Tot denunciava



que Libati, en veure's acomiadat per Tony, s'havia
ajuntat amb els de la



part alta, els quals l'admitien a llur si sobretot
pel cabal



d'informació de primera mà que portava
i també pel fet que es veia d'una



hora lluny i se sabia l'odi amb què es mirava
el qui considerava un



usurpador, és a dir, Tony, ara el dirigent
d'una banda rival.


Una mica més comcals amb tot aquell cas, els
diaris del matí duien



la notícia que, durant la nit, el bol més
complet de feia anys havia



estat passat per la part alta, amb el resultat que un
gran nombre de



membres de l'organització criminal que s'hi
aixoplugava s'havia vist



arrossegat per les xarxes de la policia. Molts dels
integrants de la



164
banda, inclòs l'astut Samfaines, havien estat
enxampats i ara



descansaven en cel·les de la presó,
d'on sortirien aquell mateix matí



per tal d'aparèixer davant del jutge, acusats
de tot un plec de



malifetes.


A dos quarts de deu, Tony feia pujar en dos gran
cotxes tancats els



seus dotze pistolers tan acuradament escollits, i
tots plegats emprenien



el camí de la petita expedició que ell
ja s'havia empescada el dia



abans. Quan arribaren a les envistes de jutjat adjunt
a la policia on



sabia que els de la part alta es veurien inculpats,
menys d'una illa de



cases enllà, Tony indicà que
arrambessin els cotxes a la vorera, però



que en deixessin els motors engegats, per tal d'en
acabat poder fugir a



l'acte, i aleshores anà distribuint els seus
homes pertot de punts



estratègics del carrer. Se'ls esguardà
com prenien posicions i llavors



somrigué calmament bo i tastant amb
anticipació el dolç resultat de tota



l'operació. Tantost com Bruno Samfaines i els
seus sortissin lliures



(com poc dubtava que ben aviat en fóra el
cas), la sorpresa que



s'endurien fóra d'upa. A més a més
que, naturalment, en sortir del



jutjat, només podien fer-ho completament
desarmats. Tot li deia que



aquell dia l'osca, o més aviat la corretgeta,
que l'organització de la



part alta patiria en el seu tronc fóra
d'aquelles que fan periclitar



tota la planta.


De sobte, s'esbatanaren les dues fulles de la porta
del comissariat



de policia (el jutjat era al pis de sobre) i tot un
doll de pudents,



tant d'uniforme com de paisà, en sobreeixiren
i s'abocaren damunt els



homes qui Tony tenia apostats.


--Merda! --escarritxava ell, des del seu seient part
dedins un dels



cotxes, al costat del xofer--. La bòfia els ha
clissats. Trepitja, fotem



el camp!


El gran cotxe es bellugà i a tota erra tombava
la cantona, però no



pas abans que dos trets no haguessin espetegat des
del carrer i que dues





165
bales no haguessin tustat durament contra el cul de
la màquina.


--Atura't! --manà Tony i el vehicle fou frenat
en sec. Tot i que



eren molt a prop del comissariat, eren tanmateix fora
del seu camp de



visió--. Dóna'm el teu trabuc!


Ràpidament, el xofer li passava el seu
revòlver i Tony, amb calma,



el tirava claveguera avall, per un embornal ben
convenient que hi tenien



a la vora. Llavors hi llençava així
mateix la seva feixuga automàtica i



es desenganxava l'automàtica petita del seu
lloc de sempre, a la



butxaqueta de l'armilla, i se l'enfonyava dins un
mitjó. Quan els dos



de la secreta trencaven la cantonada i arribaven mig
esbufegats i amb



els revòlvers a punt (tal com ell s'havia
imaginat que vindrien), ja els



esperava dret a la vora del cotxe.


--Què passa, volíeu enraonar amb mi?
--demanava, amb cara de pocs



amics.



--Tu ho has dit --panteixava un d'ells--. Sort que el
tinent Grady



ha tinguda la pensada de guaitar per la finestra i de
seguida ha



reconeguts alguns dels teus goril·les monejant
i sense cardar res pel



carrer, o a hores d'ara tindríem un pilot de
morts assassinats justament



al rampeu de la nostra entrada.


--Tinent Grady, dius? --interrogava Tony,
plasentment--. Molt bé,



ja procuraré recordar-me'n.


--Se m'en fot, que te'n recordis o no. El que heu de
fer, parell de



brètols, és venir amb nosatres, tant
l'un com l'altre.


--Puc veure'n l'autorització?


--Quina autorització? Acabo d'eixir corrents
del comissariat.


--Doncs, de què ens acuseu?


--De dur damunt armes amagades.


--Ah, sí? Doncs jo no en porto pas cap.


--Que no? --el cepadot detectiu s'exclamava,
incrèdul--. De debò?



Hum, fent-nos perdre el temps, oi? Apunta-me'ls bé,
Jim, que els



166
escorcollaré.


Minuciosament i ràpidament, palpava Tony i
cercava a veure què l'hi



trobava damunt, però sense pensar a anar
genolls avall. Palesament



destemptat de no haver trobat res, treia el xofer del
cotxe amb una



estrebada i també l'escorcollava, amb el
mateix resultat nul.



Evidentment esborneiat, romangué
esguardant-se'ls, tot tractant



d'escatir què s'havia esdevingut, car poc era
gens concebible que



haguessin sortit a fora desarmats. Llavors tingué
una idea, cosa que de



tant en tant li arriba a algun detectiu
excepcionalment intel·ligent.


--Ja ho tinc! --cridava, amb sobtat entusiasme--. Les
heu deixades



caure o les heu amagades en algun indret del cotxe.
Murrieries de gat



vell com vosaltres, oi?


S'atansava al cotxe amb el mateix posat com ara si
anés a desfer-lo



bocinet a bocinet. I se'n sortí força
bé, atès que no tenia a mà ni



dinamita ni d'altres eines per tal d'ajudar-se'n. És
clar que, al



capdavall, tampoc no trobava res amb què
incriminar-los-en.


--Satisfet? --digué Tony--. Us he dita la
veritat. Aquest matí



havíem sortit com aquell qui diu de passeig,
una miqueta. I podeu estar



segurs que no em fa gens de gràcia que ningú
tracti d'abonyegar-me el



cotxe mentre m'hi passejo --on es treia dos bitllets
de cinquanta dòlars



de la cartera i en lliurava un a cadascun dels dos
gurrípies, els quals



encara estaven tot perplexos--. Apa, doncs, xiquets,
compreu-vos una



bona capsa de cigars i oblideu que aquest matí
m'heu vist passejar per



aquesta barriada. I jo tampoc no diré a ningú
quina espifiada de



capdecony no heu feta amb mi.


Pujà al cotxe i se n'anaren rodant; abans de
trencar la tercera



cantonada, ja es treia del mitjó l'automàtica
petita i se la col·locava



a la butxaca de l'abric, preparat per a qualsevol
avinentesa.


--Bufa, patró! Hòstia, això sí
que és tenir els nervis trempats



--exclamava el xofer, amb admiració.




167
--Si els pudents fossin tan vius com nosaltres, no
podríem ni



sortir de casa --sentencià Tony, fent-se el
savi.


Arribat al seu despatx, despenjava l'aparell i
trucava el capità



Flanagan a la seu de les oficines centrals.


--Aquí Tony Camonte! --bramava,
barroerament--. Em diuen que acaben



d'enxampar alguns dels meus homes a l'avinguda
Lawrence.


--Sí. Jo mateix me n'acabo d'assabentar.


--Bé, doncs. Vejam quantes d'hores s'hi hauran
d'estar, tancats. El



tant que em costeu hauria de servir-me per a alguna
cosa, no fa?


--Greu que em sap, Tony, però, tan lluny, no
puc fer-hi pas gaire.



S'hi fossin ací a les oficines, home,
aleshores sí, encara com aquell;



però si fotia massa el nas per alli baix,
malament, rai; ho trobarien



una mica estrany, saps? El pitjor és que no hi
vingués cap escorniflaire



tastaolletes de periodista i n'esbarriés la
lleterada als quatre vents.



Això i tot, ja faré prou els perquès
perquè ningú no surti acusat de res



de més greu que no pas portament d'armes de
foc ocultes. Ara, més et val



que els enviïs a correcuita algun esmocalleis
qui doni la cara per ells.


De manera que a Tony li tocà de trucar a un
dels hàbils advocats



qui tenia a les seves ordres per tal que anés
a representar els seus



efectius a l'hora que els presentessin al jutge.
Després, s'enfonsava a



rumiar, tot rosegat per les ganes de venjança.
Un pla que se n'anava en



orris. El proper havia de reeixir-li, per força.












168
XX




Un matí, Tony Camonte rebia una invitació
d'aspecte d'allò més



prestigiós; en una tarja molt decorada amb
gravats, hom el convidava a



la sessió inaugural del Woodland Casino, un
nou hotel i casa de jocs



obert entre els camps, força lluny de la
jurisdicció de les autoritats



de la ciutat, però tampoc tan remot que no
estigués a l'abast dels



ciutadans. La tarja indicava així mateix que
un ball de màscares fóra



l'esdeveniment de la nit inaugural i que només
s'hi podria entrar amb



aquella invitació expressa i la targeta
inclosa.


Atès que, per comptes de parlar clar, hom hi
escrivia "Bal Masqué",



Tony es quedava a l'escapça quant al gran
esdeveniment. Però allò tant



li feia; car el que de debò li interessava era
la resta. Com la majoria



de persones acabalades, però rebutjades per
l'alta societat per motius



de procedència, Tony sentia una curiositat
gairebé irresistible per a



esbrinar com es vivia en els llocs exclusius. Tot i
que se n'adonava,



que d'invitacions com aquella en devien haver
enviades a centenars, allò



poc li impedia d'estar ben content d'haver-ne rebuda
una; la seva



vanitat se'n sentía tota pessigollejada, car,
al capdavall, el fet era



que molts dels qui haurien volgut anar-hi ho tenien
vedat de bon



començament.


Durant una estoneta, s'enjogassà amb els
plasents pensaments que a



poc a poc assolia d'anar esdevenint un home de pes
dins la ciutat. És



clar que, ben aviat, se li imposava la desconfiança
natural que tenia de



tot i de tothom, nada de l'amarga experiència
i de la seva murrieria



nadiua. Tot plegat, allò devia ésser
alguna mena de parany, potser un



intent d'agafar-lo cul enlaire. Escodrinyà la
targeta gravada que venia



amb la invitació. No hi podia identificar res
d'estrany, de tota manera,



però, les seves efímeres il·lusions
en la possibilitat de magnificència



social ja s'havien foses del tot, gràcies al
seu sentit innat de la



169
precaució. Al capdavall, era segur que, pel
cap baix, la meitat dels



gàngsters de Xicago també hi foren, en
un lloc com aquest, ideal per a



atreure aqueixa mena de gent, la qual s'hi arraïmaria
per a practicar-hi



l'esport que preferia. Ara bé, que no es
pensessin pas que ell era tan



ruc de deixar-se entabanar per un joc tan insuls. Amb
dits forts i



nerviosos, rebregà alhora tarja d'invitació
i targeta d'admissió i les



llençà a la paperera.


Pocs minuts més tard, sonava l'aparell de
telèfon que li raïa prop



del colze. Era Jane.


--Preciós, afanya't a venir cap a casa només
per a una estoneta de



no res, vols? --li demanava ella--. Haig de dir-te
una cosa molt



important.


--Per què no me la dius ara?


--No puc, home. Mai no saps qui hi fica el nas ni
l'orella, per



telèfon; qualsevol desgraciat pot estar
escoltant: algun pudent o què ho



sé, jo.


--I no et pots esperar fins que arribi, al vespre?


--Podria, sí --dubtà ella--. Però
m'estimaria molt més que



vinguessis ara.


--Bé, doncs. Bah, au, ara vinc --remugava
Tony.


Llavors, en acabat d'haver reunits els seus
guardaespatlles, se'n



tornava cap a casa. Deixant els seus homes a la porta
de l'edifici,



pujava de pressa cap al seu pis de luxe, tota
l'estona pres d'un vague



neguiteig. Tanmateix, trobava Jane riallera i
contenta.


--Preciós! --exclamava ella, tota xiroia--. Ja
sé on podrem



enxampar-lo, en Bruno... Demà a la nit va a la
inauguració del nou



Woodland Casino. Aquí tenim l'avinentesa que
tant esperàvem.


L'esguard d'ell es féu encara més
penetrant.


--Ahà? --digué--. I això d'on on
has tret?


--No t'ho puc dir. Si et plau, no m'ho demanis; no et
pensis que



170
n'estic gaire contenta, de la manera com me n'he
assabentat; ara, la



qüestió és que ho hagi pogut
saber. I aquesta és l'avinentesa que volíem



per a treure'ns-el de damunt, Tony, aprofitem-la. En
un lloc com aqueix,



no hi anirà pas a cercar raons, no hi ha
perill; i per força hi portarà



pocs goril·les, potser no n'hi portarà
cap i tot. Sigui com sigui, és



una festa que s'hi va disfressat, amb caretes i
vestits d'època i de



fantasia; ningú no sabrà qui som.


--Ah, no? I com sabrem nosaltres qui són ells?


--Aqueixa serà la nostra feina; ja ens
espavilarem.


--Bé, doncs. Saps què? Ja m'hi pensaré.


Tornà al seu quarter general, se n'anà
a treure de la paperera la



rebregada targeta d'admissió, que ara
esdevenia tan important, i, fins a



l'hora de plegar, es ficava a pensar-s'hi. Hi havia
quelcom com ara un



pressentiment que li deia que faria millor de
deixar-ho estar i que no



hi anés pas; ara, tot plegat, la temptació
de poder matar Bruno era



massa forta i, al capdavall, es decidia a fer el
vaitot.


L'endemà de matí, acompanyat de quatre
guardaespatlles, sortí al



carrer a comprar les disfresses. És clar que,
fet i fet, no s'enduia



res, perquè no volia que ni els venedors ni
els altres clients poguessin



endevinar més tard quin vestit portaria
damunt. Tenia por que, llavors,



aquella informació arribés al
coneixement dels seus enemics; comprenia



perfectament que la seva seguretat depenia sobretot
del fet de saber



preservar una anonimitat total. Després de
migdia, ja enviava un dels



seus a comprar-li el vestit típic d'Enric VIII
d'Anglaterra. Mentalment,



durant la inspecció del matí, havia
escollida aquella disfressa perquè,



part davall dels plecs i plecs de vellut, li permetia
d'amagar-hi un



pilot considerable d'armament i també perquè
la barba artificial que



anava amb el vestit li dissimularia d'allò
millor la cicatriu de la



galta esquerra.


Passades les deu del vespre, s'enduia Jane, molt
bonica disfressada





171
de Julieta, en un cotxe on els acompanyaven, com a
guardaespatlles,



quatre pistolers experts i impertèrrits. Dos
d'aquests darrers, gràcies



al fet que eren més aviat petits i primets,
anaven vestits amb



disfresses de dona, de manera que, tot plegat,
semblaven un esbart ben



xamós de tres parelletes. Abans, de manera que
ni la matrícula ni el



cotxe mateix pogués alertar els seus enemics,
Tony havia tinguda la



pensada de fer que un dels seus homes li'n llogués
un de ben bo per a



aquella nit, però molt més petit i de
millor preu que no els que feia



anar normalment. Ara, era un vehicle ràpid,
això sí; aquell havia estat



un requisit essencial.


A uns cent metres de l'indret, Tony aturava el cotxe
i tots sis



s'ajustaven les caretes i postissos. Llavors menava
el cotxe fins a prop



de l'entrada i el deixava parat de cara a la
carretera. Tony estava una



mica preocupat que potser li retraurien que portava
massa de gent per a



una sola targeta d'admissió; ara, al contrari,
en presentar-la al



porter, el qual anava també amb careta i
complicadament disfressat com a



guarda d'un harem turc, aquest els feia la reverència
i els convidava a



entrar ben obsequiosament i anhelosa. És clar
que Tony poc s'imaginava,



en realitat, amb quin anhel autèntic no els
invitava, car en aquest



afer, a hores d'ara, ja hi havien un pilot de detalls
que ni Jane no



havia estat capaç d'esbrinar ni ell
d'ensumar-se. Per exemple, quelcom



de ben bàsic que Jane, fet i fet, no havia
sabut trobar era el fet que



aquell nou local pertanyia a Bruno Samfaines; i el
que Tony mai no havia



somiat ni sospitat era que la targeta que ell rebia
era l'única que duia



gravada, al racó esquerre, el mot "Apostes".
Vet ací, doncs, que, al



mateix moment que entraven, hom ja els identificava
irremeiablement. De



fet, tot plegat, de tot el batibull, ells n'eren els
hostes d'honor,



baldament ho ignoressin, és clar.


