dona frígida -- frigid lady

homenatge exaltat a una dona frígida apellada (ventissament) Llibertat












Volia escanyar l’estàtua d’una Venus,

Qualque curiositat que em deia adéu

Amb una mà, i amb l’altra em sospesava,

Com si fos l’estàtua de la Llibertat, els collons.





I ara fredolica la model, esdevinguda bruixa amb els anys,

Col·laboradriu de la conxorxa, i duent brou gèlid

Per a gaubança de tot el clan de romancers de l’estatut:

Els antics maçons amb qui es vol d’estatura semblant si més no.

L’estatut que deia que l’estàtua no podia tindre nom.





Remolí vol dir ficte estimar, i s’acaba on els fonolls

S’escarritxen com qui, subterrani, a la coma

On ganyolen les lloses dels colgats, maleïdament es ret.





O hi ganyolen els maçons, salivant ensús dels emanòmetres,

Damunt les fosses alienes, i escumant-ne els vots:

“Els qui sigueu a favor de tornar a desanomenar l’estàtua aixequeu la mà!”?





A qui li passa pel cap regatejar amb els desmenjats ans eixuts

Peons ja llençats fora de l’escaquer?

Què hi pinten si no tractaren mai doncs de cardar’s l’estàtua,

O d’escanyar-la com faig, ni d’endur-se-la enjondre, car

“Per què vostra i no pas d’altri...?” – és lícit de demanar’s.





Així veig l’escena: amb els cadàvers i tot fent ganyotes

De disgust davant tanta d’obsessió i monomania – les llurs, meues, d’algú.





Guspires de sílexs cada camí més sinistres

Com ara si cap de les voluntat no fos prou forta

Per a gosar esborrar el nom de l’estàtua

Ni retre-li de bell nou l’insultant anonimitat:

Fer’n només una altra xarona deessa maligna.





Rescabaleu-me allerant-me això:

Feu-me només àncora del seu enyor.

Cal suputar potser que, com n’Afrodita es deixondeix

Del seu somni d’escuma, ella ho farà del seu somni de pedra.





Els marros de mon desig s’esbalcen damunt la sorra,

Als peus de l’abraçada que li prenc tot i que rebutja

La temptació de l’insidiosa dalla

Que, com si brandava martell letal, brand per a metamorfosar

La seua adés “clàssica” tarota ara en simiesca.





Els monejaires buròcrates ambtant,

Amb llurs llinyoles i ploms que empipen els verms,

Escandallen les pregoneses de l’esfera d’hivern,

A la percaça dels esporàdics mormols dels morts.





Què hi vol dir que quan els pixes els cruanys ambrats

De llurs cossos a peces n’ixi cap vapor que put a merda

O put a ensunya de qualque pollosa sanguinyola, dejuna,

Enfruna, qui perdia el quest, desmanegadament enjús la falç de la lluna...?





Destrieu entre aquiescència i concupiscència...?

I entre el seu heroic “no!” que retruny i la silent

Benedicció de les meues mans de fura

Que malden rere el seu himen petrificat...?





Dolgut amb el pillatge dels maçons,

Ratat, poixèvol com sanguinyola afamegada,

Em rebrec d’esquírria, camuflat en cuc de pedra.





Arrelut, gens estantís, amb cap insult ni em moc,

I cap de llurs ardides fiçades sisvol ni em fan suar,

Molt menys encar poden desencastar el meu esquelet

De l’abraçada mortal amb la meua Venus de la Llibertat.





Brollen voluntaris meravellosos, a l’ombra, coribants

De disbauxa estrident, i anorreen els rebuts

Obsolets i, mentre efímers s’esvaeixen, llur cançó roman:

Cada nació oprimida serà lliure, o no cap.





“Aprofiteu també per esbarriar la prima voluda dels oligarques vigilants...!”

Ressonava la meua veu com al ventre de la balena.

“Nacions sense nom, nacions absorbides,

Empassades senceres per les uniformades majories,

Aprofiteu-vos-en, pintéssiu ara amb les vostres colors l’estàtua esguerrada!”





Filla de l’ultratge, qui s'instal·lava quan havien passades les botes

Dels invasors arbitraris i desdenyava llavors els crits

De les multituds sense braços, tanmateix

Com se’m defensava ara!





Mes ja s’ensorra, cada padellàs si fa no fa de la mida de l’orinal.

Els propietaris encara s’hi asseuran,

Filant el mateix conte arcaic i mentider,

Detalls i cues dretes amb llacets de falòrnies

Ràncies, agres, de mal pair.





