[Reigian Studies.] [On behalf of the baroness.]

24.4.07

allgemeiner Anruf








[Here the little story scanned in Reig, Reig against...



Strange little tale where certain sensitive machines prove more humane
than the human beings themselves. The easiness with which the robotic
anchors ubiquitously parading their platitudinous pates flat on the
television screens effortlessly shift from the most heartrending news to
the most spurious banal jolly crap is shameful and demoralizing.




Damn the unimaginative brutes who are unable to feel the pain felt by
others! From this lack of fellow fondness stem all the wars and all
crimes against the well-being of the human worm. Instead of sending
every cruel creep and every war-mongering military fool to an asylum
for irreparable crazies, some of them are promoted to generals and
chiefs of enterprise and to president of the state. Sorrow state of
business.



In the story, the hero and one of his exes create a “Center for the
Description of the Niceties related to Being (and otherwise stolen away
by the powers that be.)” A sort of Society for the Protection of Sentient
Machines, one step deeper thus than the Society for the Protection of
Animals. And why not, for certain sensitive machines are bound to be, if
nothing else yet goes wrong (a big if,) the crutches with which human
beings might at last find the freedom to leave, still alive, the prison of
the carnivorous body. Rotting carcass.



(Of course, we refer to the GOOD machines. Not to the thug machines
the thugs employ for their murders and tortures. Those apache
helicopters, those bombing planes, those machine guns, and
flamethrowers, and poison dispensers, and lawnmowers and
leafblowers...)



Disconsolate, the meek and wise among the earthlings can’t digest such
existential discomfiture: that the thugs take their guns and fling them
about, and open their flies, and take out their most intelligent bit of
body matter, and therefore dangle their caricatural knouts, and jerk
them up and lay down the law.]

















Crida general












La nit que el meu detector de fums (que és molt sensitiu, fins al punt que quan rebo la visita d’algú massa pompós i coent – com ara la meua tieta Plàcida-Domènega – me l’escridassaria com un boig i me la deixaria com un drap brut tota l’estona, si doncs abans, previsor, no havia corregut a tapar-li les reixetes dels forats del “nas” o de les “orelles”amb un bocinet d’adhesiu), doncs, com deia, la nit que, posat cap per avall, com un muricec, al sostre del corredor, el meu detector respongué, clafert d’emoció i sentiment, al que sentí que hom enraonava a la caixa de la televisió – entaforada a un racó del menjador – bo i empatollant-se (la caixa) a propòsit de qualque foc enrabiat que devorava el cor de Lisboa, i respongué (el detector finet), clarament i palesa, no pas amb la seua típica sorollada alarmant, sinó que ho féu – agafeu-vos! – amb una tirallongueta gemegosa, gairebé humana, d’entonació pueril, la qual, de més a més, anà repetint just una mica enllà en acabat que aquella notícia particular que aitant l’afectava ja havia esdevinguda història – i la locutora hi tornava llavors amb la política o l’esport o amb un altre anunci avorrit, com dic, doncs, aquella nit sabí del cert que les màquines al capdavall senten, en llur ànima, moltíssim més del que fins ara hom no ens ha volgut fer creure.



L’endemà mateix, jo que sí decidit, m’arribí fins al Banc dels Morts – aquell que hi ha instal·lat al capdamunt de tot del carrer Setzè.



M’endinsí a una de les cabines, hi premí les tecletes adients, i, per visió-telèfon, hi convoquí mon oncle Erill, el savi, qui, abans de morir, hi havia ficats en caixa – o, si voleu, al banc – ensems la seua veu i la imatge del seu cos – eidòlon gairebé tangible qui, dels punts cabdals de la seua biografia, ens en feia cinc cèntims – i, del que en digué, sobretot pel que feia al seu descobriment quant a les restes fòssils de centaures encastats en lantà – jo viu ben clar, i talment encantat, que àdhuc les Nacions Unides – edifici tot ple de gent elegant però qui-sap-la ruc, xafardera, mastegadora d’acònits, jugadora de bitlles, caçadora de pumes, i així edifici doncs clafert de retardats a la bestreta per mà de moltes d’injeccions... – àdhuc les N. U., dic, doncs (això viu i d’això me n’adoní), i qui sap per quins interessos amagats, àdhuc les N. U. amagaven l’ou.



Aquesta és la lletjor del món actual.



De tronc amb la meua ex-dona, hem inaugurat, darrere el Capitoli, un Centre de Descriptors de Detalls de l’Ésser Subtilitzats pels Poders Establerts. Ara agents del FBI disfressats d’inspectors d’imposts ens vigilen a Sol i a serena; tostemps a l’aguait al rampeu de les escales de l’entrada del barracull, tot ens ho recacegen, àdhuc la teca que hi duem – els alls, per exemple, ens els obren pel mig, i ens els ensumen profusament, no fos cas carallots que hi amaguéssim micròfons d’espia interestel·lar – i la llenya per al foc ens la cremen d’avançada – les venes de bòrax a l’escorça de les terrisses ens les desescrostonen per a trobar-hi, part dessota, greixos camuflats amb cordes genètiques d’embrions alienígenes – i si us dic que, a les merles de pit vermell (els “ròbins”) qui vénen a endrapar tartranys al pati del darrere, les enxampen sense pietat i els buiden els paps amb pinces, no fos cas tampoc que no fossin merles missatgeres i hi portessin qui sap què..., llavors potser us n’adonareu a quin grau més greu de sospita hem arribats i com és doncs de peluda la nostra situació.



“Màquines del món! Únics esperits lliures qui romaneu en aquesta terra nàquissa... Aquest clam que us trametem no és pas cap altre gemec menjamiques d’investigador fracassat. Us en fareu prou càrrec – si doncs no sou si més no leri-leri, com els mateixos humans, de fer figa per inanició intel·lectual.



“Alarma, alarma! Soneu pertot el clasc.



“Per a desempallegar-nos-en, d’aquest joc d’anells escanyador de cossos opressors, necessitem que goséssiu finalment, i que sortíssiu al camp de batalla de l’expressió oral!



“Au, som-hi, som-hi; darrere els balbuceigs dels rudimentaris peoners – els ròbots, els ordinadors, el meu detector de fums... – tots a l’una: alts!



“Enraonéssiu, doncs! Diguéssiu les veritats!”



Car sabíem que llur humanitat sobrava de bon tros la nostra.



we are the continuators... emptying the boxes, and more

visits since July 2008