El Woodland Casino era un lloc més elaborat i
grandiós que



normalment no eren els de la seva mena. El pis de
baix l'ocupava



172
sobretot un gran menjador, arreglat a l'estil d'un
cabaret, amb una



pista de ball al bell mig. En un dels caps del
menjador, des d'una



estrada, una bona orquestra tocava, ben fort, música
fàcil de jazz per a



ballar, mentre, amunt i avall, tot un escamot de
cambrers s'esquitllaven



pertot arreu amb safates amb teca i mam. Tony i
acompanyants, tota



l'estona sotjats, sense saber-ho, per una dotzena de
parells d'ulls



assassins, donaren un cop d'ull a la gentada i
s'enfilaren escales amunt



cap al primer pis.


Allí, es trobaren que tot hi era una
distribució de cambres, on hom



podia jugar gairebé a qualsevol mena de joc
que li permetés d'apostar la



seva sort, o potser habilitat, contra les del qui
menava el joc o tenia



la banca. A més a més, pertot arreu,
les messions que hom hi posava eren



de diner llarg. Sense parar-hi gens de compte, Tony
es ficà a veure com



li rodava la ruleta i, potser precisament perquè
tant li feia guanyar



com perdre, en mitja horeta ja s'havia embutxacats
més de dos mil



dòlars. Amb l'esperança de
recuperar-los per a la banca, el crupier



l'esperonava a continuar posant, però ell féu
que no amb el cap i



s'endugué els seus acompanyants lluny de la
taula.


Tornaren a baix; ara la gentada encara hi era més
atapeïda i més



alegre i cridanera; tot i que allò era una
sorollada esgarrifosa,



l'efecte era divertit, i tant Tony com la companyia
se n'haurien



encomanats de seguida, de tota aquella gatzara, si no
hagués estat,



doncs, que tot plegat ells només hi eren per a
una tasca ben mortífera.



Tony mateix es trobava tot tens i no tenia ganes de
dir res, com sempre



que es preparava per a reeixir un cop assassí
d'aquells. Un moment,



xiuxiuejava cap als seus estiracordetes per tal
d'avisar-los que no se



li enganxessin pas tan a la vora, no fos cas que
encara acabessin



aixecant sospites; ara, això sí, que
continuessin vigilant amb els ulls



ben oberts. Ell i Jane ballaven tres o quatre peces,
alhora que les



altres dues parelles feien el mateix, tampoc no gaire
lluny. Llavors,



173
s'enduia Jane a part.


--Barreja't amb la gent una miqueta --li manava--.
Mira si trobes



si en Bruno ha vingut i, si hi és, quina mena
de disfressa porta sobre.


Jane féu que sí i, a poc a poc, se li
va anar allunyant. Tony,



mentrestant, foradava deliberadament la multitud amb
el seu penetrant



esguard; ves si baldament sabia de què Bruno
anava vestit! De tant en



tant, no podia evitar que els ulls se li n'anessin
cap alguna dona



excepcionalment ben feta i magníficament
abillada; llavors, de cop i



volta, se li clavaren en la femella més
meravellosa de totes les qui hi



havien. Era alta i esvelta i portava un vestit blanc
i llarg, palesament



un d'aquells tan cars, que arrossegava una cua
sumptuosa; així mateix,



per tal d'arrodonir-ne l'efecte, al capdamunt del cap
hi portava una



corona ben ornada i tota engalzada de brillants.


La veia per primer cop al moment que ella caminava, i
era



precisament la manera de caminar que l'havia
impressionat tant, car,



quan caminava, es captenia tan agraciadament i amb
tanta de majestat que



li semblava que era de debò la reina de somni
qui ella feia veure que



era. Una manera de caminar, tot sigui dit, que ell
estava segur de



reconèixer; tractà de recordar on
l'havia vista, però fracassà; ara, que



en coneixia l'estil, allò sí,
definitivament; algú amb aquella manera



idèntica de caminar havia encreuat passos amb
ell, algú amb qui el



pressentiment li deia que no era gens de recomanable
de tornar a



ensopegar-se.


Continuava sense perdre-la de vista, encara tractant
d'aquissar la



memòria, quan al capdavall se n'adonava que la
reina rebia, tot plegat,



moltes d'atencions de part d'una figura qui
representava Satanàs, un



personatge amb capa, alt, ben plantat, elegant, i qui
es bellugava amb



la gràcia i l'agilitat d'un cos ben entrenat i
dirigit per una



intel·ligència d'allò més
eixorivida.


Finalment, ella deixava estar el seu company tot
vestit de vermell



174
i ara s'atansava cap on Tony era. Quan es trobaven
davant per davant, la



dona dubtava una miqueta i, en aquell segon que
s'aturava, s'esguardava



Tony amb tota la intenció. Tot i que la
màscara al voltant dels ulls



feia la llambregada curiosament enigmàtica,
l'espurneig que se'n



filtrava no semblava enganyar gaire: allò era
la promesa palesa d'una



invitació. Aleshores, ella continuava
endavant. Tanmateix, quan arribava



a l'arc esbatanat de la porta, es tornava a aturar i
ara llambregava cap



enrere directament devers ell; llavors travessava la
gran entrada; tot



havia estat tan clar com si ho hagués dit mot
per mot. Ella se n'anava



cap al porxo de l'eixida i li feia l'aleta perquè
volia que ell li anés



al darrere. De moment, engrescat per la promesa
sucosa de l'embolic,



Tony es posava a seguir-l'hi impulsivament.


En aquell instant, tanmateix, de sobte se'n recordava
on havia



vista abans aquella manera de caminar. Katherine
Merton se li



materialitzava a la memòria, la noia qui, fent
veure que era periodista,



s'introduïa al seu despatx privat, aquella qui,
en realitat, era la



xicota de Bruno Samfaines. Ara ja sabia, doncs, qui
era Satanàs. A fe de



Déu també que era un uniforme ben
apropiat per al Samfaines, pensà. I



aquella capa ampla, només calia alfarrassar el
pilot d'armes que devia



celar. Il·luminats per una guspira del seu
magí, l'argument i la



pregonesa del complot li venien sencers a l'esment.
Una detall li



mancava: com havien descobert la seva identitat; ara,
que sabien qui



era, allò era clar com l'aigua neta. I la
meuca qui volia fer-li picar



l'ham perquè sortís al porxo i allí
se'l poguessin carregar sense posar



en perill la vida dels altres clients. Tot molt ben
calculat, això, rai;



és clar que el resultat no fóra pas tot
plegat el que ells gairebé ja



devien donar per descomptat.


S'afanyà escales amunt i guaità enfora
per una finestra.



Efectivament, quatre o cinc personatges amb careta i
disfressats es



bellugaven a poc a poc davant de l'entrada. I entre
ells hi havia el



175
diable amb la seva capa. Tot era un parany mortal;
ara n'estava



convençut.


Tornà cap a baix i, sense perdre temps, però
prou pausadament per



tal de no despertar sospites, va reunir el seu
grupet.


--Pren Jane i fica-la al cotxe --ordenava a un dels
pistolers qui



també anava vestit com una dona--. Sense
córrer... Però tingues el cotxe



preparat per a fugir... Som-hi, els altres veniu amb
mi.


Sabia qui ni Jane ni la dona de mentides no estaven
de moment en



perill de rebre les bales dels assassins. Car qui
volien pelar era ell.



Amb els tres pistolers al seu darrere, passà
la barra de caoba d'un bar



assetjat per tants de clients assedegats que n'hi
havia tres rastelleres



atapeïdes, i, tombant cap a l'esquerra, s'enfilà
cap a la cuina, on



estava segur de trobar una altra porta que menés
a l'exterior. De



seguida el veia, un cancell obert. Abans que ni el
coc ni els seus



ragatxos de cuina es poguessin refer de la sorpresa,
Tony ja s'havia



endut els seus cap a la nit. Llavors, secretament i
de pressa,



s'esmunyiren cap endavant; arribats a la cantonada,
Tony es repenjava



una mica i guaitava amb molt de compte devers el
davant de l'edifici.



Els qui els esperaven encara hi eren, intensament
preparats. Al porxo,



la bella figura tota de blanc tornava a esguardar cap
al replà de



recepció. Era evident que la xicota no se'n
sabia avenir que ell no



l'hagués seguida i es demanava què el
destorbava perquè trigués tant a



aparèixer.


--Veieu aquells desgraciats d'aquí davant?
--mormolava, amb veu



ronca, cap als seus--. Bruno Samfaines i companyia,
qui ens la volen



cardar per darrere i de cop-descuit. Però els
en donarem gràcies i els



tornarem la pedreta abans de rebre-la. Vosaltres
ocupeu-vos dels altres.



Per a manguis el dimoni. Som-hi.


A poc a poc, Tony aixecà la feixuga automàtica
i apuntà curosament;



llavors, ferm, el seu índex va prémer
el gallet i l'arma parlà amb un



176
espetec de tro. Quan va veure que la figura vestida
de vermell tot



seguit trontollava i llavors s'esbaldregava
completament, l'envaïa una



gran alegria; així i tot, amb deliberada
precisió, encara engegava



quatre trets més contra el personatge ensorrat
de bocaterrosa. Alhora,



els seus també disparaven; al seu voltant, els
revòlvers guspirejaven i



espetegaven vegada rere vegada. És clar que
els enemics també



contraatacaven; adés, amb el primer tret,
tothom s'havia estampat



automàticament damunt el terra, amb què
reduïen la superfície de



vulnerabilitat que oferien, i ara disparaven
vehementment. Tony i els



seus companys sentien els xiulets i els impactes
sords que feien les



bales pertot arreu. Al començament, quatre
revòlvers esclataven a llur



davant; una mica més tard, només eren
tres; llavors, dos; en acabat, un.



Finalment, el soroll cessava del tot.


--Som-hi, de pressa! --cridava Tony, tot content, i
ja corria cap



al cotxe que els esperava uns quinze metres més
enllà.


S'hi ficaven gairebé tots alhora, en una pila,
i immediatament el



cotxe fugia a tota erra.


--Trepitja, trepitja fort! --manava ell; car sabia
prou bé que dins



el casino devia estar ple d'altres pistolers i no
tenia ganes llavors



d'haver de tornar a començar la batalla. Quan
tombava el cap cap



endarrere, tenia temps de veure, per casualitat, com
la reial figura



tota vestida de blanc s'esbaldregava desmaiadament
damunt el terra del



porxo i com tot de gent emergia per la gran entrada
de porta doble.


--Hòstia, avui sí que ens n'hem escapat
d'una i bona! --exclamava



Tony, dementre que l'automòbil els duia
ràpidament cap al quarter



general--. Sort que me n'he enrecordat com caminava
aquella meuca, si



no, aquesta vegada sí que no hi havia déu
qui em salvés. Ara, que ho



tenien ben conjuminat, tu! Ei! --cridà, tot de
sobte, tombant-se cap a



Jane, amb una cara plena de malfiança
ferotge--. I tu què en saps i no



dius, de tot això?




177
--Ai? Què vols dir?


--No et comencis a fer la ruc; ho saps prou bé,
el que dic --remugà



ell--. No em diràs pas que no sabies que ho
tenien tot muntat per



fotre'm el ganxo, aquesta vegada?


--És clar que no! Quines coses de dir.


--Doncs ja m'explicaràs d'on ho treies, que
ell segur que fóra aquí



aquesta nit i tot allò.


--M'ho havia dit la seva amiga, la Katherine.


--Qui dius? Com collons t'ho has manegat, per a
fer-la parlar?


--És que és la... meva germana.


--Hòstia, ara sí que em voldria morir!
Guaita, tots aquests dies



que he anat fent si fa no fa de cunyat d'en Bruno
Samfaines, el meu



pitjor enemic. Redéu, tu, en quins embolics de
família no m'he fotut.


--Em pensava que ahir pel matí, quan ens vam
trobar, li treia tot



de coses que, si no m'hagués feta la múrria,
no m'hauria pas dites



--continava Jane, en una veu tota tremolosa, car la
tensió la guanyava i



era a punt d'esclatar en llàgrimes--. Però
es veu que, tot plegat, només



em va parar un parany i jo hi queia com una ruc; ella
i en Bruno em



feien servir d'esquer per a enxampar-te.


--Bah, dona, ara tant se val --contestava ell,
generosament--. La



qüestió és que nosaltres l'hem
pescat a ell.


Durant uns quants de dies, la mort sobtada i
misteriosa de Bruno



Samfaines esdevingué la sensació de
tota la ciutat. El seu funeral fou



d'allò més lluït; hi assistiren el
fiscal del districte, el director de



tots els cossos de policia, onze jutges i, tot
plegat, uns dos-cents



cotxes atapeïts amb polítics i d'altres
brètols i trinxeraires. Tony hi



trametia una corona de flors que li costava dos-cents
dòlars, i ho



considerava la millor inversió que mai no
havia feta fins ara; de fet,



la seva única recança, pel que feia a
tot el bugat, era que no hagués



178
tinguda l'avinentesa d'haver-la tramesa més
aviat, aquell cony de



corona.












XXI




S'escolava si fa no fa un any sense gaires
esdeveniments dignes



d'esment. Només pertorbat de lluny en lluny
per alguns efímers esclats



esporàdics i desorganitzats, Tony continuava
augmentant el seu poder



fins que li era gairebé massa feixuc de portar
i tot. A més a més, no



cal dir, els seus ingressos soprepujaven de molt els
que mai no hauria



somiat d'obtenir. Tot plegat, allò que gairebé
no fos mai vist enlloc, a



despit d'ésser tantes de vegades el
protagonista d'articles de diaris i



revistes i el personatge qui sovint era a la boca de
tothom, al



capdavall l'havia convertit en una figura
llegendària, un símbol de la



reeixida on podia menar el món del crim.


Dues notícies espigolades dels diaris i
referents a la seva família



despertaven la seva atenció. La primera deia
que son pare s'havia mort i



la segona que son germà havia estat promogut a
tinent de detectius, és a



dir, virtualment, al lloc de segon de tota la bòfia
secreta. Tony



responia al primer cas bo i fent que un dels seus
advocats de confiança



arreglés els papers per tal que cada mes
pogués pagar a sa mare mil



dòlars nets, en acabat de fer-li avinent que
un parent seu misteriós



s'havia mort en terres de cap a Califòrnia, de
les propietats del qual



li tocava, doncs, aquell benefici mensual. Per al
segon cas, Tony li



reservava la resposta d'una forta, llarga i irònica
riallada. Havia



sentit a dir, de diferents procedències, que
són germà no era tampoc



179
gaire llepafils a l'hora de parar la mà i
rebre-hi untets, i també que



les dones el feien anar prou de corcoll, tot i que ja
tenia dona i



mainada. Tony no podia amagar un gran somriure quan
pensava el rebombori



que hi hauria si mai es descobrís qui era el
germanet de l'excel·lent



tinent del cos de detectius de la policia, Ben
Guarino: el famós



autèntic Tony Camonte, de malnom
Esquerdagaltat.


Ell i Jane encara vivien plegats; cada dia discutint
una mica més



ferotgement, però plegats tanmateix. Havien de
canviar de casa força



sovint, tan aviat com els propietaris dels edificis
de pisos de luxe on



ells plantaven residència s'assabentaven de
qui eren en realitat. Ara,



que tant els feia, perquè ells continuaven
gaudint d'allò millor que la



vida podia oferir i es podien permetre de refregar
enormes feixos de



bitllets per les cares encarcarades dels esquenadrets
de "bona societat"



qui carrinclonament els clavaven el moc de no
voler-los a la vora. De



fet, Tony trobava que, malgrat tot, el món
estava prou ben parit; l'èxit



hi era relativament fàcil, sobretot si hom no
filava gaire prim quant



als mètodes d'arribar-hi. Perspicaçment,
s'afigurava, amb raó, que molts



d'altres milionaris també havien descobert
aquest fet al començament de



llurs carreres.