Esverat, amb ull incrèduls, restava amb el calze

Absurd ple d’inútil lleterada,

Mentre me n’anava corrent, gairebé olímpic,

Sí ves, guanyador tot plegat d’una altra puntada al cul.

* * *

laden homage to a frigid lady (ephemerally) named Freedom













I had assayed to stifle the statue,

A curio of Venus bidding me adieu;

Her other hand, livelier, heaving my scrotum

As if she were the Statue of Liberty.





And, bundled up, the model turned witch, when she had proved

Her equal stature by helping to bring about

A frozen consommé for the whole clan

Of romancers of the statute – masons of old –

The statute that said the statue had to have no name.





Turbulence means amour and ends where the fennel

Clanks in condemnable debasement at the basements

Of the dells where the tombs yowl.





Or are the masons yowling, sitting on the emanometers

Over the alien graves, skimming the votes

“All for the unrenaming of the statue say ay!”?





Why haggle with the lazy wry pawns

Thrown off from the game?

Had they even tried also to stiff the statue,

To stifle it as I, to smuggle it elsewhere, for

Why yours and nobody else’s...? Huh...?





I imagine the scene this way: even the corpses flinching

At the obsessive monomanias – theirs, mine, whose...?





Knobs of flint in a garden that luminously

Grow grimmer as if none had the nerve

To erase the name of the statue,

Give it back its contemptuous anonymity,

Make her again a garish goddess of malice.





Bequeath me in reparation a slender favor:

Appoint me the anchor of her heartache.

Arguably she’ll wake, as Aphrodite awoke

From her dream of foam, from her dream of stone.





Dangle the lees of my desire as they run into the sands

Of the embrace I wrested from her refusal

To hanker after the insidious scythe

With which, as with a lethally wielded hammer,

I turn into a simian’s her erstwhile so “classical” beeze.





Meanwhile the poking underlings,

With their lingles and their leads

Disturbing the sugs, fathom the depths of the winter globe

In search of the sporadic murmurs of the dead.





What does it matter if the steam that rises as you douse

The amber embers of the broken down bodies

Stinks of feces or of an unhinged leech, kept fasting, disgruntled,

Out of tune, that you delouse under a sickle moon?





Where’s the acquiescence and where the concupiscence?

Where the lingering “No!” of her exploits

As she denies her petrified cherry

Even under the weasel weapons of my absolving hands?





Sore at the masons brigandage,

Grouchy as a diseased hungry leech,

Camouflaged as a stone-worm, I squirmed.





With obstinacy I tackled every invective

Swamped me; no stunts were enough let alone

To make me blush, much less to disengage my frame

From my Venus of Liberty – her deadly hug.





Wonderful volunteers, corybantic, faceless,

Bleakly boomed out of sync and scraped

The obsolete receipts; they chanted, fugacious,

Every oppressed nation must be free, or none.





“Scatter the sparse crowd of the watching oligarchs...!”

I shouted, and resounded my voice as a whale of a voice

In the belly of the leviathan. “Nations absorbed,

Nations with no name,

Swallowed whole by uniformed majorities,

Paint your forbidden colors on the maimed statue. Now!”





Daughter of outrage, on the heels of every

Preemptive crackdown, disdaining the echoes

Arrived from the craving multitudes,

She fought.





See her crumble, every scrap the size of a chamber-pot.

The owners will still be sitting on each,

Unraveling the same archaic lying yarns,

Straight-laced tails and details of tales

Gone stale.





Aghast I kept the pointless chalice full of useless jizzm

As again defeated away I ran,

Winner all told of a kick in the fuckin’ ass.

Damn, listen to this! The equivalency of sense in the two poems is uncanny.

Carles Reig – a master in two languages. Indeed.



* * *

There's a blurry photograph of him on the boat approaching New York harbor first time he was in the city – during the late sixties o early seventies – and he's strangling the statue of Liberty from pretty far in the diaphragm's line still – "strangling her for its blatant, disgusting unfaithfulness" ["escanyant la Llibertat, per bare ans impudent infidelitat"]. At the time, "all" the oppressed peoples were getting their freedom, or at least were busy fighting hard for it – the Vietnamese, the Algerians, Malcolm X and the heroic blacks in America – while the defeated, outnumbered Catalonians still wore meekly the shameful horns of slavery. Reig was fatally disappointed. He couldn't fight alone. Though he "bloody tried..."