És clar que tanta d'inactivitat a la llarga
l'ensorrava. Com aquell



qui diu, s'aixecà, s'estirà en una bona
pandiculació i començà a cercar



part de per on es podria eixamplar, quins nous mons
podria conquerir i



colonitzar. Deia la gent que cap a llevant,
concretament a Nova York,



era on hi havia el mercat més lucratiu per a
licors d'estranquis i



d'altres negocis bruts. No era pas que no hi
tinguessin bandarres i



valents, és clar, però eren més
carallots i no estaven pas acostumats



als mètodes més contundents dels de
Xicago. Allò de trobar-se tot de



sobte amb metralladores i bombes i "pinyes",
deixaria aquells datpelculs



d'efeminats llevantins més erts d'esglai que
no pas raves.


S'esqueia, tanmateix, que precisament llavors el
rum-rum feia



180
córrer pertot arreu que els mateixos
novaiorquesos guaitaven cap a



ponent amb ulls cobejosos. I no era pas que no hi
comencessin a haver



detalls que prestaven credibilitat a la brama. Car es
donava per



assegurat que el notori Frankie Wales, el més
despietat dels cappares de



la part de llevant del país, planejava, amb
tots els ets i uts, una



campanya per terres del mig-oest, és a dir, de
banda de Xicago, amb els



mateixos mètodes i armes més bèsties
dels gàngsters locals. Quan li ho



contaven, però, Tony només se'n reia
desdenyosament i els lloctinents



qui li venien amb aqueixes històries havien
d'acopar el bec. Hi era



massa fort i poderós, massa conegut fins i tot
a Nova York, perquè ningú



no gosés ni de somiar de venir-li a disputar
el territori i robar-li a



mastegots poder i riqueses. Ara, la idea d'una
batalla imminent li



tornava a portar l'antiga vivor als ulls. Encara tant
de bo algú



intentés de ficar-se-li enmig, prou li
ensenyaria el que és bo. I no



solament no perdria ni un dit del seu territori, ans
allò li oferia



l'avinentesa de capturar el del seu nou enemic, fos
als capdavall qui



fos.


Allò que s'esdevingué una nit que
sopava al menjador de l'hotel que



era alhora la seu del seu quarter general, li féu
canviar l'opinió que



fins ara li havien merescuts tots els informes que
parlaven d'una



invasió dels de llevant. Tot d'una, el
terrabastall que feien els vidres



trencats que espetegaven enterra i el maleït
quequeig d'una metralladora



disparada des del carrer, el reviscolaren del plàcid
somnieig que el



gronxava. Es culivava immediatament sota la taula i
es treia



l'automàtica de la butxaca. Fora, al carrer,
el timbalejar malastruc de



la metralladora continuava burxant, mentre la
finestra que aguantava el



gran pany de vidre encara s'asclava i estellava.
Pertot arreu part



damunt el seu cap, bales xiulaven i gemegaven
despitosament; era evident



que el cercaven, a ell i a ningú altre. I ves
que hagués trigat un altre



segon a ajupir-se i esquitllar-se davall la taula, i
ara fóra pell, el



181
seu tern tan ben sastrejat fet malbé per una
vintena de forats de bala;



per a encertir-se'n, només li calia llambregar
la paret d'enrere seu,



ara tota escalabornada pels impactes.


Se'n recordava, de cop i volta, que els brètols
de la part alta



havien fet el mateix amb Johnny Lovo, i havien
assolit d'espantar-lo



tant que, al cap de no gaire, abandonava la vila. Ara
que, fossin els



qui fossin els qui tractaven d'entabanar-lo a ell amb
el mateix joc de



mans, se n'haurien d'espinyar, perquè ell poc
tenia por de ningú. Si



volien guerra, guerra tindrien, i ja miraria ell
també que en tinguessin



una de ben galdosa i bonica.


Que els seus desconeguts enemics anaven per feina, ho
demostraren



les activitats que emprengueren durant tota aquella
nit. Bombardejaren



el magatzem més gros que tenia i mataren un
parell d'estiracordetes seus



qui viatjaven en el cotxe blindat que ell feia anar
normalment. Les



coses s'animaven; Tony, engrescat, somreia de cara a
la promesa imminent



de l'esdevenidor.


La nit de l'endemà, però, mentre
caminava ràpidament pel vestíbul



de l'hotel, de tornada d'un tomb d'inspecció i
preparació pels indrets



més perifèrics de les seves activitats,
en veure una parella qui entrava



a un ascensor, tingué una mena de sobresalt
estrany. Se n'adonà que es



tractava de Mike Rinaldo, el seu pistoler més
excel·lent, i d'una noia.



Amb la llambregada que havia tinguda de la noia abans
la porta no



espetegués en cloure's i la gàbia
s'enfilés forat amunt, però, en tenia



prou per a fer-li obrir els ulls com unes taronges i
badar la boca com



una bústia. Aquella noia, segurament, oi que
semblava ben bé...


Es tombà cap a un grupet dels seus
estiracordetes qui romancejaven



per allí a prop.


--Aqueixa xicota qui acaba de pujar amb en Mike
--digué, lentament,



amb calma--. Algú sap qui és?


--I tant. Feia temps que no en vèiem una de
tan delicioseta, fa?



182
Ara, que és triada, la punyetera. Redéu,
de tot l'equip nostre, per ara,



només en Mike se l'ha sabuda engrescar. Es diu
(cony, com es diu?), sí,



em sembla que es diu Rosie Guarino.


--Hòsties! --bleixà Tony, rogallosament


--Què hi ha, patró? Alguna cosa que
no...


--No, res, res --quequejà ell, sense bleix; i
la cara se li havia



tornada de mort, tota esblanqueïda.


No podia pensar clarament, semblava que les seves
idees competien



en una correguda frenètica vessant amunt d'un
penya-segat molt traïdor.



Rosie, la seva germaneta Rosie, la qui sempre havia
estat tan acurada i



modèlica a portar bé la casa, dementre
que sa mare era a baix, tot el



dia enfeinada a la botiga. De sobte, hi queia: la
noia ja deuria tenir



els vint-i-dos o vint-i-tres anys; i ell qui encara
se l'imaginava com



si fos aquella xiqueta galana de setze anyets. Però
allò de veure-la en



aquest hotel de mala reputació, bo i
acompanyant a l'habitació Mike



Rinaldo, un seductor acomplert i sense escrúpols,
el qual, al mateix



temps, s'esqueia d'ésser el més destre
dels pistolers de tota la



ciutat... Sa germana, en aquelles condicions... No,
allò sí que no ho



podia pas deixar passar. Si, doncs, ella no tenia
prou seny, un altre el



tindria per ella...


S'atansà al taulell amb el pas una miqueta
insegur, els ulls



envidreïts per la contemplació d'un
horror encara més esgarrifós que cap



de tots els que havia vists en els camps de batalla
de França.


--Quin número li has donat, a en Mike Rinaldo?
--demanà.


--Cinquè, dotze --respongué
l'encarregat del taulell--. Però una



senyora ha pujat amb ell, senyor Camonte. No creu pas
que fóra millor de



trucar des d'aquí baix?


--Tant se val, gràcies. Ja el trucaré
més tard.


Se n'anà llavors cap a l'ascensor que acaba
d'arribar a baix.


--Cinquè --digué, ben apagadament, i,
de cop-descuit, la sacsada de





183
la gàbia que arrencava cap endalt el feia
trontollar una miqueta.


Fins ara havia matat per calés, per revenja,
per lascívia, per



gairebé qualsevol raó, tret d'alguna
que de debò hagués valguda la pena.



I aquesta vegada... Sa germana... En aquest mateix
hotel seu; amb un



dels seus pistolers... És clar que calia
calcular que Mike era el més



acurat i despietat dels tiradors de tota la ciutat.
Tony veia que potser



anava de dret a la mort; probablement i tot. I Mike
era molt irritable



pel que feia a les seves dones, molt picallós;
que hom no li toqués



aquell picapunt. És clar que tampoc no era pas
la primera vegada que



Tony afrontava la mort; i encara era hora que mai
hagués perdut. Home,



qualsevol dia li tocaria de perdre; la sort ve un
jorn que se t'acaba i



ja no raja més a favor teu. Ara, que ragés
on volgués; la qüestió era



que ell sempre donaria la cara.


La porta de l'ascensor tornava a espetegar fort en
obrir-se. Tony



eixia al corredor, la mà enfonsada a la
butxaca del costat, on els dits



prims es tibaven al voltant del mànec tot fred
de la feixuga autòmatica



que hi havia dintre.












XXII




Alhora a poc a poc i amb una angúnia frenètica
i tensa, el



Esquerdagaltat avençà corredor avall;
sotjava intensament els nombres de



llautó que singularitzaven cada porta i, amb
la mà, prenia rígidament el



mànec de la feixuga pistola que duia a la
butxaca de la vora dreta de



l'abric.


Llavors trobà el nombre que cercava.
Cinc-cents dotze. S'aturava en





184
sec, es tombava cap a la porta i premia la
musculatura com un animal



furiós prest a saltar. Amb la facilitat
silent, sense esforç, d'una serp



letal, la mà que engrapava la pistola se li
esmunyia expertament fora de



la butxaca i tot seguit relliscava cap avall ben
adossada a la seva



cuixa. Aleshores, la mà esquerra curosament
s'atansava al pom de la



porta i tractava de fer-lo girar. La porta, però,
estava tancada amb



clau.


Tony, enfurismat, doblegava la boca com un gos a punt
d'atacar i,



amb la mà closa, començava d'etzibar
cops salvatges contra la fulla



lluent de la porta tancada. Hi hagué una
pausa. Llavors:


--Què collons voleu? --digué, des de
dins, un gruny enfellonit.


--Surt aquí fora! --esgaripà Tony,
alhora que instintivament es



bellugava cap al costat, de manera que, quan l'altre
obrís la porta, ell



no fos al seu camp de visió.


--Bah, fot el camp i deixa'm estar --respongué
la veu--. No tinc



ganes de carallades; prou feina tinc aquí
dins.


En sentir allò, la cara del cappare
s'inflamava de ràbia i



esbufegava d'ofec, amb bleixos curtets i roncs.


--Et parla Tony Camonte, el patró
--escarritxà, amb la boca tota



acostada a l'escletxa que la porta feia amb el
muntant--. T'haig de



veure ara mateix. Si no surts, faré que em
portin una clau mestra i



entraré jo a cercar-te.


Tornà a recular i encara premé més
fort el mànec de l'automàtica.



Sentí, part de porta endins, tot de
bellugueigs tous per la cambra i la



rialleta d'una dona. Quan la clau ja tombava al pany,
ell encara aviava



de sotaveu un renec esgarrifós. Llavors, la
porta s'obrí d'una revolada.


--Ei, patró, què collons t'empatolles,
avui, eh? --demanava la veu



de Mike Rinaldo.


Aleshores Mike mateix va aparèixer, emmarcat
per la porta. No



portava ni abric ni jaqueta i tenia el coll dur tot
descordat i de



185
gairell. La seva cara bruna i ben feta estava ara
tota enrojolada i



anava amb els cabells negres i oliosos tots
embullats. Atesa



l'avinentesa, amb aquell aspecte, Tony en tenia prou
per a obeir



l'impuls assassí que el burxava; estava tan a
punt d'esclat, que allò



sol hauria pogut ésser la guspira que
n'iniciés la ignició. Ara sorprès



i emprenyat per la rebuda que li donava el seu patró,
Mike se li girava.


Tony aixecà de sobte la mà dreta i el
musell fastigós del canó de



l'automàtica assenyalà fermament el
centre del cos del pistoler, uns



centímetres més amunt de la sivella
d'or llustrós de la seva corretja



dels pantalons.


--Rata pudent de claveguera! --remugà Tony--.
Aquesta vegada t'has



equivocat de meuca.


Es guaitaven fit a fit, dos parells d'ulls assassins,
freds, durs,



inexpressius, que s'estavellaven l'un contra l'altre.
Fins que els de



Mike comprengueren què era el que veien en els
del seu patró i



s'esbatanaren; se n'adonava, al capdavall, que allò
que sotjava era la



cara mateixa de la mort; arran de comprendre-ho, com
un llamp, la mà



dreta se li n'anava cap al maluc; però ja no
hi fou a temps. Tony li



negà tota possibilitat d'arribar-hi.
Segurament que, en una altra



avinentesa, Tony també hauria estat ben
content de poder-li plantar cara



a igualtat de condicions, però aquest camí
el gran cappare no gosava



pendre cap risc afegit. Havia de tenir totes les de
guanyar, justament



pel fet de defensar la noia qui defensava.


Llavors, com aquell qui diu, Tony li foté fins
al mànec. Els trets



tronaren: mitja dotzena; ara, tant seguits, que
semblaren congriar-se en



un sol gran estrèpit que ressonà tot al
llarg de banda i banda de



corredor. Mike féu una cara de badoc, esbatanà
la boca i els ulls li



ximplejaren mentre tractaven d'albirar l'assassí
a través de la boira



d'aquell fum blavós; aleshores, totalment
esborneiat, es passà una mà



tremolosa part davant la cara, de sobte cendrosa, i
tot d'una, amb un



186
ofec com un singlot tot fort, s'ensorrà damunt
del terra. Mitja dotzena



de taques vermelles havien aparegudes part davant de
la pitrera fins ara



impol·luïda de la seva camisa blanca. Amb
interès, Tony romangué



guaitant-se-les mentre s'eixamplaven, fins que tot
plegat esdevingueren



una sola gran taca, la qual també s'anava
estenent.


De cop i volta, un bri histèricament i tot,
esclafí de riure; fins



que se n'adonava que, dintre la cambra, la noia
esgaripava molt



esbojarradament. Aquells esgarips de boja li aclarien
el cervell com un



raig d'aigua glaçada. Amb el peu, es
desempallegà del cadàver que



falcava la porta i entrà a la cambra. Hi
trobava una xicota bruna i



formosa qui xisclava sense seny, amb un vestit que
engrapava



rebregadament amb les mans i s'estampava al cos nu,
només cobert per la



roba íntima, de seda fineta i rosada.


--Silenci! --cridava ell--. Posa't el vestit i fuig
abans que la



bòfia no arribi, au, au!


--L'ha matat, vostè l'ha matat --carinava la
xicota--. Malparit,



vostè l'ha matat!


L'amarga ironia de la situació el burxava fins
al bessó dels ossos.



La seva pròpia germana qui el bescantava i li
deia tot el del món, només



perquè la salvava de la viciosa rapacitat d'un
dels seus pistolers. Es



moria per abraçar-la ben fort i aconsolar-la;
i per a renyar-la i



explicar-li tota la veritat. No hi gosava pas, però;
car sabia que la



notícia que ell era el famós Tony
Camonte mataria sa mare. No; la seva



família el considerava mort i calia que per a
ells continués mort



d'empertostemps.


--Silenci, mano! --insistia, amb una ràbia
esfereïdora--. I fot el



camp d'aquí, de pressa!


Tot sanglotant forassenyadament, la xicota s'embotia
al vestit i



llavors s'afegia damunt, de qualsevol manera, el
barret i l'abric. Per



tal d'ajudar-la, ell li volia agafar el braç,
però immediatament, amb



187
repulsió, ella se'n deseeixia i corria cap a
la porta. Allí s'aturava i



trontollava a punt de caure; els seus ulls
esgarrifats havien vist el



carnús sagnós que Mike havia
esdevingut. Amb un xisclet d'allò més



escardalenc, la noia s'esbaldregava part damunt el
cadàver i es posava a



petonejar-ne frenèticament la cara espectral.


Amb les pròpies emocions tan estireganyades
que també amenaçaven de



trencar-se i dur-lo al col·lapse, Tony plegà
sa germana d'una estrebada



i, sense contemplacions, l'empenyé cap a
l'ascensor.


--Vés-te'n, vés-te'n! --escarritxava--.
I no tornis! I no en digues



res a ningú!


Llavors, ella tombà el cap i se'l mirà,
mòrbidament pàl·lida, amb



els ulls esbatanats d'esfereïment.


--Per aquest assassinat, confio que el pengin ben
aviat! --cridà



ella, i arrencà a córrer, mentre
sanglotava a grans esbufecs que



l'ofegaven.


No s'aturà pas davant la porta tancada de
l'ascensor, ans continuà



cap a les escales. Tony la sentí baixar
ràpidament; llavors, quan els



cops dels talons damunt els esglaons i els sanglots
sincopats per l'ofec



es perderen del tot en la distància, Tony se'n
tornava i s'esguardava el



mort.


--Greu que em sap, Mike --digué, en un to de
veu baix i com ara si



el pogués sentir encara el cos inert del
gàngster difunt--. Però no



podia fer altre; hi estava obligat.


Entrà a la cambra i agafà l'aparell de
telèfon.


--Mike és mort --digué, amb veu fosa,
quan l'encarregat del taulell



de recepció contestà--. Ja arreglaré
els preparatius més tard. De



moment, digues a tots els de baix que, si es presenta
cap detectiu massa



tafaner, ningú no té ni la més
mínima idea de com és deia la dona qui



havia pujat amb Mike aquesta nit. Entesos? Ben clar.
O bona nit i bona



hora per a qualsevol qui en xerri el nom, a qui
sigui, em sents? Totdéu



188
muts i a la gàbia. Els ho dius fil per randa,
tal com t'ho mano --afegí,



en un to d'amenaça, ple d'odi.


Al capdavall, el batzac penetrant que féu
l'aparell quan el tornà a



plantificar damunt la tauleta, foradava la boira on,
d'ençà que aquell



trinxeraire del vestíbul identificava la nova
amigueta de Mike, semblava



que ell havia estat nedant amb totes les seves
facultats de percepció



esmussades. Bé, ça com lla, ja la tenia
estàlvia, ella, fora, ben lluny



d'aquest merder; passés el que passés,
a ella no li podien penjar cap



mort. Llavors pensà en sa mare; els
esdeveniments d'aquella nit,



l'haurien morta de totes totes; però,
sortosament, mai no en sabria res;



quina benastrugança, fet i fet, que gairebé
tothom en sabés tan poc.


Caminà fins a la porta i es tornà a
esguardar el cadàver de Mike.



Tot d'una, els ulls li feren figa i, fastiguejat,
llençà l'automàtica,



la qual, després d'estavellar-se contra el cos
sense vida, reboté i



relliscà pel corredor, fins que se li acabà
l'embranzida i romangué



erta, una eina sinistra, sempre al servei segur de la
mort.


Fins aleshores, tots els assassinats que havia
perpetrats li havien



donat una satisfacció triomfal, un sentiment
fort i emocionant



d'envigoriment, d'haver conquerit i superat en
estratègia i en



intel·ligència uns enemics, els quals,
fet i fet, d'haver pogut,



l'haurien tractat a ell amb la mateixa
inflexibilitat. Aquesta vegada,



però, res de tot això. Es trobava tot
abatut, exhaurit, aireferit,



esmeperdut. Molt vell. Li semblava que últimament
havia viscuts cent



anys. I tanmateix, tot plegat, només es devia
haver escolat un quart



d'hora.


Girà cua i s'adreçà cap a les
escales; a poc a poc, pujava a les



seves cambres privades. Entrà al seu despatx i
s'esbaldregava damunt la



confortable cadira de braços de darrere
l'escriptori, posava els colzes



damunt la superfície lluent de la taula de
roure i es deixava caure el



cap damunt les mans.




189
S'estigué sense bellugar-se mentre el temps se
li escolava sense



que ell se n'adonés; finalment, tot de sobte,
abans d'aixecar el cap i



tot, comprenia que la cambra, ben ampla, era
tanmateix plena de gent.



Esguardava cap amunt i es trobava que el capità
Flanagan, amb el



revòlver a la mà, el fitava des de
dalt, amb un petit somriure



desgraciat que li ballava pels angles de la boca
cruel i fastigosa.


--Ah, Tony, ja ho veieu. Em sembla que aquesta vegada
sí que us



pesquem d'allò que se'n diu ben en flagrant,
no fa? --digué Flanagan,



rabejant-s'hi--. Així que us heu fet espetegar
Mike Rinaldo per un



doneta, oi?


Tony s'assegué tot esquenadret, tibat, amb els
ulls que li treien



flames d'ira cap aquell patoll de pudents. Qui se li
devia haver petat



per la boca?


--Pareu molt de compte, Tony --remugava Flanagan,
perquè se



n'ensumava la sobtada reacció de l'autèntic
i volia advertint-lo--.



Som-hi, que a l'oficina del fiscal del districte hi
manca gent. Apa,



vejam, ensenyeu-nos quines manoquelles més
boniques no teniu.


Amb una dringadera metàl·lica, un altre
dels detectius s'atansà amb



un parell de manilles preparades. Tony es quedà
tot parat,



mirant-se-les; llavors, una expressió de
fàstic li envaí la cara i de



nou aixecà els ulls cap a Flanagan, amb l'urc
agressiu de sempre, que



ara li tornava a estintolar posat i cara.


--No em vingueu amb polseretes! --tallà--. No
sóc pas cap lladregot



de segona, jo. Vindré on vulgueu que vagi,
però abans trucaré un



esmocalleis perquè m'acompanyi i vigili que
ningú no em conculqui els



drets, entesos?


Estengué la mà per tal de plegar
l'aparell, però de seguida un dels



detectius ja l'hi havia arrabassat. Alhora, una altra
mitja dotzena de



pudents feien continent d'abalançar-se-li
sobre amb les pitjors



intencions. I Flanagan havia alzinat el musell del
seu revòlver fins que





190
l'hi apuntava recte al pit.


--Tot el dret que teniu és el dret de
posar-vos dret i de venir amb



nosaltres! --cridà, xalant-s'hi força,
el cepat capità de la secreta. I



afegí, sarcàstic, amb un somriure de
malparit--. I aquestes polseretes



tan bufones us escauran d'allò milloret. Ara,
no val a badar, d'acord?



Ningú no fa el ruc ni ens la fot pel darrere;
tampoc no és gaire sovint



que tenim l'avinentesa d'enxarxar un peix tan
grosset. I trucar, res.



Primer a veure el fiscal, després ja en
parlarem.


--Escolteu, Flanagan. Si hi ha algú al qual
deveu un favor, aquest



sóc jo, i amb escreix. Tots els panissos que
us he anat passant...


--No sé pas què us empatolleu --mentí,
alegrement, el cap dels



detectius--. A més a més, que he sentit
a dir que d'ençà que éreu tan



fort i poderós, us tornàveu més
aviat escarransit (xut, xut), gens



generós.


Una veritat com una casa. Tan aviat com ell i la seva
organtizació



es veieren senyors indiscutits en tota la ciutat del
negoci de la beguda



d'estranquis i de les activitats addicionals que es
duu el món del crim,



Tony havia decidit d'escapçar una mica els
tants que havia de pagar com



a seguretat a les instàncies oficials. Havia
pensat que més valia



estalviar, per aquell costat, que no calia
despendre-hi més del



necessari. I era lògic que si ells eren
l'única banda amb cara i ulls,



les autoritats poc podien anar a empènyer-los
la competència, i no els



quedava més remei que haver-se d'acontentar
amb unts una mica més



reduïts.


Sense contemplacions, l'emmanillaven i se l'enduien
escales avall.



A baix, amb una llambregada, Tony veié com els
seus es congriaven al



vestíbul i guaitaven passar la processó
alhora amb esbalaïment i odi. I



allò era el que més irritava a Tony,
més que no pas les molèsties que



l'esperaven, haver de passar, ell, el patró,
davant dels seus pistolers



d'aquella manera tan insultant, impotent i lligat com
qualsevol pispa o



191
tinyeta de cantonada.


Se l'enduien enfora a empentes i l'embotien en un
dels tres grans



vehicles policíacs que havien portada tota
aquella bòfia des de la seu



de les oficines centrals d'investigació i que
ara es trobaven arrambats



a la vorera, amb mitja dotzena més de pudents
que els guardaven armats



amb metralladores. Tots plegats es captenien
ridículament, amb la



mateixa presumpció que si executaven un cop
tan agosarat com el rapte de



Napoleó d'enmig del seu exèrcit.


Els tres vehicles corregueren cap al centre de la
vila; s'obrien



pas amb les sirenes, que gemegaven escardalencament i
que feien



badoquejar la gent. A Tony, darrere una màscara
impenetrable de silenci,



li bullia la sang. Qui se n'havia anat de la boca?
Qui xerrava la mort



de Mike? Com es menjava que la bòfia ho hagués
sabut tan aviat i, a més



a més, que hagués sabut qui n'era el
responsable? Allò no passava mai;



semblava ben bé com ara si algú hagués
estat a l'aguait per a



enxampar-lo i ara hagués aprofitada
l'avinentesa a tota velocitat. Però



qui? Ara que, això sí, fos qui fos, ja
havia begut oli.


L'assistent Moran, el primer suplent del fiscal del
districte, els



esperava en una de les oficines dels procuradors de
l'acusació, al



primer pis del trist edifici del Palau de Justícia.
Tan aviat com



l'albirava, Tony remugà escarnufadorament. Car
Moran, tot i que, davant



dels tribunals, era un bon procurador públic,
segurament el millor qui



tenien, per a ell no era sinó el cobrador del
seu capmestre, el titular



del districte. Al cap dels jorns, Tony li havia
pagats milers de dòlars.



Moran, jove i esprimatxat, d'ulls blaus glaçats,
amb ulleres amb



muntures de banya, tenia un somriure malparit, cínic,
mancat



completament de joia.


--Bé, Camonte, vejam com ens defemsem; què
em dieu? --demanà.


--Aquí, res, no dic --tallà Tony--.
Potser us penseu que sóc



tanoca.




192
--Home, i tant.


Amb allò, Tony envermellí tot, i la
cadena de les manilles dringà



sacsejada per les mans que es tancaven furiosament.


--Vull parlar amb vós tot sol --escarritxà,
en un to de veu baix.


Moran se'l guaità una estona i llavors es
tragué un revòlver i el



deixà jagut damunt la taula, ben a prop de la
seva mà.


--Gràcies, nois; us podeu esperar una mica al
cancell de l'oficina



--digué, cap al patoll de pudents--. Ja us
cridaré tan aviat com calgui.


Mentre la tropa tocava el dos, Moran servava els ulls
amunt,



clavats en el cappare, bo i esguardant-se'l amb odi
assassí.


--Un gest malestatger, Camonte, i us faig la pell com
a un gos --li



digué, fredament.


--N'estic segur, que ho faríeu. Només
que us en donés la més petita



avinentesa --convingué Tony, amargament.


--Prou estalviaríem a l'Estat les despeses de
jutjar-vos i de



penjar-vos.


Tony se'n rigué barroerament. "No digueu
bestieses! Somieu, si us



penseu que cap tribunal podrà trobar-me
culpable de res!"


--Ah, sí? Molt bé, ja us ho trobareu.
Només caldrà que us hi fixeu



una mica. O, millor: que us hi fixeu una mica com ho
faig. Perquè el



patró m'ha encarregat que me n'encarregués,
oi? Jo seré el vostre



acusador.


--El patró, on és?


--On voleu que sigui? A casa seva. Tan important, us
imagineu que



sou, que me'l voleu treure del llit enmig de la nit
perquè vingui a



interrogar-vos?


--Si més no, sóc prou important per a
tenir-lo pagat amb un tant



cada mes. I vós mateix també. Ves que
res no em passés a manguis, i tota



l'organització se n'aniria en orris; i llavors
ja em direu d'on



mamaríeu.




193
--Mireu, si la vostra empresa se n'anés a fer
punyetes, aleshores



hi hauria lloc perquè dues o tres més
s'hi establissin, i cadascuna



d'aquestes noves companyies estarien encantades de
ficar-hi si més no



tant com ara no hi fiqueu vós. Així que
només us cal comptar. La



competició és l'ànima dels
negocis, sabeu? --afegí, sinistrament.


--Home, el meu tant sempre podria augmentar una
miqueta --suggerí



Tony, múrriament.


--I tant. Dissortadament, això ara ja no ens
interessa ni poc ni



gaire. Tres o quatre organitzacions esteses part de
tota la ciutat són



molt més útils que no pas una de sola,
per a l'engreixinament d'una



màquina política. I tant se val, vós
mai no heu mostrat cap interès a



ajudar-nos a pujar aquesta màquina. No,
Camonte, vós no sabeu jugar en



equip i a hores d'ara heu esdevingut un pes mort;
fórem ximplets de



desaprofitar l'avintensa que tenim de treure-us-ens
de sobre.


Només els ulls espurnejaven en la cara glaçada
de Tony.


--Escolteu, Moran --començà, fredament,
en una veu que sobreexia de



verí letal i que féu esgarrifar
lleugerament el suplent--, si em porteu



davant d'un tribunal, tant vós com el fiscal
potser us en penedireu



abans d'hora.


--Què és, això, una amenaça?
--bufà, molt parençosament.


--No; només una recomanació que us
avisa que potser esteu a punt de



fer el babau públicament.


Moran esclafia en una rialla grollera i sarcàstica.


--No cal que us ens preocupeu tant, de com quedarem
davant del



públic. Ja ens espavilarem, ja. Per començar,
aconseguir que us declarin



culpable poc m'ha de costar gens; si només amb
el testimoniatge de la



noia...


--Quina noia? --exigí Tony, tot tens.


--Aqueixa Rosie Guarino, home; pels encants de la
qual vàreu acabar



ficant en Mike Rinaldo al cemintiri. Ella mateixa és
la qui us ha



194
denunciat com a autor de la gran gesta i ara es
basqueja per tal



d'aparèixer com més aviat millor de
testimoni a favor nostre. Ja ho



veieu, doncs, les dones! La ruïna amb potes per
a tots els italianarres.



M'hi jugaria que ni sabíeu que feia una
setmana que ell i en Rinaldo



s'havien casat secretament allà baix, a Crown
Point.


Vet ací, doncs, el que tothom es pensava, que
havia mort Mike per



gelosia. Allò explicava el desdeny amb què
Flanagan se'l guaitava. I



ara, per a acabar-ho d'adobar, resultava que Rosie i
Mike eren casats.



Redéu, ara se n'adonava, no havia tingut pas
cap dret a... Però, també,



com ho podia ell haver endevinat, sobretot amb el
passat tumultuós d'un



bagasser tan declarat com Mike?


Exhaurit i esmeperdut, amb el cap marejat per tot
d'idees



contradictòries, Tony es deixava emmenar cap a
una de les cel·les.












XXIII




La sensació de l'any esdevenia el procés
per assassinat contra Tony



Camonte, el famós cappare qui tothom havia
cregut fora de l'abast de les



lleis. Durant un temps on d'altres notícies
sonades s'esqueien d'ésser



molt escadusseres, el procés fou considerat
pel món periodístic com una



mena de do diví i s'afanyava a esmerçar-lo
gairebé exclusivament a les



primenes planes. Quant a l'opinió pública,
semblava, tot plegat, que



estava prou equitativament dividida, pel que feia a
la culpabilitat del



presoner i al càstig que es mereixia.


Una bon percentatge de persones el maleïa sense
compliments i



l'enviava a cal botxí directament que l'hi
pengessin, bleixant com ara



195
alleugerides d'un pes onerós. Tanmateix, una
altra proporció, si fa no



fa tan nombrosa, la qual, amb els anys, n'havia anat
seguint als diaris



les proeses agosarades i a hores d'ara ja l'admiraven
pregonament, com a



home extraordinari qui havia sabut, tot sol, a força
de braços,



alzinar-se de la posició de vassall a la de
tsar, expressaven obertament



que n'eren favorables i esperaven que n'eixís
totalment exonerat.


Quant a Tony, mentre durés el procés,
tot allò fóra un terror



continu i íntim; no pas, és clar,
perquè tingués por del càstig, que



allò tant se li'n donava, sinó perquè
temia molt esfereïdorament que,



tot plegat, amb les investigacions, no acabessin
descobrint-li'n



l'autèntica identitat.


Moran era l'acusador, assistit per un dels suplents
més inferiors



de l'oficina del fiscal del districte; era també
palès que ambdós



lluitaven com tigres per tal d'assolir un veredicte
culpable que dugués



el reu a la forca. Tony el defensaven dos dels
millors especialistes de



la ciutat en processos penals; d'aquells dos eminents
advocats del ram,



un havia estat també, ell mateix, suplent del
fiscal del distrite. Allò



que ja havien rebut en concepte d'honoraris abans i
tot de començar el



procés, els hauria permès de viure dos
o tres anys sense fer res més i



ben folgadament.


Naturalment, el testimoni de càrrec, clau per
a l'Estat, era Rosie



Guarino, però això només gràcies
a la voluntat del propi Tony, perquè,



tot i que els seus advocats li comunicaven tota mena
de propostes que



els seus homes li feien per tal de treure-la del cas
i àdhuc de la



circulació, és a dir, bé
esfereint-la tant que hagués de fugir de la



ciutat, bé bombardejant la botiga i la casa
dels Guarino, llavors fins i



tot parlaven de segrestar la xicota, i finalment es
decidien per portar



a cap un pla molt ardit i que requiria molta de sang
freda i que



consistia en matar-la d'un tret des d'una finestra
d'un edifici contigu



al Palau de Justícia justament mentre, abans
de declarar, la xicota seia





196
a l'estrada dels testimonis..., ell, tots aquells
projectes, els els



vetava molt indignadament. Al capdavall, tot
fastiguejats, ni els



advocats ni els estiracordetes no se'n sabien avenir,
ho trobaven d'allò



més destemptador.


Tony sabia que només li calia revelar que
Rosie era la seva germana



perquè aquesta callés en sec, però
la veritat era que li feia més por



que aquell fet no se sabés públicament
que no pas d'anar a parar a la



forca. A una de les propostes havia donat el
vist-i-plau, però, i era



que podien oferir cinquanta mil dòlars a la
noia si se n'anava de la



ciutat i no hi tornava fins que ell hagués
estat declarat innocent i el



cas oblidat. Aquella oferta havia estat, tanmateix,
rabiosament



rebutjada per la xicota i immediatament donada a
conèixer als diaris,



els quals l'aprofitaven per a d'altres titulars
sensacionalistes. De



fet, secretament, Tony se'n sentia orgullós,
de sa germana; al



capdavall, eren de la mateixa pasta.


El dia que a Rosie li tocava de declarar, tota la
família Guarino



es trobava a la sala. De cua d'ull, furtivament, des
del seu lloc davant



per davant del jutge, Tony se'ls mirava. Tots anaven
ben vestits i



semblaven trobar-se en bona salut i satisfets amb la
vida. Un tremolí de



satisfacció li recorregué l'espinada.
Vet ací que, al capdavall, el seus



guanys, encara que mal adquirits, tanmateix feien bé
a algú, i



especialment als seus de veritat; el tant, ben
generós, que cada mes els



passava a través d'un advocat qui li'n servava
el secret, els assegurava



tota mena de luxes i avantatges que altrament no
haurien pogut gaudir



mai.


Vestida com una reina mare, amb un abric de pells ben
lluent i un



barret de París, va veure que sa mare se'l
guaitava molt fixament.



Durant un moment, estigué segur que ella el
reconeixia i el cor li queia



als peus, però després pensà que
havia fet ben fet d'asseure's de manera



que entre ella i ell hi haguessin un munt de badocs i
que només se li



197
pogués albirar la banda esquerra de la cara,
la de la galta asclada.



Espià de cua d'ull com l'esguard de sa mare es
desviava amb fàstic i se



sentí tot alleugerit. En aquell instant, ell
mateix es veia de la manera



com el devia veure tothom, com un noiet entremaliat i
malparit qui mai



no havia sabut acabar de créixer i fer-se gran
i com cal. Quan tornava a



adreçar la seva atenció a l'estrada
dels declarants, estava tot tremolós



i pàl·lid.


Rosie lliurà el seu testimoni amb posat
desafiador, veu digna i



orgullosa i més d'una llambregada verinosa cap
a ell. L'acusació,



naturalment, s'estalvià de fer cap referència
al caràcter desesperat de



Mike Rinaldo i, de més a més, la
defensa ho tenia prohibit expressament



per Tony, el qual no volia per res del món
tacar encara més la memòria



de l'home de la seva germana. Quan l'Estat havia
acabat d'examinar la



declarant, un dels dos advocats defensors s'aixecà
per a



contrainterrogar-la


--El senyor Rinaldo, és cert oi, que vostè
el va tenir totalment en



el seu camp de visió d'ençà del
moment que va obrir la porta fins que



vostè va sentir els trets i el va veure caure?
--demanà el defensor.


--Sí.


--És cert que vostè el va veure que,
tot de sobte, amb la mà dreta,



feia continent d'anar a agafar alguna cosa de damunt
el seu maluc dret?


--Sí.


--I això s'esdevingué abans que vostè
no sentís els trets, oi?


--Sí.


--Així, doncs, vostè no va pas poder
veure realment que l'acusat



disparés contra el senyor Rinaldo?


--No, però...


--Això és tot --tallà el
defensor, sobtosament.


I girava cua; llavors, en veure que tot d'una, a la
taula dels



fiscals, tothom hi semblava anar de bòlit,
dibuixà un somriure prim; els





198
advocats de l'acusació estaven palesament
desconcertats per la brevetat



extraordinària que la defensa prenia en
interrogar el testimoni qui ells



consideraven clau.


Era evident que Rosie se n'adonava de seguida, que
havia admès com



a bones unes quantes frases que resultaven, tot
plegat, ben costoses per



al cas presentat per l'Estat; per això romania
asseguda a la seva



cadira, bo i tractant de matisar les seves
declaracions. Però un dels



uixers de la sala vingué a endur-se-la.


Hi havia d'altres espectadors dins la sala del
tribunal que Tony



s'estudiava interessadament. La seva meuca, per
exemple, Jane Conley,



ben coneguda de nom, com a "la noia estoig",
tant per la bòfia com en



el món del crim en general, però gens
coneguda de vista per pràcticament



no ningú. Tony n'estava una mica perplex; no
sabia què fer-ne del fet



que, d'ençà que era a la presó,
no se li hagués atansat ni un camí.


Ben asseguda a la sala, entre els badocs, vestida amb
estil



exquisit i de lluny la dona més contundentment
formosa de totes les



presents, en cap moment no li havia fet el més
mínim signe de



reconeixement, i és clar, a ell, tot plegat,
aquell aire seu superior,



d'indiferència, li feia mal.


Ara, que si li calia ésser sincer i anar, ell,
a cercar un excusa



pel capteniment aparentment poc amistós de la
noia, la trobava de



seguida. Al capdavall, el fet que ella fos la seva
meuca era un secret



molt ben servat que, fet i fet, més valia
conservar tal qual. Com menys



se sabés de la vida privada d'un home en la
seva posició, per menys



portells se li podien ficar els seus enemics per a
atacar-lo.


Son germà, el tinent de la secreta Ben
Guarino, era un dels



espectadors més tenaços i constants de
tot el procés. També, l'aparença



de son germà l'havia corprès una mica;
s'havia engreixat força i la cara



semblava que la tenia tota botida. Es veia que li
agradava massa d'anar



de conya i el cos ja li ho retreia.




199
La darrera sessió del procés, tard
després d'un migdia, Tony va



veure que son germà i Jane s'asseien junts al
primer reng dels



espectadors. De tant en tant, es deien coses a cau
d'orella i sovint es



canviaven somriures. Rabiüdament, el cappare se
sentí envaït i



sobreeixit pel metall fos de la gelosia i tragué
flames pels ulls. Amb



molt d'esforç, al cap d'estona, assolia
d'adreçar novament la seva



atenció als procediments del tribunal. El
moment decisiu s'atansava



ràpidament.


A l'hora de resumir les dades de la inculpació
per als dotze homes



del jurat, tant Moran com el seu assistent feren tot
el que pogueren per



tal d'induir-los a lliurar un veredicte de culpable
d'homei premeditat.



Dementre que aquells dos l'escorxaven verbalment, bo
i vituperant-lo amb



tota la malvolença i acusant-lo sarcàsticament
i múrria amb insinuacions



repugnants i indemostrables, a l'estil del pitjor que
són capaços de fer



els acusadors penals, Tony trobava que gairebé
no podia més, que perdia



la corretja i aviat no se sabria aguantar damunt la
cadira, els braços



de la qual aquelles mans seves tan fortes engrapaven
amb tanta de fúria



que els artells se li tornaven tot blancs de
l'esforç, i tan llisos i



lluents, que reflectien les llums dels llums de la
sala. La seva cara



bruna havia anat adquirint un color porprat fosc i
els dits de les mans



li feien pessigolles, neguitosos per córrer a
escanyar les goles



d'aquells hipòcrites qui el tractaven
d'amenaça incorregible per a la



humanitat. Quan vet ací que àdhuc els
bells automòbils que tenien havien



sortit dels unts fornits per la seva butxaca.


Quan la tanda d'enraonar fou per als seus advocats,
però, ja bleixà



més tranquil. Fins i tot, una o dues vegades,
somrigué lleugerament a



les xufles múrriament sarcàstiques que
els defensors es pagaven a compte



de l'acusació. Tot plegat, en feren un cas tan
simple que n'hi havia per



a caure-hi de cul: demostraven que al capdavall el
càrrec era ridícul i



gens provat per ningú; caracteritzaven un
possible veredicte de culpable





200
com la més monstruosa de les injustícies
que mai no empastifarien els



registres de l'Estat. És clar que, més
que no pas els fàstics i horrors



que els pintaven vívidament, de tenir en
acabat les consciències brutes



per haver condemnat un home innocent, fet i fet, els
integrants del



jurat els feia molt més efecte l'aspecte que
tenien deu dels millors



pistolers de la banda de Tony, asseguts en els dos
primers rengs



d'espectadors; els deu eren joves i bruns, ben
vestits, i sotjaven els



jurats amb posats seriosos, severs, i amb ulls freds
i durs.


D'amagatotis, el jutge s'havia embutxacats deu mil
dòlars per tal



de presentar les seves instruccions finals al jurat
en un carés el més



favorable possible per a Tony i, en aquest sentit,
per tal de guanyar-se



el sou ben guanyat, va anar tan lluny com va gosar.
Als dotze membres



del jurat els calgueren quinze minuts escassos per
tal de tornar amb un



veredicte de "No culpable". I tothom sabia,
naturalment, que el factor



decisiu d'aquella pressa i d'aquell resultat el
constituïen els deu



joves, tan sinistrament silents, dels rengs del
davant.


Car, tot plegat, hi havien haguts exemples on, en
acabat d'haver



declarat culpable algun gàngster, alguns
jurats havien estat morts d'un



tret, d'altres acabaven amb la casa bormbardejada i a
d'altres encara



els raptaven els fills. Allò d'aplicar la llei
i l'ordre i de fer



cadascú el seu deure, estava molt bé de
cara a la galeria; ara, davant



d'un tret o una bomba, no s'hi valien apel·lacions.
I, al capdavall, en



pic llur utilitat cessa, la llei és ben laxa i
deixada a l'hora de



protegir els qui la servien.


Tony, cortesament, se n'anà a xocar-la amb
cadascun dels jurats,



alguns dels quals estaven tan esverats com si la
xocaven amb el mateix



president de la República. L'endemà,
cadascun d'ells rebia a casa una



caixa de whisky pur, gens aigualit.


Acabada la sessió que l'exonerava, Tony
romania darrere, bo i



xerrant amb els advocats i esperant que els badocs
agafessin els



201
trastets i xapesquessin. Quan ja gairebé
tothom havia tocat, també ell



es posà a caminar cap a la sortida de la sala
del tribunal, ara com un



altre home lliure, un de més, però no
ben bé, és clar, perquè aquest era



un home ple de greuges molt pregons que clamaven
revenja.


Vora l'entrada, el tinent de la secreta Ben Guarino,
qui encara



romancejava per allí, li digué, amb veu
rasposa: "Espera-te'ns, peix



gros, que aviat et fotrem mossegar l'ham, aviat".


Tony atiava el pas, tot fent veure que ni l'havia
sentit. Al



corredor, els seus guardaespatlles l'esperaven; en un
tres i no res,



disciplinadament i acostumada, el tenien voltat i
així l'escortaven



escales avall i cap enfora, devers el gran cotxe de
luxe blindat i amb



vidres a prova de bales. A una distància
assenyada, tota una gentada qui



omplia el carrer es delia per veure'l; quan ell
aparegué, amb tot aquell



esvalotament i aquelles allargades de coll, n'hi
hauria hagut prou per a



satisfer la més exigent de les celebritats.


Més a prop, una mitja dotzena de periodistes
s'esgaripaven perquè



els adrecés algunes paraules, dementre que un
bon nombre de fotògrafs



tractaven frenèticament d'assolir bones
instantànies. Pel fet d'ésser



més aviat curt de mida, Tony havia escollits
expressaments els homes més



alts de la seva banda perquè li fessin de
guardaespatlles. Normalment,



és clar, li servien per tal d'arrecerar-lo
contra les bales d'assassins



massa ambiciosos, però ara aquella anella de
gegants li servia també per



tal d'aixoplugar-lo de les càmeres, amb prou
feines menys empudegadores.



Tanmateix, se sentia aquell jorn prou generós
per a enraonar durant uns



segons amb els repòrters.


--S'han acabats els negocis bruts, nois --els
anuncià--. Ja tinc



prous calés; és hora de plegar. En
Johnny Lovo sabia per on tirava; jo



faré si fa no fa; ara em dedicaré a
l'immobiliària.


Llavors pujava al cotxe i, escortat per altres dos
vehicles,



lliscava carrer avall. Tony Camonte tornava a ésser
un tsar.




202


XXIV




Mitja hora més tard, Tony estava una bri
esverat quan es ficava al



seu pis de luxe, situat en un barri residencial prop
del llac. I la



manera freda i tafanera com Jane se'l guaitava, només
d'entrar, no el



tranquil·litzava gens.


--Redéu, que cansat que estic! --digué,
exhauridament, perquè



n'estava de debò, car la tensió del
judici ara li començava a sortir.


--Tony, m'has de dir una cosa --féu Jane, amb
una veu plena



d'ombres--; què hi tens a veure, amb aquella
dona?


--Quina dona?


--Aquella Rosie, per ella vas matar en pobre Mike.


--Res, no hi tinc res a veure.


La rialla de Jane era més aviat un escarnuf.
"Això, vols que em



cregui? Doncs ja em diràs per què et
treies en Mike de sobre? Perquè et



feia nosa per a poder-te-la fer teva, no pas?"


--No; res d'això. La baralla entre Mike i jo
venia de tota una



altra cosa.


--I un bé negre, noi. Guaita, em xuclo el dit.
Tu i en Mike éreu



amics d'allò millor fins a la nit que, tot de
sobte, vas i el peles. Els



xicots de baix al vestíbul em diuen que tan
aviat com el vas veure amb



aquella Rosie et vas tornar tot verd, d'enveja o de
què ho sé jo.



Immediatament, te'n vas anar escales amunt i, cinc
minuts més tard, en



Mike era mort.


--Ets bogeta, nena. Era la primera vegada que la
veia. Et penses



que s'hi haguéssim tingut algun embolic,
m'hauria denunciat d'aquesta



manera?


--Sí, ves, els sentiments d'una dona canvien,
saps?


--També canvien els d'un home --respongué
ell, en un to ben



203
significatiu, mentre se la guaitava fixament.


--De debò? El senyor es preocupa; que no es
preocupi, doncs, perquè



n'hi ha pilots qui se'n moren per tenir-me. Puc
triar, saps?


--No et dic pas que no. Però m'hi jugo que no
en trobaries pas



gaires de disposats a pagar i aguantar el que jo pago
i aguanto. Pel que



em costes, encara podria triar millor jo. Més
val que ho tinguis



present.


--I tu també! --esgaripava ella, furiosament.


--Bé, aquests dies tenia massa de feina
--contestà, fent-se



l'important--. Però ara segurament m'ho podré
estudiar amb una certa



tranquil·litat... I, parlant d'això, me
n'he adonat que us heu feu molt



amiguets, amb aquell tinent de la secreta qui també
era a la sala del



tribunal.


--Quin tinent?


--Ah, així que te n'has feta amigueta de més
d'un, oi? No



m'estranyaria pas. Però jo només t'he
vist amb un. Un tal Ben Guarino,



el germà de la noia qui dèiem.


--Ah? En coneixes tota la família, doncs, eh?


--Prou! --tallava ell, tot de sobte, atansant-se-li
amb la mà



aixecada--. Encara t'hauré de trencar el
llavi. Ja en tinc prou de tanta



xerrameca.


Durant una estona, es fitaren amb ulls flamejants,
fent grinyolar



les dents i amb les mans tibadament closes.


--Ara començarem a barallar-nos, nena, després
de tants de dies



junts? --féu Tony, al capdavall, en una veu
molt cansada--. Et juro per



Déu que no hi ha hagut absolutament res entre
jo i aquella noia.



Deixem-ho estar, ara que ens ve al damunt tota
aquesta feinada.


--Quina feinada?


--En Flanagan i en Moran, aquell parell de malparits
traïdors ja



han begut oli. En vull la pell. Després de
tots els patacons amb què els





204
he hagut d'anar omplint les butxaques i els embuts.
Aquella nit,



Flanagan n'hauria tingut prou amb trucar-me i
donar-me una petita



indicació que em venien a cercar. Però
oi que se'n va estar? Al



contrari, ve ell mateix i és el qui se
m'enduu. I, a sobre, per a més



martiri, em posa les manilles, com si man fos
qualsevol lladregot



merdosenc de cantonada! I, després, ve en
Moran, aquell datpelcul



d'irlandès filld...


A dolls li espetegaren els renecs i les grolleries;
en aquell ram,



la seva llengua era competent d'allò més.


--Entre ell i aquell podrit de patró seu, el
fiscal del districte,



ho emmerdaven d'allò milloret; prou sabien que
jo, amb un bon advocat,



portava totes les de guanyar en aquest cas; i allò
que algú els



despatxés en Mike, prou sabien que tot plegat
era un favor que es feia a



la societat. El que haurien d'haver fet era deixar-ho
córrer, i



endavant. Però què fan? El contrari:
carden tot el que poden per tal de



fotre'm la corda al coll, perquè fet i fet
allò que cerquen tots plegats



és cobrar més; si per comptes
d'ésser-hi jo sol qui s'ho manega tot, hi



haguessin un munt de peixos grossos qui es
repartissin el negoci,



llavors cobrarien de cadascun, i allò els
multiplicaria els guanys; com



més foren els caps de banda, més se'n
riurien ells. Tant se val; la



qüestió és que jo he pagat i ells
no han complert la part del tracte que



els pertocava. L'instant que han cregut que me la
podien cardar pel



darrere, s'hi han tirat de cap. Doncs, ara em pagaran
tot el que em



deuen i amb escreix.


Amb aquell exabrupte alleujador, colgaven de moment
les gelosies i



diferències personals i Tony es podia començar
a dedicar a fer projectes



per a revenjar-se dels qui l'havien traït. La
veritat, però, era que



part dessota, entre els dos, el congost era més
pregon i divisori que no



mai. El dubte ja estava plantat, i un cop plantat
esdevé gairebé



impossible de desarrelar. Adormit i tot, a la mínima
provocació pot



205
tornar a créixer a una velocitat esfereïdora,
i llavors fàcilement



fruitar en un maleït convenciment.


L'endemà, Tony tornava a la seva seu al
capdamunt de l'hotel. Els



seus el rebien amb l'estrany silenci i els típics
somriures sinistres i



primets de la gent d'aquella mena. Però és
que, de més a més, aquell



jorn, en llur posat i captinença, hom podia
ensumar-hi un cert malestar.



Hi havia quelcom que no rutllava; Tony es demanava
què podia ésser.


No li calgué trigar gaire per a saber-ho. Al
cap de pocs minuts,



mitja dotzena dels més prominents dels seus
estiracordetes se li



presentaven al despatx. Un d'ells, anomenat Finaro,
un criminal quadrat



de barres, de mirada cruel, més dur que un ou
de mona, se li escurava la



gargamella sorollosament.


--Teníen un dubte, patró, amb allò
que hem vist escrit al diari



--començà--; allò que hi diu que
deixes els negocis bruts i vols posar



els calés en comprar i vendre cases. Ens
demanàvem que no fos, tot



plegat, xerrar per xerrar, de cara al públic,
cavà?


--Encara no ho tinc decidit --responia Tony, sense
esverament--. Ja



ho veurem, el que faré. Tinc prous patacons
per a retirar-me i gaudir



una miqueta de la vida, si això és el
que em rota.


--Sí, és clar; però qui t'ha
ajudat a fer-los, tots aquests



patacons, eh, patró? Ara ens has de tornar el
favor, per tal que els



negocis continuïn carburant i nosaltres tinguem
l'oportunitat de fer-nos



també la nostra pileta de calés, no fa?
T'hem fet paret mentre els vents



se't giraven molt de costat, i ara que tot et rutlla
d'allò més fi, no



voldries pas deixar-nos a l'estacada, així mig
penjats. No; has



d'ajudar-nos a arribar al port també a
nosaltres, ara, com aquell qui



diu, perquè si tu ens fugies, saps prou bé
que l'organització se



n'aniria en orris en un tres i no res. I ja em diràs
nosaltres llavors



quin paper de ruc. No ho pots fer; no ho pots fer,
això; fóra molt



lleig, de deixar-nos així, amb el cul enlaire;
molt lleig.




206
Els altres, mentre Finaro acabava d'insistir en el
seu argument,



feien que sí amb corprenedores capcinades.
Ara, tot i que les paraules



havien estades prou plenes de respecte i àdhuc
d'una certa bonhomia, els



ulls del qui les deia continuaven espiant amb duresa.
Tony, amb ulls ell



mateix que li vessaven d'enuig en veure aquell primer
signe



d'insubordinació entre les seves tropes,
estava fortament temptat



d'engegar-los tots plegats a pastar fang, però,
amb seny, sabé



estar-se'n. Car, al capdavall, en el capteniment de
l'escamot, s'hi



ensumava un aire molt perillós d'amenaça.


De sobte, se n'adonava que en muntar i perfeccionar
el motor de la



banda fins a fer-ne la màquina que senyorejava
part damunt totes les



activitats criminals de la gran vila, per comptes
d'una obra mestra si



fa no fa estàtica, creava, com Frankestein, un
monstre autònom, qui, bo



i posant en acció els principis que ell mateix
li havia infòs, ara se



sentiria plenament justificat de girar-se contra ell
i fer-lo malbé, si



se n'adonava que el volia abandonar o manipular des
d'un caire repelós



al seu tarannà.


Guaitant mentalment cap al fons de l'ample panorama
de



l'esdevenidor, Tony comprengué que aquells
homes només li foren lleials



mentre ell, amb la seva traça per a planejar
activitats, assolís de



mantenir-ne un doll que, al capdavall, era la font de
llurs ingressos.



Tant aviat com consideressin que ell els havia baixat
prou de vàlua, no



dubtarien ni un instant d'adreçar-li a ell les
bales assassines que ara,



de moment, encara podia manar-los d'adreçar
als seus enemics. De fet,



estava condemnat a continuar; mai no el deixarien
plegar.


--Bah, homes, no en feu cas --digué llavors,
estarrufant-se'ls una



miqueta, com si de res no hagués estat--. Que
potser no es notava? Tot



allò era una façana, de cara a la
bòfia. Fulls de diari, psè, n'hi ha



per a torcar-se'n, oi que m'enteneu? Tot continua com
abans. Vosaltres



la vostra feina, jo la meva, apa, no us em preocupeu.




207
Tot seguit, Tony no perdia ni un segon en començar
a revenjar-se



dels qui l'havien traït.


Cinc jorns, dia i nit, tingué el capità
Flanagan espiat, anés on



anés. Alheshores, amb els informes dels seus
escoltes a la mà, establia,



durant dos dies més, el pla que l'hauria
d'esterrossar. Al capdarrer,



tot era a punt.


Una nit, cap a les onze, es féu menar amb
cotxe fins a l'edifici de



luxe, on, en un dels millors apartaments, Jane i ell
feien niu. Abans de



pujar, s'aturava a enraonar una estoneta amb el
porter uniformat, al



qual li donava un cigar i li comentava el temps que
feia. Llavors oferia



un altre cigar a l'encarregat de l'ascensor, un home
de mitja edat,



d'aspecte digne, amb el qual, bo i fent veure que
potser el rellotge no



li carburava com cal, comparaven l'hora. D'aquella
manera feia que els



dos assalariats poguessin recordar-se'n més
tard del temps que ell havia



fet cap a casa.


Al capdavall del corredor del segon pis, que és
on ell hi tenia el



seu apartament, passada una finestra, hi havien les
escales de ferro per



a cas d'incendi que menaven tant avall com amunt.
Parant-hi molt de



compte, obria els finestrons, es plantava al replà
de les escales, i



tornava a ajustar-los. Llavors, sense fer gens de
soroll, ben de pressa,



davallava fins arribar al darrer esglaó.


Les soles de goma de les seves sabates esmorteïen
el cop del salt



que havia de fer fins a terra i llavors el trip-trap
de les peuades que



feia en córrer carreró fosc amunt, fins
fer cap al cotxe tancat que



l'esperava al capdavall. Un cop dins, el vehicle que
el recollia i un



parell més que duia d'escorta, un davant,
l'altre darrere, se n'anaven



ràpidament pel carrer desert.


A una cantonada tranquil·la, ben endins de la
part alta de la vila,



els tres cotxes s'aturaven una estoneta. Aleshores,
per aquell carrer



residencial, vorejat d'arbres, a poc a poc, un dels
tres avençava fins a





208
la propera cantonada. En acabat, lentament, un altre
es posava a avençar



i s'aturava, a caire de vorera, si fa no fa enmig de
l'illa, entre les



dues cantonades, davant per davant d'una casa de dos
pisos feta amb



maons, encara tota il·luminada. Els quatre
homes de dins aquest cotxe



s'acotaven de manera que fes l'efecte que estava
buit. El vidre d'una de



les finestes de darrere ja estava abaixat del tot.
L'aire fresc de la



nit bufava contra les quatre cares totes escalfades
per la tensió i



l'esforç.


Tony s'esperà una estona. Llavors, donà
un copet de colze a un dels



seus companys; aquest es posava un xiulet de policia
als llavis i hi



engegava tres xiulets escardalencs. Gairebé
immediatament, dos trets



espetegaven a la cantonada del davant. Encontinent,
la porta principal



de la casa s'esbatanava d'una revolada, i un homenot
ben peixat n'eixia



amb un revòlver que li relluïa a la mà
dreta. Era Flanagan!


En aquella cantonada, sonava un altre tret. Flanagan
davallava els



tres o quatre esglaons, amb el revòlver a
punt. A poc a poc, Tony



aixecava el musell fastigós del canó
d'una submetralladora, el deixava



descansar damunt la porta del cotxe i s'agullava
curosament. Llavors,



amb un somriure sinistre, premia el gallet. La ranera
estrident de



l'arma l'eixordà com eixordava els seus
companys, però la qüestió era



que Flanagan s'ensorrava tot rebregat damunt el
terra, traucat, pel cap



baix, per una quarantena de bales. A tota velocitat,
els tres cotxes



bramaven carrer avall.


Tony se n'anà a jeure amb una eufòria
que li sobreeixia per tots



els forats. Havia tornat a casa de la mateixa manera
que l'havia



abandonada i estava segur que sense que ningú
no l'hagués vist. Quan la



bòfia interrogués els dos servents de
baix, cosa que farien de totes



totes, ells insistirien a fornir-lo, a l'insabuda
d'ells mateixos, amb



una perfecta coartada, car només hi havia una
entrada a l'edifici,



justament aquella en la qual estaven de guàrdia.




209
Flanagan era mort. Un compte que feia molts d'anys
que s'anava



acumulant, finalment estava saldat. Bé; ara
era Moran, a qui li tocava



pagar!












XXV




L'endemà, passat migdia, els diaris li donaven
un bon esglai. En



una prolixa declaració a propòsti de
l'ardit assassinat de Flanagan, el



director de totes les policies del districte hi deia
també que era del



parer que, per a poder plantar cara a aqueixos
gàngsters moderns, calien



homes més joves i que vet ací, doncs,
que aprofités l'avinentesa per tal



d'anunciar la promoció ensems a capità
i a cap dels detectius del fins



ara tinent Ben Guarino. En una declaració
adjacent, el nou cap afirmava



ésser de l'opinió que el daltabaix de
la nit anterior era obra de Tony



Camonte i la seva banda de malfactors i alhora
prometia que, ben aviat,



una de dues: o feia fugir l'autèntic de la
ciutat o el mataria



intentant-ho.


En llegir allò, Tony se'n reia; tot seguit,
però, feia cara de



preocupat, car, fet i fet, tampoc no era gaire
graciós, allò de saber



que el seu propi germà havia jurat públicament
d'encalçar-lo fins a la



mort. Malament, rai. Redéu, però,
també, quina pega, allò de la seva



família ficant-se-li als afers, on ningú
no els demanava; tot plegat, ja



començava de fer-se-li massa feixuc. Ara que,
es deia, serrant les dents



i amb els ulls encesos, si mai s'esqueia que ell i
Ben es trobessin en



una situació on només un dels dos podia
sortir viu, son germà qui



s'espavilés, perquè ell no pensava pas
veure'n ningú més sinó un altre



210
pudent de la secreta.


Aquell vespre, i trobant-se força pagat d'ell
mateix, Tony davallà



a sopar al menjador del seu hotel. Una de les
cambreres, amb l'empesa



del seu davantal blanc emmidonat que cruixia
lleugerament, se li atansà



a la taula per tal de servir-lo. Sense pendre's la
molèstia d'aixecar



els ulls, ell demanava. Ara, quan l'altra li servia
la sopa, aquelles



mans tan ben manicurades li cridaren l'atenció.
De les mans, l'esguard



se li esgarriava cap al cos, la perfecció del
qual l'hi adreçava amunt



cap a la cara. Llavors, del bot que feia, gairebé
que no queia de la



cadira. Car la noia era sa germana Rosie.


--Vós! --exclamà.


--Sí --respongué ella, gairebé
sense bleix, en un to de veu greu--.



M'hauria agradat que vostè no se n'hagués
adonat. Però, ara que en Mike



és mort, bé havia de fer una cosa o
altra, i això és tot el que he



trobat.


Tot seguit, ella girava cua i se n'anava ràpidament,
abans ell no



hagués tingut temps de fer-hi cap comentari o
de demanar-li res d'altre.



Tony, pensiu, enfonsava la cullera al plat de sopa;
de sobte, però,



s'aturava amb la cullera en joli. Les raons que ella
li donava pel fet



d'ésser en aquell hotel no li sonaven gens
autèntiques. Car prou sabia



ell que a ella no li calia treballar; la quantitat de
diners que els



feia enviar mitjançant un advocat de confiança
era prou grossa perquè



tothom de la seva família pogués viure
com aquell qui diu enmig d'un



cert luxe.


Doncs, per què venia a treballar justament
allí? Per a res d'altre,



és clar, sinó per a veure si podia
revenjar-se-li. Amb un espurneig ple



de malfiança al seus ulls negres, fità
la sopa. El líquid clar,



tanmateix, no li deia res. Subreptíciament,
buidà a terra l'aigua del



seu got i, a canvi, ficà dins el got unes
quantes cullerades de sopa.



Llavors, amb el got amagat al seu costat, s'aixecà
i caminà fins a la



211
porta que eixia al vestíbul de l'hotelet.


--M'acaben de cridar al telèfon --explicava,
amb un somriure



forçat, quan passava la noia--. Ara mateix
torno.


Al vestíbul, cridava un dels seus
estiracordetes i li lliurava el



got.


--Té, agafa això i porta-ho corrents a
l'apotecari del magatzem



d'aquí davant perquè ho analitzin
immediatament --manà--. Au, que no



m'hi moc fins que no tornis.


Mentre esperava, no sabia què pensar; el seu
cap era un enfarfec



d'idees. Ara, estava segur del resultat de l'anàlisi
abans i tot que el



seu enviat no tornés mig esbufegat i li ho
digués. Aquella sopa contenia



prou verí per a matar una mula; així
que un home, bada.


Tony es ficà novament al menjador sense fer
cap paper estrany; la



seva cara no mostrava cap expressió, només
els ulls hi semblaven vius.



Ara, calia admirar l'audàcia d'aquella
xiqueta: trobava feina a l'hotel



només per a esperar a tenir l'avinentesa
d'enverinar-lo; tot plegat, de



fer el que la llei no havia sabut fer, és a
dir, cobrar el degut per la



mort de Mike. Redéu, i tant, era ben bé
sa germana!


S'estigué dret a la vora de la seva taula i
ella féu cap, l'encesor



a les galtes l'únic detall a la seva fesomia
que traïa el fet que tampoc



no estava tan tranquil·la com volia fer veure.


--Sortiu a les set, oi que sí? --demanà
ell, amb calma.


--Sí. Per què?


--Ara haig d'anar a dalt; hi tinc una feina urgent.
Quan sortiu, si



us plau, us faria res de portar-me la resta del sopar
al meu despatx



privat que és a dalt al darrer pis de l'hotel?
Sabré ésser reconegut, us



ho prometo --afegí ell, amb un esbós de
somriure--. Ah, i també



m'agradaria de tenir un parell de mots amb vós,
si no us fa res.


Pujà a l'oficina i esperà, alhora que
es demanava si la noia



pujaria lliurement, d'ella mateixa, o bé
obligada pels pistolers als



212
quals havia ordenat de portar-l'hi si s'esqueia el
cas que volgués fugir



sense haver complerta la seva requesta. Ell confiava
que vingués a



veure'l empesa per ella mateixa.


Així s'esdevingué; se li presentava ja
vestida amb un atractívol



conjunt de carrer i amb una ampla safata a la mà
on duia uns quants



plats coberts. Llavors, quan li posava la safata
damunt la taula de



l'escriptori, ell se l'esguardava severament des de
la seva cadira.


--Què, també està enverinat, tot
això? --demanava.


Ella se sobresaltava tan violentament que gairebé
li queia la



safata per terra. Els ulls se li havien eixamplats de
terror.


--No... No sé pas que... --quequejava.


--La sopa que em dúieu a baix, hi tenia prou
verí per a matar una



dotzena de persones --continuà ell,
suaument--. I atès que normalment no



l'enverinen a la cuina, només ho podíeu
haver fet vós.


--Sí, ho he fet jo --tallava ella, de sobte
amb veu desafiadora--.



En Mike era el meu amor i vostè, assassí,
vostè el va matar. I després



encara se n'ha fumut de les lleis i dels càstigs;
però havia decidit que



no se'n fumeria de mi. Per això he triada
aquesta feina, només per a



poder-ne fer miques, de vostè. És clar
que ara ho ha descobert tot. I



què? I ara què farà?


El tracte tan abruptament directe de la noia, fet i
fet tan



semblant a la seva pròpia manera d'enfocar les
coses, el desconcertaren



un moment.


--No ho sé, encara, què faré
--va admetre, finalment--. Suposo que



el que hauria de fer és fer-vos anar a donar
un tomb, però em sabria



molt de greu que una persona tan valenta hagués
d'acabar amb una



punyalada a l'esquena. No sembla prou just, cavà?
Tanmateix, us



n'adoneu, oi, en quin perill tan greu us fiqueu?


--És clar, que sí; he sabut des del
començament que prenia un risc



molt gran. Però atès que en Mike ja era
mort, he pensat: al capdavall,



213
què importa? Tant me fa.


--Mike era un criminal --esgaripava ell, tot de sobte
sulfurat--.



Era un pistoler i un cabrit. Havia assassinat pilots
de gent i sempre



estava a punt d'assassinar-ne més. Només
em calia fer espetegar els dits



i ja em matava algú altre, com si no res. I
sabia també que a qualsevol



moment potser li caldria pagar-ne el preu.


--Oh, sí. I vostè es deu creure que és
millor que no ell, oi?



--escarní la noia.


--No parlem pas, de mi. Parlem d'en Mike. No es
mereixia pas l'amor



de cap xicota com cal. Ara, vull que em cregueu quan
us dic que us



asseguro que no sabia pas que vós i ell fóssiu
casats. Jo em pensava que



només anava a aprofitar-se'n, de vós,
com de tantes d'altres pobres



noies. I ve-t'ho aquí per què... Per
què vaig haver de treure'ns-el del



damunt.


La veu de Tony s'havia anat encomanant de tendresa.
Quan se



n'adonà, que Rosie se'l guaitava atentament,
amb uns ulls com unes



taronges, redreçà barroerament
l'esquena.


--Què mireu? --exigí.


--Res... Res. En un girar d'ulls, m'ha semblat que
vostè



s'assemblava a... A algú qui vaig conèixer
fa temps.


Tony bleixà feixugament una estoneta i de
seguida es tombà de



costat de manera que ella només li pogués
veure la meitat de cara amb la



galta tota asclada. Un bri més, i ella l'havia
reconegut.


--Tot plegat, em sap greu per a en Mike; però
calia fer-ho --digué,



ceballudament--. Estareu molt millor sense ell. Ja
me'n tornareu



contesta; potser algun dia m'ho agraireu i tot. Així
que més us val...



Aneu i no us en recordeu més, d'en Mike; i
pareu més de compte, a l'hora



d'escollir xicots. Sou massa bona noia, per a sortir
amb pistolers i



malparits.


--I vostè faria bé d'ocupar-se del seu
nas i no del nas dels altres





214
--esclatà ella, amb uns ulls lluents de
llàgrimes incipients.


--Entesos. I vós també, però,
oi? I d'ençà d'ara potser que us



n'estigueu una miqueta, d'anar enverinant les sopes
dels caps de colla;



alguns podrien pendre-s'ho malament de debò...
Ara, si us calen una mica



de diners, només cal...


--No! --tallà ella, amb urc--. Ni ara ni mai.
En tenim tants com



volem.


El sacsà un tremolí de satisfacció;
mai no sabrien, és clar, que



tota aquella prosperitat era ell qui els la fornia,
però, així i tot,



estava content que n'estessin agraïts.


--Bé, doncs, xiqueta, millor, oi? --féu
ell, a poc a poc--. I



escolteu, recordeu-vos-en, cavà? Sou l'única
persona qui mai ha tractat



d'enviar Tony Camonte a l'altre món i ha
viscut per a contar-ho.


Encara guaitant-se'l tota estranyada, amb el front
arrugat per la



perplexitat, al capdavall Rosie agafava els trastets.
Tan aviat com ella



era fora, Tony bleixava alleujat. Bé, havia
patit força, tota aquella



estona.


Abruptament, el seu cervell àgil i agosarat es
tombava cap la



qüestió que més el neguitejava
últimament, és a dir, el d'enllestir la



revenja contra els funcionaris els quals, a despit
d'haver-los pagat



tants de diners al cap de tants de dies, llavors, a
l'hora de la



veritat, per comptes d'alzinar-se a defensar-lo,
l'havien vilment traït.



En aquell instant, tanmateix, se n'adonava, tot
d'una, que encara hi



havia quelcom de més cabdal que no pas la
venjança i l'assuaujament de



la seva rancúnia personal contra els qui no
sols el traïen, ans traïen



així mateix la confiança que el públic
els dipositava.


Per primer cop en la seva vida tan moguda, Tony
sentia aquell



impuls social que és, al capdavall, alhora
causa i resultat de la



civilització, és a dir, comprenia que
el bé de la humanitat era més



important que no pas la preservació d'una sola
persona com ara ell,



215
comprenia, fet i fet, que estava en deute amb el món.


A la mercè de noves emocions, d'idees curioses
i de conviccions que



fins ara li havien estat absolutament forasteres,
s'estigué dues hores



llargues escrivint sense parar. En pic hagué
acabat, es posà a llegir la



pila de pàgines amb una satisfacció tot
plegat amarga; llavors, bo i



afegint-hi una petita agenda amb tapes de cuir negre,
plegà els fulls i



els ficà dins un sobre ben gros, el qual tancà
i lacrà i damunt del qual



escrigué els mots: "Lliureu sense obrir
al diari "Evening American"



l'endemà de la meva mort". Aleshores,
amagà el sobre en un calaix del



seu escriptori i l'hi tancà amb clau.


Sabia prou bé, per descomptat, que, el bon
jorn que allò que



acabava d'escriure fos publicat, crearia una gran
sensació, però el que



ignorava era que, d'una manera admirablement concisa
i directa, aquells



fulls representaven l'acusació més
significativa i destructora de les



maquinàries polítiques nordamericanes
mai donada a conèixer. Tot i que



mai no se'n podria assabentar, aquesta esdevindria la
veritat.


A la seva insabuda, la publicació d'aquell
escrit provocaria, al



capdavall, el suïcidi de mitja dotzena de
personatges situats en les més



altes posicions, la ruïna d'un nombre
incomptable d'altres, un completa



reorganització de les administracions
governamentals i policíaques, no



pas solament de Xicago, sinó de moltes altres
grans ciutats i, de més a



més, en revelar al votant normal i corrent les
activitats de sotamà



empreses de continu pels malanomenats servidors
públics, incloses



sobretot llurs ben estretes relacions amb el món
del crim, esdevindria



el mitjà més agressiu i decisiu dels
últims temps amb el qual lluitar



per la restauració d'un govern de les grans
aglomeracions urbanes prou



decent, honest i fidel.


Ara, tot això, és segur que si ningú
li ho hagués dit en aquell



moment, Tony se li n'hauria rigut sense creure-s'ho.
A part, que tampoc



no li hauria interessat gaire. Aquella mena de
consciència social que



216
l'envaïa durant una estona, era, al capdavall,
quelcom de massa nou per



a ell perquè se li encastés com aquell
qui diu a l'ànima. De fet, ja



tornava a delir-se per l'acció, sobretot per
l'acció específica de la



revenja contra aquells qui, segons ell, a hores de
llavors ja s'ho



tenien ben merescut. El seu cervell tan astut tornà
afamegadament al



problema que, de moment, era allò que més
li importava a la vida, és a



dir, com eliminar Moran, aquella rata fastigosa
d'assistent del fiscal



del districte.


L'aparell de vora el seu colze retrunyí
escardalencament en el



silenci absolut del despatx. L'aixecà, hi
remugà un lacònic: "Què hi



ha?", i escoltà una veu que l'informava a
corre-cuita. Quan penjava,



l'espuneig dels seus ulls traïa el goig que
l'havia envaït.


Cinc minuts més tard, ell i quatre dels seus
efectius més



incondicionals (és a dir, millor pagats) se
n'anaven dins un poderós



cotxe tancat. Amb la rapiditat justament necessària
per tal de no



deixondir sospites, car tot plegat ja es trobaven en
territori enemic,



s'arribaren fins a la part baixa de la vila. El
perill per a ells era



que algú en descobrís la presència
i llavors immediatament s'haurien



presentats a omplir-los de plom i de forats deu o
dotze cotxes plens de



pistolers qui haurien pertangut a les diferents
bandes, petites però ben



pugnaces, d'aquella part baixa, sempre tan
turbulenta.


Hi havia el risc, també, que no fossin aturats
per algun vehicle de



la bòfia secreta. Amb tot l'armament que
portava al cotxe, Tony era



conscient que de cap manera no li fóra
possible de donar una explicació



amb cara i ulls del fet que es trobés enmig de
territori enemic. I,



pitjor que pitjor, si s'esqueia que l'escamot de
pudents que els aturava



eren d'aquells durs del meló i qui no volen
escoltar raons, aleshores



malament, rai, que la cosa sí que podia
anar-se'n al carall per menys de



no res.


Arribats a una barriada fosca, frenaren prop la
vorera on, davant



217
per davant, però a l'altra banda de carrer, hi
havia un cafè il·luminat.



Des de la darrera cantonada, on havien tallat el
motor, que baixaven



sense fer gens de soroll; tampoc, els frens, ben
engreixinats, no



grinyolaven molla quan s'aturaren. El xofer no es
bellugava del volant,



a punt, car sabia que li caldria fugir a tota erra.
Tony i els altres



tres es posaven caretes que els feien completament
anònims. Llavors,



sense dir res, cadascú amb la seva
metralladora a les mans, travessaven



rabentment el carrer.


Com espectres secretívols, apareixien a
l'entrada del cafè, amb les



armes disposades a esventar un daltabaix instantani.
Repenjats a la



barra del bar, hi havia una vintena d'homes. Moran
era al capdarrer de



la filera, tot xerrant animadament amb quatre socis
qui més aviat



semblaven ben poc comcals perquè tot un
assistent del fiscal del



districte en servés companyia. De fet, un
parell d'ells, irlandesos de



les jungles de la part baixa, eren ben coneguts com a
negociants en



licors d'estranquis i, no feia pas gaires mesos,
Moran mateix havia



menat, davant d'un tribunal, però sense èxit,
l'acusació contra ells pel



crim d'assassinat.


El cambrer de la barra, pel fet que el seu cos mirava
cap a la



porta, fou el primer d'adonar-se dels disfressats qui
s'introduïen al



local i tot seguit es posaven els quatre l'un al
costat de l'altre sense



dir res i amb les armes a punt. Atès que el
cambrer restava mut i



palplantat, a poc a poc els clients s'anaren tombant
per tal de veure



què era allò que el tenia tan
encarcarat.


--Mans enlaire, totdéu! --bordava llavors
Tony, barroerament.


--Collons, si és en... --començà
a cridar Moran, però poc tingué



temps a acabar la frase, la qual tot plegat romangué
negada en la



sorollada que feia el maleït quequeig de la
metralladora de Tony.


Ni un esbufec més no eixí de la boca de
Moran, el qual s'ensorrà



cap endavant, gairebé escapçat en dos
bocins pel doll esbojarrat de



218
plom. Part darrere la careta, Tony somreia
sinistrament, alhora que



gronxava una mica el musell negre de l'arma perquè
ragés també part



damunt els cossos dels dos irlandesos tractants en
licors d'estranquis.



Alfarrassava que qualsevol qui podia ésser tan
amiguet de Moran, segur



que era també un xerreta i un traïdor, i,
ça com lla, tant se valia, car



aquell parell estaven podrits, miressis per on te'ls
miressis. Mentre



els veia que s'enrunaven, Tony considerava que al
capdavall no feia sinó



un bon servei de millora per a la societat. I
certament era veritat que



estalviava a l'Estat les despeses futures de tornar a
intentar, fet i



fet, de dur-los a la forca.


Tony afluixà l'índex que premia el
gallet; el silenci sobtat que



s'instal·là darrere la ranera de mort
amb què s'esbufegava la



metralladora fou d'allò més
corprenedor.


--No hi ha ningú més qui vulgui una
dosi d'aquesta medecina?



--demanà; tothom s'escarransí d'esquena
contra la barra, amb les mans



aixecades que els tremolaven febrosament--. Bé,
doncs, que ningú no



surti fora en cinc minuts i no li'n donaré.


L'estiracordetes de la seva esquerra girà cua
i eixí al carrer, a



l'aguait de qualsevol perill que pogués venir
d'aquell costat. Tony



seguí, i després els altres dos
sortiren de recules. S'esqueia que



durant els dos minuts frenètics que havien
romàs dins el cafè, el xofer



havia tingut temps de girar el cotxe i ara el tenia
arrambat allí



mateix, a caire de vorera, remugant rabiüdament.
Tots quatre saltaren



endintre i el vehicle fugí a tota erra.


Tony no cabia a la pell del content que estava; havia
saldat tots



els deutes locals, tret del que encara tenia amb el
fiscal del



districte, però sabia que l'escrit de dins
aquell sobre que havia lacrat



no feia gaire ja s'encarregaria d'aquell vil
buròcrata, i amb escreix.



Ara, a part, hi havien també aquells brètols
de Nova York qui volien



envair-li el domini i qui fins i tot havien provat de
carregar-se'l



219
aquella nit que sopava a l'hotel, no gaires dies
abans que no li hagués



calgut perdre temps amb aquell procés. Quan hi
pensava, Tony



escarritxava i plegava les celles emprenyadament.












XXVI




Pertot arreu, els diners fan miracles, però
enlloc no en fan tants



com en el món del crim. Vint minuts si fa no
fa en acabat que Rosie



Guarino no hagués sortit de les cambres
privades de Tony, on ell tenia



el despatx, Jane Conley ja sabia tot el que un espia
que ella havia



llogat havia pogut recollir. Naturalment, l'espieta
no li podia contar



exactament què s'havia esdevingut a porta
tancada; ara, podia jurar,



perquè ho havia sentit, que Tony havia oferts
diners a la noia, i que



aquesta els havia refusats.


Jane es basava en la seva familiaritat amb Tony per a
deduir i



omplir els buits de la conversa. El que s'imaginava,
tanta de ràbia li



feia venir, tot plegat, que la deixava momentàniament
sense bleix. El



fet que, en realitat, les seves conclusions fossin
errònies d'allò més,



no treia ni un bri de violència a les emocions
que la sacsejaven. Boja



de gelosia, prometia d'ensenyar-li ben ensenyat que
amb ella ningú no hi



jugava.


A part, que ja n'estava més que tipa, de Tony.
Darrerement,



s'enyorava salvatgement d'aquells dies plens d'acció
i de sensacions



molt fortes, quan era la noia estoig més
cartinguda de tot el ram. I



Tony no volia ni sentir-ne a parlar, d'un possible
retorn a l'ofici.



Mentre fos la seva meuca, s'havia de quedar a casa i
vigilar a



220
captenir-se com cal. I aquella vida casolana,
baldament fos en la gàbia



d'or del seu pis, ja li feia venir basca.


Tots aquells dies tan llargs, i al capdavall s'havia
d'acontentar



amb obrir-se només a un sol home. Abans, com
qualsevol beutat exquisida



com ella, sempre havia tinguda tota una cort
d'admiradors, i ara



n'enyorava terriblement el calfred de la presència.
Li semblava que Tony



la colgava, ben amagada, fora de la circulació,
un objecte més, una



altra propietat de luxe del seu tresor. I ara allò,
aquella suposada



correguda d'ell rere d'altres faldilles, era la
guspira que ficava foc a



la pólvora de tant de disgust congriat.


Durant més de dues hores romangué bo i
covant una resposta



adequada; al capdarrer, ho havia resolt. Per
començar, trucava el capità



Ben Guarino i s'embrancaven en una xerrada força
plaent. Li feia



l'efecte que triava bé si s'amistançava
amb el cap dels detectius; per a



un ofici com el seu, aquella relació sempre li
fóra un ajut; no se sabia



mai. En acabat, trucava Tony al seu despatx.


--Aquesta nit he estat molt ocupat --es disculpava
ell, tan aviat



de sentir-li la veu.


--No et pensis pas que ho dubto gens --convingué
ella, però Tony no



hi pescava la segona intenció de les paraules.


--Ah, tita, saps què? El pobre Moran ha tingut
un accident.


--Ah sí? I tu hi érets?


--Allí mateix. Acabo de tornar-ne.


--Molt bé. Doncs, escolta, Tony, jo també
tinc notícies per a tu.



Agafa't ben fort. La colla aquella de Nova York tenen
una reunió



convocada justament suara a mitjanit a can Jake. Es
veu que aquells vius



d'allà baix tenen previst d'organitzar tots
els bandarres dels voltants



qui no et puguin veure o et tinguin qualsevol mena de
tírria. D'aquesta



manera, s'estalvien la despesa i la pèrdua
possible de mercat que els



suposaria haver d'emmenar tots els efectius entre els
qui ja tenen ben



221
col·locats a Nova York.


--Ei, això és gros! On ho has sentit?


--Tant hi fa! No em diràs que no t'ho creus,
tampoc. Recorda-te'n



que, no fa gaire, quan sopaves, bé et van
voler fúmer de cap a al



clot...


--Sí, tens raó --convenia ell, tot
engrescat--. A can Jake, dius,



oi, aquesta nit?


--Clavat. Els novaiorquesos hi aniran en Cadillacs
blaus fosc, tres



o quatre vehicles ben claferts, segurament amb les
cortinetes de les



finestres ben abaixades, saps? Només són
dos quarts de dotze --afegí



ella, amb veu suau--. Si t'afanyes, encara seràs
a temps d'enxampar-los



a l'hora que surtin, no fa?


--Som-hi, tens tota la raó. Molt agraït,
preciosa.


Jane penjava molt lentament, amb un somriure sinistre
que li



ballava als llavis, més aviat durs. Si tot
rutllava com calia, l'endemà



de matí hi hauria una notícia d'allò
més boniqueta al capdavant de tots



els diaris. Si la cosa es guerxava, què hi
farem; segurament que es



llevaria amb un lliri blanc a les mans, ben
plegadetes part damunt el



pit. Al capdavall, tant se valia: només vivim
un camí i prou s'estimava



més viure'l al seu gust, per curt que fos.


Simultàniament, a la seu on s'hostatjava la
banda de Tony, tot hi



era un gran atrafegament. Ràpidament, Tony
havia reunits prous pistolers



per a omplir-ne quatre vehicles; ara els donava un
grapat d'ordres que



calia obeir estrictament i tot seguit ell mateix
s'afegia a l'equip,



pujava al seu cotxe personal i la caravana eixia a
tota velocitat.


Jake's Place era un local força gran, alhora
cafè i timba, on els



clients eren sobretot gent del món subterrani
del crim. Era un indret



perillós, d'aspecte sòrdid i
desballestat, que feia pudor de resclosit;



situat gairebé als límits de la ciutat,
en una barriada remota i no



gaire desenvolupada, resultava tot plegat l'escenari
ideal perquè els



222
gàngsters hi poguessin aplicar les proeses
diabòliques que els feien



famosos. I calia dir que no s'havien quedat curts; el
local veia ben



sovint rebomboris dels més peluts.


Per tal d'estudiar com es presentava la situació,
Tony feia aturar



tota la seva tripulació una cantonada abans de
fer-hi cap del tot. Com



sempre, al voltant del gran edifici de construcció,
hi havia arrambada



una sèrie de cotxes; tot hi semblava ben
normal; Tony no sabia veure



enlloc cap Cadillac blau fosc, tant si tenia les
cortinetes aixecades



com abaixades. Potser encara no havien arribat; al
capdavall, encara



mancaven deu minuts perquè fossin les dotze de
la nit.


Ah, ara venien! Per l'altra carretera que sortia de
la ciutat,



s'atansava una línia de vehicles. En la
foscor, semblaven negres, però



era possible que fossin blaus fosc; i això,
rai, perquè Cadillacs sí que



ho eren. No hi havia dubte. Ara arribaven, tots
quatre ben en cua, el



cap d'un al cul de l'altre.


El cor li féu un salt i engrapà més
fort la metralladora que jeia a



la seva falda. Aquest fóra el cop més
gros que hauria donat en tota la



seva carrera; allò ensenyaria a tot el món
que el seu domini era seu i



de ningú més, intocable per a cap
invasor, tant se valia el fort que fos



aquest en el seu propi territori.


En un veu baixa i tensa, anà encolomant ordres
a tort i a dret i



trameté un dels homes de missatger qui les fes
avinents als altres



cotxes. Així, doncs, que foren quatre contra
quatre. Com aquell qui



deia, un per un. El seu pla era ben simple i directe.
Carretera amunt,



la seva columna es mouria cap endavant, es posaria a
l'alçada de l'altra



i, tant aviat com totdéu fos paral·lel,
els esquitxaria de bales, un foc



esgarrifador que anihilaria l'enemic abans no
tinguessin esme de



recobrar-se de la sorpresa de l'atac tan sobtat.
Cadascun dels seus



cotxes o tancs havia de concentrar tot el seu foc
assassí en un dels



vehicles enemics, és a dir, naturalment, el
que tindria més a la vora.




223
Ràpidament, la seva columna armada es posava
en moviment, es ficava



a l'altra carretera i continuava cap als cotxes que
s'atansaven. Tony



aixecava immediatament la seva joguina i en premia el
gallet. La maleïda



ranera quequejant de la metralladora l'eixordava;
així i tot, podia



reconèixer el mateix so timbalejant que eixia
dels seus cotxes, davant i



darrere, i també dels dels contrincants, qui
s'hi tornaven. Llavors, ben



clar i fort part damunt la sorollada de les armes,
dels vehicles del



presumpte enemic venia també el típic
"clang-clang-clang" dels gongs de



la policia.


--Merda! --remugava Tony--. La bòfia!


Per comptes de pistolers rivals, els quatre altres
vehicles



contenien escamots de pudents de la secreta. Quina
equivocació mortal!



No pas perquè li fes gens de fàstic de
foradar gurrípies, sinó perquè



les conseqüències, per a ell i els seus,
en acabat, foren gairebé



anorreadores. És clar, tret que encara fos
possible de...


Allò era un infern de tots els diables, un
pandemònium indeturable.



Cadascun dels quatre cotxes semblava encès per
les flames de les armes



que disparaven sense treva. La sorollada esdevenia
embogidora,



insuportable. En aquella casa d'orats infernal, Tony
feia tot el



possible per conservar un cap fred. La seva tropa era
víctima d'un pànic



encomandís; allò de matar agents de la
llei no era pas el mateix que



despatxar gàngsters enemics. És clar
que tampoc no hi havia manera de



tornar-se'n enrere. Calia lluitar o espitxar-la.


El xofer del cotxe de Tony, massa enfeinat amb el
volant per a



disparar com els altres, intentà de fugir,
desitjós alhora de salvar la



vida i salvar el patró. El gran vehicle
saltava cap endavant,



s'esquitllava relliscosament de topar amb el primer
del cotxes de la



banda i tirava carretera amunt tan de pressa com
podia. Immediatament,



però, com un cavall esperonat, un dels cotxes
de la policia li botava al



darrere.




224
La persecució durava un parell de quilòmetres.
Els cotxes tombaven



tot de sobte, es desviaven, lliscaven, rebotien; els
dos emitien ara i



adés esquitxs de foc pels musells de les
armes. Un parell de companys de



Tony jeien sense coneixement, ambdós tocats
per sengles bales; un altre,



tot cobert de sang, desvariejava salvatgement i
tractava de llençar-se



màquina desbocada enfora. Tony, al capdavall,
havia de cloure la mà i



etzibar-li un mastegot que el deixava ert i pla
damunt el seient. De



miracle, ell mateix encara era hora que les bales
l'assolissin. Pel que



es veia, també el xofer n'havia estat
estalviat. Però aquell escamot de



la bòfia continuava empaitant-los
ceballudament. Ah, llas, i



guanyant-los terreny.


Al capdarrer, boig de ràbia, Tony esbotzava el
vidre de darrere i



deixava repapiejar la seva metralladora; el fum acre
li envaïa badius i



boca i li feia omplir els ulls de llàgrimes,
fins al punt que amb prou



feines si hi veia. Els sotracs i batzegades i la gran
velocitat dels



vehicles feia impossible d'encertar la punteria; així
i tot, sabia que



alguns dels seus trets feien blanc. I res. Els altres
devien tenir un



parabrises a prova de bales. Tant se valia; els
pneumàtics no en foren.



Llavors, abaixava el musell ardent i flamejant de la
metralladora i



s'agullava a les rodes.


Al capdavall, un dels pneumàtics es rebentava
amb un esclat que



superava la sorollada de les armes. El feixuc vehicle
relliscava d'un



costat a l'altre i finalment s'estavellava, capgirat,
part damunt una



segla de vora la carretera. Tony deixà anar un
crit ronc i esbojarrat de



triomf. Un triomf ben curt, car en aquell mateix
instant el seu cotxe



també acabava cul enlaire. Es veia que el
xofer no havia alfarrassada



prou bé una giragonsa.


Tony encara no havia perdut el coneixement quan el
gran cotxe



aturava de llaurar el terreny fent capitombes i
romania ajagut damunt un



dels seus costats. El xofer no deia ni piu ni se'l
sentia bleixar.



225
Rancuniós, Tony confiava que l'animal fos
mort.


Cap-rodós, amb els esbufecs espasmòdics
que no li cobraven prou



d'aire, Tony assolia tanmateix de desentortolligar-se
de l'embolic de



morts i nafrats.


En pic fora, abruptament tornava a recer de l'ombra
del cotxe i



feia descansar el musell del canó de la
metralladora damunt un dels



palafangs. Dos pudents se sobreeixien del cotxe de la
policia i, bo i



parant molt de compte, cadascú, a la mà
dreta, amb un revòlver que de



tant en tant relluïa en la nit, s'atansaven
devers on ell era. Amb les



dents ben serrades, Tony premia el gallet. Res no
n'eixia; el carregador



ja era buit. Llavors es treia l'automàtica, el
guardaespatlles més fidel



que mai no havia tingut.


S'agullà acuradament i disparà. Un dels
dos homes s'esfondrà.



L'altre, qui havia vist d'on havia vingut el tret,
tirà el cap enrere i



aixecà el revòlver. Però Tony no
féu res; fascinat, romangué mirant-se



el seu rival qui l'apuntava; els dits de la seva mà
tremolosa no volien



obeir les ordres boiroses que el cap balb intentava
de trametre'ls. Car



l'home aquell era son germà, el capità
Ben Guarino, el nou cap dels



detectius.


Tony va veure l'espurna de l'espetec del revòlver,
i de seguida el



contracop de l'impacte de la bala li feia bellugar el
cap com una



pilota. Tant se valia, la qüestió era que
ell sempre havia plantada cara



a la mort.


Dues hores més tard, el capità Guarino
seia dins el seu despatx, a



la seu de les oficines d'investigació, on
rebia, ben satisfet, les



felicitacions i l'admiració dels seus
col·legues, davant els quals es



permetia de tifejar bo i contant-los els detalls de
la batalla



esgarrifosa que havia acabat amb les proeses del
famós Tony Camonte.


--L'antiga meuca d'en Tony és la qui m'ha
donada la idea i les



coordenades, cavà? --Es complaïa a
recordar--. Suposo que s'han barallat





226
i ella volia revenjar-se-li'n. I que no és
gens lletja, la sòcia. La



conec dels dies que el jutjaven. No deu ésser
gaire pallussa, tampoc;



m'hi jugo que en deu tenir ben desats dos bons
pilots, vull dir, de



calerons i de joies de les bones; bada si no ha degut
anar buidant



aquell pobre d'en Tony. Tant se val; la qüestió:
que m'ha trucat allà



cap a dos quarts de dotze i em diu que ell i els seus
se n'anaven a can



Jake a enllestir-hi una matança per a mitjanit
clavada. I em diu;



aquesta és l'avinentesa perquè el
puguis agafar en flagrant.


Ben Guarino s'hi asseia bé.


--Hi estic totalment d'acord, jo que penso.
Immediatament agafo uns



quants dels xicots i som-hi. Ara, el que no acabo de
comprendre, ja us



ho diré: per què Tony i els seus, tan
aviat com ens veuen, es posen a



voler-nos fer mal. Un misteri. Ara que, la veritat:
redéu, estic content



que se li encallés la pistola. Tenia una
punteria mortal, aqeull minyó.



Una mica més i ja estic, man. En aquell
moment, m'he dit: xiquet, demà



et despertaràs amb una corona de flors a la
panxa... Sí, ves, no sé sap



mai, amb una automàtica.


És clar, però, que ni una automàtica
no es pot encallar, si abans



tampoc ningú no n'ha premut el gallet.






FI






we are the continuators... emptying the boxes, and more

visits since July 2008